28.11.2016 - 20:00
|
Actualització: 28.11.2016 - 20:03
Quan el dictador espanyol Francisco Franco va morir al llit, l’any 1975, el govern de Fidel Castro va decretar tres dies de dol. Aquest detall sorprenent i significatiu demostra que Fidel Castro i Francisco Franco van tenir unes relacions molt més bones que el que havia volgut fer veure la propaganda de banda i banda. Una relació que ha estat explicada, però que continua essent poc coneguda: el programa de TV3 ’30 minuts’ va dedicar-hi dos programes seguits l’any 2009, el diari El País va publicar a la secció de blocs un article molt documentat sobre el mateix fet l’any 2014, i el cap de setmana passat aquest extens article en anglès sobre la biografia del president cubà, escrit per Samuel Farber, també fa al·lusió a les relacions entre els dos dictadors.
Ací podeu veure els dos ’30 minuts’ titulats ‘Franco i Fidel, una amistat incòmoda’:
https://www.youtube.com/watch?v=sp4UgiDNJ-0&t=1945s
EFE dóna la notícia dels tres dies de dol
Francisco Rubiales era el director de l’agència espanyola de notícies EFE a Cuba el dia que es va morir Franco. Rubiales va explicar com havia viscut aquell dia en l’apunt ‘Cuba: el dia que murió Franco‘. Hi explica que quan l’ambaixador franquista a Cuba va informar-lo que el govern cubà havia publicat un decret anunciant tres dies de dol, no s’ho va creure: ‘Em sap greu, ambaixador, però aquest decret l’he de veure amb els meus ulls abans de publicar la notícia.’ Quan va haver contrastat la informació, la notícia es va publicar i va fer la volta al món. Segons Rubiales, Cuba va decretar tres dies de dol oficial perquè volia mantenir bones relacions amb Espanya, però volia que fos mig secret per a evitar l’escàndol. No s’esperaven que es fes públic. ‘Ens has ficat en un bon embolic’, diu que va arribar a dir-li Fidel Castro per telèfon.
Fidel Castro: ‘Franco es va portar bé, caram!’
El president Fidel Castro va fer unes declaracions públiques molt positives sobre el dictador espanyol en aquesta entrevista de Juan Luis Cebrián publicada al diari El País l’any 1985. Deia Fidel Castro: ‘Franco no es va portar malament, s’ha de reconèixer. Malgrat les pressions que va tenir, no va trencar les relacions diplomàtiques i comercials amb nosaltres. No tocar Cuba va ser la seva frase terminant. El gallec va saber sortir-se’n. Que es va portar bé, caram.’ De fet, Fidel Castro tenia raó en un aspecte: l’Espanya franquista va ser un dels pocs països occidentals que va negar-se a participar en l’embargament comercial contra la Cuba comunista que havien decretat els Estats Units durant els anys seixanta. Tot i les pressions rebudes des de Washington, Franco va mantenir relacions comercials amb Cuba. Per això hi arribaven avions d’Ibèria des de Madrid sense dificultats, i també hi arribaven torrons de Xixona i autobusos Pegaso.
Aquesta política contra l’embargament de Cuba que va començar Franco, ha estat seguida pels governs de l’Espanya democràtica. Mariano Rajoy mateix declarava el març passat que l’embargament s’havia d’aixecar.
Segons la biografia de Fidel Castro escrita per Ignacio Ramonet, citada en l’article de F. Javier Herrero a El País, Fidel Castro donava aquesta explicació sobre la bona relació entre tots dos països: ‘Franco es devia educar en l’amarga experiència de la derrota espanyola amb els Estats Units del segle XIX. I el que va fer la revolució cubana, a partir del 1959, resistint-se als Estats Units, rebel·lant-se contra l’imperi i derrotant-los a Girón, va poder ser vist com una mena de venjança històrica d’Espanya. En definitiva, els cubans, que hem sabut enfrontar-nos als Estats Units i resistir les agressions, hem reivindicat el sentiment i l’honor dels espanyols.’
Alguns, en canvi, han volgut donar a aquestes relacions entre Castro i Franco una explicació biogràfica i vital, basada en el fet que tots dos tenien orígens gallecs. Franco va néixer a Galícia, com el pare de Fidel Castro, Ángel Castro, un terratinent ric que va emigrar a Cuba. Tenia una foto del dictador espanyol a la tauleta de nit, segons alguns biògrafs, i va estudiar als jesuïtes de Santiago de Cuba, ple de franquistes. El pare de Fidel no va estar-se mai d’opinar en favor de Franco dins de casa. Fidel Castro no amagava les seves arrels gallegues, i va visitar Galícia durant els anys vuitanta. Manuel Fraga, aleshores president gallec, ex-ministre de Franco i fundador del PP, va fer-li d’amfitrió.
Qüestions d’estat
Uns altres expliquen aquesta relació per raons polítiques i interessos d’estat. Samuel Farber, sociòleg nascut a Cuba i format als EUA, especialitzat en Cuba, explica en aquest article, en anglès, que Castro prioritzava les qüestions d’estat a les qüestions d’ideologia. Les relacions entre Cuba i Espanya eren una qüestió d’estat per raons d’història, cultura i estratègiques. I aquests motius pesaven més que no pas les raons ideològiques. Farber ho explica així: ‘En general, la Cuba de Fidel ha estat un govern que, fins i tot en els primers anys de política exterior, ha evitat de donar suport a moviments revolucionaris si eren contra governs que tenien bones relacions amb l’Havana i refusaven les polítiques dels Estats Units en relació amb Cuba, independentment del color polític d’aquests governs. Els casos més paradigmàtics d’aquesta aproximació en què la qüestió d’estat pesava molt són les relacions molt amistoses que Cuba va mantenir amb el PRI de Mèxic i amb l’Espanya de Franco.’
La Pasionaria, Enrique Líster, Albert Bayo i molts altres comunistes van ser rebuts com a herois per Fidel Castro. Milers de persones rebien els antifranquistes com a herois. I durant dècades el govern cubà va criticar l’Espanya de Franco públicament. Però els fets també demostren que la relació entre Franco, l’anticomunista per excel·lència, i Fidel Castro, el comunista per excel·lència, no responien únicament a una qüestió d’ideologia. Els interessos d’estat també hi pesaven.
