L’estat espanyol, tingui qui tingui al govern, s’hi encaparra, trona i amenaça, però a Catalunya no se’n surt. I, al pas que va, no se’n sortirà. Presos polítics. Exiliades. Vagues de fam. Presència constant de Catalunya a l’escena internacional. Judicis polítics públics que carrega el diable. Represaliats a dojo. Consell de ministres protegit per milers de policies d’ocupació per tirar confits a províncies a la manera franquista. Carrer altre cop mobilitzat, amb ramificacions tentaculars i poc controlables que podrien ser l’arrencada d’una nova fase de lluita unitària des de baix. El fantasma de l’independentisme no escampa. Ni escamparà. Què són, al cap i a la fi, tres anys de lluita pel poder propi, en un cicle històric que hauria de veure, tard o d’hora, el capgirament d’una dominació secular? Emmirallant-se en la (no tan lògica) confusió dels estats majors independentistes, els seus adversaris (o, més aviat, els portaveus i còmplices dels seus adversaris) s’han confós, els darrers temps, creient que ja tenien el blat al sac i etcètera. El blat al sac i etcètera volia (i vol) dir imposar la lògica de les dinàmiques d’estat, usant mots i pràctiques desgastades de l’autonomisme difunt (diàleg estatutari entre burocràcies d’allà i d’aquí, populisme pressupostari, complicitats tàctiques contra els ‘radicals’…) per sobre del moviment de les contradiccions reals i profundes. Que tampoc no escampen. Ni escamparan. Esmentem-ne una, que no sigui dit. La contradicció entre voluntat de dominació, que és radicalment autoritària de mena, i voluntat d’alliberament, que és de mena radicalment democràtica. En aquest terreny, l’estat, mani qui mani al govern, s’ha limitat a usar la força o, senzillament, a considerar-la d’obligat acompliment, com ho ha fet la fiscal general en actiu, a partir d’una interpretació merament defensiva de la llei (a la pràctica, convertida en una llei de Defensa de l’estat), sense intentar convèncer ningú que no se sentís prèviament súbdit del règim del 78 (que en tenim una colla, ja ho sabem). Estratègicament, això significa l’aplicació de la rutina burocràtica repressiva, amb la col·laboració (tàcita o no) d’ànimes de càntir nostrades (que, també ho sabem, en tenim una colla). La qüestió, doncs, no és pas si la ‘dreta’ està dividida en tres, o si es podrà o no ‘unificar’, sinó que és la que assenyala l’estratègia única, unitària i unitarista de l’estat, mani qui mani al govern, perquè domina la maquinària jurídica i repressiva. I els partits, que s’han fet seves les raons i el funcionament d’aquesta maquinària, no poden revertir la situació: el gran partit únic de la dreta és la maquinària repressiva que articula la defensa de l’estat.

El problema de l’independentisme és que s’ha enfrontat a aquesta maquinària sense ni tan sols considerar quin alçaprem havia de fer servir per desmuntar-la: o el de la dominació, que implicava l’ús de la força per aconseguir el poder de manera ràpida i decisiva, o el de l’hegemonia, que implicava convèncer, en temps i espai adients, una majoria significativa dels avantatges de la independència. Per complir els postulats necessaris de la dominació, calia una pràctica de la direcció de masses per a crear un contrapoder insurgent. Una pràctica que no es tenia, i la mera possibilitat de la qual repugnava (i repugna) l”independentisme d’ordre’: ho comprovem aquests dies, amb la pressa gens indissimulada per advertir-nos urbi et orbi contra la ‘violència’ en abstracte mentre tenim a sobre la realitat armada dels 9.000 aporellosque ocuparan Barcelona el 21-D. Fet i fet, per no admetre que no se sap (o no es vol) oferir una alternativa de lluita unitària al moviment ni des dels partits de govern ni des del mateix govern. O és que s’ha comprat el discurs de la por i se’ns diu amb la boca petita que ens quedem a casa? No sé pas quins ponts cal reconstruir, com sentim aquests dies incerts, però no crec que nosaltres hàgim de ser-ne els pilars. Tot plegat ja comença a fer tuf de paternalisme sufocant i ben poc afectuós amb els milions de persones que s’han mobilitzat al llarg del procés. D’aquesta manera, no es podrà repetir mai més una jornada d’autodeterminació directa com la de l’1-O, cosa que vol dir tornar a la concepció autonomista del poder. Un poder a mercè de la voluntat d’un estat que nega drets fonamentals i d’uns partits incapaços de resoldre el conflicte entre el poder en acte, com el de l’1-O, i el poder constituent, com el que s’esperava durant l’octubre del 2017.

També sabem, no pateixin, que no es disposa d’una classe dirigent amb voluntat de poder propi. Però també sabem, i no és menys cert, ara com ara, que cap estat no ha nascut sense una quantitat determinada de contrapoder per espolsar-se la dominació secular d’un altre estat i substituir-lo per un de propi. Pel que fa a l’altra cara de l’estratègia, o sigui, la de l’hegemonia a foc lent, això significa desenvolupar una política continuada de convenciment de masses. Un fet que, en una societat complexa com la catalana, políticament sotmesa a les lleis de l’estat, pressuposa, en primer lloc, treballar en el marc constrictor de la seva constitució, que nega drets fonamentals, com el d’autodeterminació, i que és usada, convenientment pervertida (v. article 155), per rebatre la lluita legítima de l’adversari negant drets socials i polítics –uns drets guanyats amb la lluita popular– a tota la població; en segon lloc, pressuposa patir l’ofec constant del govern autonòmic, en tots els ordres, per impedir-li fer polítiques de reapropiació i redistribució, base material sustentadora i legitimadora de l’hegemonia; i, finalment, però no menys important, pressuposa poder escandir a conveniència el ritme polític de la relació amb l’estat dominador.

Així les coses, la deriva de l’estat espanyol cap a postulats d’extrema dreta catalanòfoba, que veuen Catalunya com a terra de nova reconquesta (‘feixisme macarra’, en diu Quim Arrufat), a partir dels resultats electorals en una de les autonomies més endarrerides, hauria reforçat aparentment els teòrics del blat al sac i etcètera, gràcies al marc mental que tant agradava (i agrada) al PSC del senyor Zaragoza: si tu no hi vas, ells tornen. Un fals dilema que, malauradament, es fa seu l”independentisme d’ordre’. La petita, però grossa diferència, és que aquest fals dilema, que era útil electoralment al PSC en temps de sociovergència autonomista per canviar el torn bipartidista a Espanya, no val en temps d’independència, quan el PSOE ha esdevingut presoner de la doctrina unitària de la raó d’estat: per evitar que ‘ells’ (o sigui, l’extrema dreta neofranquista) no tornin, ‘nosaltres’ hauríem de fer la independència de totes totes, perquè, fet i fet, ‘ells’ ja hi són (des de copar l’alta magistratura fins a colonitzar barons del PSOE com García Page i Lambán). La pretensió que l’estat és més fort amb la dreta al poder i que, en conseqüència, cal sostenir Sánchez i companyia per continuar ‘dialogant’, podria ser certa si no fos que pateix d’un oblit fonamental: l’existència de més d’un 80% del cens català (Pedro Sánchez diu que s’hi avé amb un 75%) que vol decidir la relació amb Espanya en un referèndum d’independència, un cens del qual més de dos milions de persones van votar per la independència i tornarien a votar-hi. (Deixo de costat les últimes enquestes sobre eleccions autonomistes, que apugen el suport a la independència a més d’un 50%.) I el cas és que una quantitat semblant de gent, capaç de mobilitzar-se i d’organitzar-se com s’ha fet aquí, mai no es va enfrontar cara a cara, en representació d’una classe social, o al capdavant d’una nació, amb l’estat espanyol franquista o amb el seu successor monàrquic. N’hi ha que diran que la monarquia espanyola no és pas la dictadura franquista; nominalment, potser tindrien raó, però, pel que fa a la unitat de l’estat, la diferència és minsa en termes de praxi jurídica (que ho preguntin a Europa en relació amb les exiliades): de fet, el franquisme no és que hagi estat constitutiu de la monarquia per raons històriques i polítiques, sinó que ha esdevingut socialment necessari per a sostenir un govern de dretes a Andalusia, anunciador de probables governs centrals catalanofòbics. I no m’hi jugaria un pèsol que, arribat el moment, el rei no s’avingués a encapçalar una monarquia neofranquista: el 3-O del 2017 va demostrar que n’estava sobradament preparat.

Pel que fa al tracte amb Catalunya, queda clar que no hi ha camí del mig, ni terceres vies, ni poder espanyol reformista. En la mesura que els rebels urbans del 15-M no han pogut crear alternatives de contrapoder republicà a Espanya, ni aliances plurinacionals per tombar la monarquia, ni res del que la teoria acadèmica dels seus dirigents pretén d’encolomar-nos, s’ha imposat el marc de la resignació a una monarquia i un sistema corruptes. En conseqüència, totes les apel·lacions al ‘diàleg’ pretenen que l’independentisme –o sigui, l’alteritatal règim del 78– contribueixi a fer aliances i alternances de poder a Madrid (mode multicomplicitat vergonyant, a la manera de la moció de Sánchez per a desbancar Rajoy). Una estratègia que ja era rutina pujolista quan alguns ens afaitàvem i la gent jove d’ara ni tan sols era previst que fossin engendrats.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb