Una jove actriu en mans d'un director veterà (© Volodymyr Tverdokhlib per a 123rf.com)

Per una exclusiva del diari Ara hem sabut que un ex-mestre i ex-director de l’Aula de Teatre de Lleida ha estat vint anys abusant sexualment d’alumnes seues adolescents. I que fins i tot un altre professor de la mateixa escola li va copiar les maneres i que també se’n va sortir prou bé mentre hi va treballar. Pot ser un detall més, però: què són dues dècades, per a un depredador sexual? A quaranta anys, són mitja vida, perdó per l’obvietat. Doncs per a poder cometre un delicte durant mitja vida i de manera continuada et cal com a mínim una xarxa de protecció resistent –de titani, diria jo–, feta de molt de col·leguisme i de moltes mirades cap a l’altra banda.

Si un dels secrets de l’èxit de qui abusa és aquesta xarxa sòlida de protecció, no ens poden estranyar els treballs que tenen les criatures per fer-hi un forat. Xiquetes, noies, de quinze a divuit anys, que no tindran mai l’autoritat dels seus superiors: ni dels que se n’aprofiten, ni dels qui els han de donar credibilitat i empara. L’abusador principal de l’Aula de Teatre se’n sap la lliçó i la canta als periodistes: és ‘la paraula d’un contra la d’un altre’. Fins a les primeres denunciants, l’home podia fer piruetes sobre la xarxa protectora: les noies havien necessitat temps per a processar els fets i forces acumulades per a denunciar-los, el cas havia prescrit i es va arxivar. Ara, amb la nova remesa de denunciants, veurem fins a quin punt la xarxa encara aguanta.

‘Era un secret de domini públic’, deia una de les supervivents al diari. ‘Mai vaig tenir cap indici d’abusos sexuals en absolut’, explicava per la seua banda la directora d’aleshores. Entre l’un testimoni i l’altre hi ha molt de camp per córrer i, al mig, com sinó: la famosa ‘equidistància’ que sempre es decanta del cantó del fort. Quan la resta de professors van ser informats dels abusos, ‘n’hi havia que ho sabien i d’altres que no’, en paraules de la mateixa directora. Xarxa, xarxa i més xarxa. A partir de la denúncia, els ais, els uis, l’acomiadament, la redacció d’un protocol de prevenció.

Les dones que vam ser adolescents fa massa temps hem pogut constatar l’evolució en positiu a l’hora d’identificar l’assetjament, l’abús de poder i la violació (valgui la redundància) en aquestes edats. I moltes vegades és com si la presa de consciència de les noves generacions arrossegués la de les anteriors, de manera que les experiències de les unes i les altres es desprenen del factor temps i es barregen totes en un període recent de pocs anys, confluint en la mateixa mena de relats. No surto del cas de Lleida ni en vull sortir: ‘Nosaltres l’admiràvem i ell se n’aprofitava’, deia una de les jóvens entrevistades, com fa quatre dies també ho sentíem d’altres de no tan jóvens sobre Plácido Domingo, abusador confés quan no li va quedar més remei. Generacions diferents, abusos iguals.

Doncs això: mentre la percepció de les supervivents va evolucionant, el patró de l’abusador es repeteix a través dels anys. No és poc rellevant que les dissortades alumnes de l’Aula es trobessin, a més a més, amb algun company de la mateixa edat que ‘imitava el mestre’, fins i tot davant del mestre, i amb la connivència del mestre. Se n’aprèn, de ser un abusador? S’hi neix, o se’n fa? Els experts ho deuen saber i segur que n’hi ha molta literatura, però una cosa es fa palesa a cop d’ull: que l’individu que depreda obertament –no sé si a diferència del que se n’amaga– envia un missatge poderosíssim a tots els interessats: si jo puc, campió, tu també pots.

Si en poguéssim fer un gràfic, tindríem que l’abús de poder amb finalitats sexuals és una constant en el temps, i que la percepció que en tenen les supervivents avança. Però, paral·lelament, també tenim que l’abusador madur va fent anys, i perfecciona la tècnica, i la capacitat de confondre i manipular, mentre que les seues joves víctimes sempre són al mateix estadi iniciàtic, bàsicament perquè les va renovant. El mestre creix, i les alumnes sempre són aprenents. Per aquest motiu, centrar la prevenció en les abusades potencials –una altra constant– és fer-los recaure tota la responsabilitat de saber, i d’un saber que correspon a l’abusador. Una pressió afegida i injustament mal dirigida, perquè l’abús els és simultani a l’aprenentatge, al descobriment de les possibilitats del sexe compartit, del cos, de l’amor quan és el cas, de la vida. D’aquí ve la culpa de per què no vaig saber –veure-ho, respondre-hi, tornar-m’hi–, d’aquí ve la vergonya de passar per ignorant.

Per tot això, cal insistir una vegada més que l’advertiment i la prevenció s’haurien d’adreçar massivament a la població de potencials abusadors. I no només: també a la dels còmplices per acció o per omissió que conformen la seua confortable xarxa de seguretat. Perquè, arribat el moment, ni els uns ni els altres no puguin recórrer al repertori del ‘jo no sabia’ –què feia, que li feia mal, que ella no volia, que se sentia confosa o sobrepassada. Del cas de Lleida, serà interessant seguir el recorregut de les excuses dels acusats, hòmens fets i drets que es venien a les alumnes com els grans experimentats, els savis, els mestres de la vida, i que per salvar el cul intentaran fer-se passar per ignorants.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.