Del president Torra, vull dir. Tal vegada ho hauria hagut d’especificar: ‘La soledat del president Torra’. Però m’ha semblat que així sonava millor. Com a títol. Encara que després demani aclariment. O potser per això.

El fet és que cada vegada ho sembla més, de sol, com un element estrany dins dels estira-i-arronses i les pugnes i les intrigues de palau. Del palau que tenim, que és la Generalitat. La d’amunt, en aquest cas.

Aquesta soledat es fa visible, palpable, de tant en tant. L’altre dia, quan després d’haver estossinat, la policia autonòmica, ciutadans a Girona i Terrassa (aquelles imatges de l’intendent comportant-se com un hooligan, amb una porra metàl·lica a la mà, són definitòries en estil i en fons), va anunciar que hi hauria canvis a Interior i ningú no li va fer cas. Per exemple.

Aquesta ha estat, diria, l’escenificació més clara de la soledat. Potser n’hi ha d’altres. No crec que valgui la pena passar llista.

La qüestió és que la soledat del president Torra es pot veure com un reflex de la soledat que sentim nosaltres, la gent, que som el poble, i que contempla amb cansament o incredulitat o estupefacció aquesta espècie d’anar tirant de la rifeta a la qual sembla que es vagi acostumant el govern.

El president Torra hi connecta, amb el poble, pel que fa al desig d’independència. Hi comparteix la decisió personal i l’aspiració i, potser també, aquest no acabar de trobar les eines.

En la frustració d’aquest impasse, la mirada es dirigeix cap als partits polítics, i se’ls reclama un pla o estratègia o unitat. I la desesperació augmenta, indefectiblement, perquè dels partits no n’ha vingut mai cap d’aquestes coses. Ha estat des de la base, que s’ha fet efectiva (en aquest cas sí que podem emprar el terme sense envermellir: fer efectiva) l’estratègia que ens va dur al referèndum. Des d’aquelles consultes locals, ho recordeu?, que van tirar endavant malgrat les indiferències i els bastons a les rodes partidistes inicials. I amb una unitat que, per la via dels fets, se’ls va imposar, als partits. Malgrat les seves reticències. Malgrat les seves resistències. Hi havia moments en què semblava que cada pas hagués de ser un drama. I cada pas els era un drama. Però no hi van tenir cap més remei.

Esperar que la cosa surti d’ells és com seure a veure aparèixer la Gran Carabassa, aquell fruit cucurbitaci màgic que inútilment invoca en Linus a les tires del Charlie Brown. La insistència en la unitat dels partits és estèril perquè no es produirà: continuen en la batalleta que han tingut sempre, que és la de l’hegemonia governamental, i es miren de reüll i ordeixen intrigues de saló i… cansen. Algun dia, segurament, ens hi podrem distreure, i fins i tot mirar de bastir un Borgen nostrat amb les pugnes parlamentàries i les traïcions i els interessos i els pactes trencats i refets i tornats a estripar tantes vegades com calgui, però mentre no arribi el nostre estat, i les sèries que ens el ficcionin i retratin, la cosa resulta que no va d’això.

O que això no és el que més ens importa. Que no és el que ens importa. Que a algunes persones, o a algunes quantes persones, o a algunes quantes moltes persones, no ens importa gens.

No cal que gastem temps i energia tot reclamant als partits una unitat que no ens donaran. Certament és una molèstia, això, que no hi hagi manera. Però fins ara no ha estat impediment per a avançar. Al capdavall, no són ells que ens han dut fins aquí, sinó una veritable i constant i decidida marea popular. Veritable, constant, decidida i unitària, sí. Que els ha depassat sempre que ha tingut objectiu i estratègia.

Per tant, quan de fet connecta amb el sentir i amb el voler de tants, potser resulta que la soledat del president ho deixa de ser.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.