Madrid s’ha despertat un dia més amb els balcons plens de banderes no-nacionalistes i amb un parell de catalans cridats a declarar al Tribunal Suprem per haver defensat de manera democràtica i pacífica allò que els ciutadans van votar. Res de nou, doncs, a la capital del Regne d’Espanya un dilluns de febrer del 2018. Ara ja fa divuit anys que va començar el segle XXI, en fa quaranta de la fi del franquisme oficial, en fa trenta-dos de l’ingrés d’Espanya a la Unó Europea, i Marta Rovira haurà d’ingressar seixanta mil euros com a mesura cautelar per a evitar la presó provisional que sí que paguen quatre polítics i activistes cívics des de fa mesos i mesos. Són dades. Res més. Avui ens ha despertat l’I got you babe i com un Bill Murray qualsevol hem anat a veure amb quin peu s’havia llevat el magistrat Llarena.

Una marmota… i dues Martes
Avui era el torn de les Martes. La Rovira, d’Esquerra, i la Pascal, del PDECat. A peu de Suprem, la primera impressió era que el fiscal no demanaria cap mesura cautelar fins que no s’hagués acabat aquesta nova ronda repressivo-judicial de declaracions. Demà seran Artur Mas i Neus Lloveras i dimecres, si es deixa caure per Madrid, Anna Gabriel. Quan Marta Rovira era dins del tribunal, s’ha sabut que l’acusació popular, exercida per l’extrema dreta de Vox, demanava que es fes la vista breu per a demanar al jutge alguna mena de mesura cautelar. D’entrada, no s’hi ha donat més importància perquè ‘com tothom ja sap’ el jutge només fa cas del fiscal i l’advocat de l’estat. La sorpresa ha saltat quan, en la vista breu, el fiscal també ha demanat d’aplicar de mesures cautelars contra Rovira i el jutge ha decidit d’imposar la llibertat amb fiança.

Aquesta fórmula t’estalvia de passar per la presó abans de pagar la fiança, que has d’abonar en el termini fixat pel jutge. Seixanta mil euros, ha estat la quantitat exigida pel jutge. No sabem exactament a què respon la quantitat. Potser és això que dèiem, que s’ha llevat amb el peu esquerre.

L’accidentada sortida de Rovira

Marta Rovira a la sortida del Suprem (fotografia de Pere Cardús).

La sortida de Rovira del jutjat ha estat accidentada. Si l’entrada havia estat plàcida, ràpida i sense concessions als professionals gràfics que havien fet guàrdia des de feia molta estona, la sortida no ha anat ben bé com desitjava l’entorn de la secretària general d’ERC. La policia ha fet passar Rovira per la vorera no ocupada per la gent que havia anat a donar-li suport. Rovira ha hagut d’anar a travessar el carrer per una punta on justament hi havia quatre nostàlgics exaltats amb ganes de buscar brega.
La previsió era que Rovira saludés la gent que havia passat aquelles hores fent vetlla al carrer i dirigís algunes paraules en veu alta. Però l’aparició dels exaltats i la manca de protecció policíaca –malgrat el desplegament generós i habitual– han obligat els acompanyants de Rovira a fer-la pujar a corre-cuita a una furgoneta negra que l’esperava uns metres més avall. Els crits de ‘colpista’ o ‘que feliç que podràs estar amb els teus fills; a la presó hauries de ser’, quedaven tapats pels de ‘llibertat, llibertat’ de les desenes llargues de concentrats (Vegeu al final del text el vídeo d’aquest moment).

La presència d’un vell conegut

Xavier Vendrell amb Joan Tardà (fotografia de Pere Cardús).

Entre aquests concentrats, avui, més enllà dels qui no fallen declari qui declari, avui hi havia un desembarcament fort de les files d’Esquerra. Han vingut Ernest Maragall, Isaac Peraire, Sergi Sol, Pere Aragonès, Sergi Sabrià, Joan Tardà, Gabriel Rufián i molts diputats i senadors. També hi havia una vella figura del partit: Xavier Vendrell. El poderós secretari d’Organització i Finances d’ERC entre 1996 i 2006, fidel mà dreta de Joan Puigcercós, no es deixa veure gaire en actes públics del partit. Es va enretirar el 2010 després del mal resultat electoral dels republicans i té el rècord de ser el conseller més breu. Va ocupar la planta noble del Departament de Governació entre el 20 d’abril del 2006 i el 13 de maig del mateix any, quan ERC fou expulsat del govern per Pasqual Maragall. Què hi feia Vendrell, aquí? Encara hi té algun paper, a Esquerra? Encara que no és habitual la seva presència als actes públics del partit, Vendrell manté bona relació amb la direcció de la formació i la seva secretària general.

Ensenyar la porta de la presó
A continuació, Marta Pascal, que ja havia entrat també amb diligència a la majestuosa seu del tribunal, ha començat a respondre a les preguntes dels presents. Curiosament, Llarena no ha volgut fer cap pregunta a Pascal, encara que va ser ell qui la va encausar l’endemà de les eleccions del 21-D. Quina era, aleshores, la intenció del Suprem cridant a declarar una persona a qui no volia fer preguntes?

Antoni Castellà a peu de Tribunal Suprem (fotografia de Pere Cardús).

Toni Castellà, dels Demòcrates de Catalunya i diputat del grup d’ERC al parlament, no se’n perd ni una, de guàrdia davant el tribunal. Amb la cabellera ondulada i les ulleres de muntura blanca, comentava a primera hora la seva conclusió: ‘Ara ensenyen la porta de la presó a tothom qui poden per espantar. L’únic objectiu és espantar-los.’ Ja és això: que ningú no se senti segur i, encara menys, actuï amb llibertat. Una manera molt evident de coaccionar la veu de la ciutadania expressada en les eleccions imposades sota un cop d’estat disfressat d’article constitucional.

El pla B de Pascal

Marta Pascal a la sortida del Suprem (fotografia de Pere Cardús).

La declaració de Pascal ha durat molt poca estona. Ha sortit poc després de l’incident de Rovira. (‘Preparem la fiança’, em confirmava Sergi Sabrià, un dels pesos pesants d’ERC.) L’equip del PDECat, escarmentats per la sortida de Rovira, han preparat un pla B: el marit de la coordinadora nacional ha agafat un taxi qualsevol i ha enfilat el carrer del Marqués de la Ensenada des del terrible carrer de Gènova (seu del PP i de l’Audiència espanyola en una única via). Quan Pascal ha sortit, ha saludat amb les mans els concentrats i els ha enviat petons, però ha pujat al taxi i ha desaparegut.

Conclusions…
Entre les conclusions d’avui, hi ha especialment la demostració que el fiscal i el jutge no esperaran el pas de tots els acusats en aquesta nova ronda per a imposar les seves decisions. Boya va quedar lliure sense cautelars, Rovira ha de pagar fiança, Pascal ha quedat lliure, i caldrà veure què passa amb Mas, Lloveras i Gabriel. Hom deia que Rovira i Gabriel eren les dues que tenien més números de rebre, aquesta vegada. Segons els informes de la Guàrdia Civil que fa servir el Suprem per a construir el relat de la rebel·lió, Rovira i Gabriel van ser responsables de l’organització del referèndum i d’impulsar la declaració d’independència. Si Rovira n’ha sortit amb una fiança… Vaja, val més no fer especulacions, perquè el criteri fa temps que no és jurídic i les intencions polítiques són difícils de desxifrar.

… i incògnites
Entre les incògnites del dia, mantenim encara el misteri de la decisió d’Anna Gabriel. La seva estada a Suïssa serà passatgera o estable? Entre els concentrats de suport hi havia la protagonista de dimecres passat: Mireia Boya. I ha hagut de respondre més de cinc i més de deu vegades la pregunta ‘què farà Gabriel?’. Així com la setmana passada no es va mossegar la llengua davant Llarena, avui li deu fer mal de les vegades que hi ha clavat les dents. Disciplinada com poques, Boya no ha dit res de les intencions de la seva companya de la CUP.

L’ombra de la marmota s’ha dibuixat i això vol dir que l’hivern durarà sis setmanes més. Demà tornarà a sonar la maleïda cançó de Sonny i Cher al despertador. ‘They say we’re young and we don’t know / We won’t find out until we grow…

 

[Vídeo del moment posterior a la sortida de Marta Rovira:]

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb