La sarna torna amb força: “Mentalment estava esgotat, no podia ni dormir de la picor”

Els dermatòlegs avisen d'un augment de la sarna i insisteixen en la importància de fer correctament els tractaments per a tallar les cadenes de transmissió

VilaWeb
Imatge de la mà d'un malalt de sarna al començament del tractament. Fotografia: Wikimedia Commons
Arnau Lleonart Fernàndez
05.08.2022 - 21:40
Actualització: 06.08.2022 - 00:08

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És difícil d’objectivar-ho, perquè no se’n fa un recompte, però els dermatòlegs estan convençuts que l’escabiosi –coneguda popularment com a sarna– ha augmentat considerablement aquests darrers temps. La sensació és compartida entre els especialistes de tot Europa, i l’augment de literatura científica sobre la sarna n’és un indicador clar, però no se sap ben bé quants casos hi ha, perquè no és una malaltia de declaració obligatòria. Només se’n registren els brots, però no serveix com a indicador clar perquè un brot tant pot ser de tres persones com de vint. I fins i tot en aquests casos, tampoc no és clar que es registrin tots.

La sarna és una malaltia parasitària causada per un àcar anomenat Sarcoptes scabiei, d’ací el nom d’escabiosi. Causa irritació, erupció i picor intensa, especialment a la nit –quan l’àcar té més activitat–, perquè les femelles excaven la superfície de la pell tot formant-hi forats, túnels o caus on diposita els ous. “La sensació que hi ha més casos que els brots que es registren és transversal a tot Europa, on després de la covid hi ha hagut un augment de publicacions científiques que en parlen”, explica Juan José Lluch, metge del servei de dermatologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Hi ha diverses teories sobre les causes per les quals hi pot haver un augment de casos de sarna, però sembla clar que és multicausal. D’una banda, en molts casos el tractament no es fa bé, ja sigui perquè el pacient no compleix correctament les indicacions o perquè el metge tampoc no dóna les pautes adequades, de manera que triga a resoldre’s i s’amplien les possibilitats d’encomanar-la a més persones. D’una altra banda, es creu que els tractaments són menys efectius que abans. “S’han publicat estudis que mostren que el paràsit és menys sensible i triga més hores a morir quan és en contacte amb el fàrmac”, diu Lluch.

Històricament, s’ha associat la sarna a la brutícia i la pobresa, però qualsevol persona se’n pot contagiar. Amb tot, l’estigma continua present. Un jove de vint-i-sis anys que va començar a manifestar símptomes de sarna al gener i va trigar mesos a guarir-se’n ha explicat la seva història a VilaWeb amb la condició de no donar el seu nom. “Entre una cosa i l’altra, hauré fet dotze tractaments en total. És una barbaritat, tinc la pell fatal, i cada vegada que em veig alguna cosa estranya ja penso que torno a tenir-ho. La por t’atrapa”, diu.

Tot va començar amb l’aparició d’uns granets petits per la panxa i a la cama que picaven força. El metge de capçalera li va diagnosticar una fol·liculitis, una inflamació dels fol·licles, li va receptar antihistamínics i li va dir que s’hi posés crema hidratant. Al març, com que no es resolia, va anar a un dermatòleg privat, que li va dir que era una dermatitis per estrès laboral. Li va donar uns antihistamínics més forts i una crema, i li va dir que si no es resolia passades dues setmanes, tornés a visitar-lo, cosa que va fer. “Durant aquests dos mesos, la picor se’m va estendre per més zones de la pell: les cames, el tronc i les mans, entre els dits. Va arribar un moment que ni tan sols podia dormir, em despertava de la picor“, recorda.

En la següent visita, va introduir un factor nou a l’explicació que va ser determinant per al diagnòstic: a la seva xicota també li havia començat a picar el cos. “Diagnosticar l’escobiosi no és tan fàcil, sobretot per als metges de capçalera, que potser no tenen els estris adequats a l’abast”, diu el dermatòleg Juan José Lluch. En aquests casos, s’observen signes clínics com els solcs acarins –les excavacions que fa l’àcar sota la pell, que es veuen com una línia fina, sobretot als canells i els turmells– o lesions típiques, com pàpules o pústules amb pus, però també és molt important tenir en compte allò que explica el pacient. Si ha tingut contacte amb un altre malalt de sarna, si la picor és sobretot a la nit o si hi ha altres persones amb qui conviu que també tenen picor, és probable que sigui sarna.

Símptomes i tractament

La sarna acostuma a afectar les mans i els peus, especialment entre els dits, i l’interior dels canells i les aixelles, però també pot aparèixer als genitals, les natges, els colzes, les zones del voltant del pit i el melic. “La primera vegada que una persona entra en contacte amb algú que està infectat d’escabiosi, el període d’incubació és de quatre setmanes a sis. Com que pots començar a tenir símptomes un mes després, és important comunicar-ho a tots els contactes estrets d’aquest període perquè també es tractin. Pot ser que encara no tinguin cap símptoma, però que els manifestin setmanes més tard”, diu Lluch. En canvi, quan algú ja ha passat la malaltia abans, el sistema immunitari recorda les proteïnes de l’àcar que genera la coïssor, i quan torna a estar en contacte amb l’àcar es manifesta abans.

Quan el metge va saber que la picor del jove persistia i que, a més, la seva xicota també havia començat a tenir picors, li va receptar Sarcop, una crema. “Però ell no em va dir que tenia sarna, ho vaig saber quan vaig cercar a Google per a què servia la crema”, es queixa. També li va indicar que havia de rentar tota la roba –sense especificar a quina temperatura, tot i que cal que sigui a més de quaranta graus–, i que la roba que no pogués rentar la tanqués dins de bosses durant tres dies. “Després he sabut que cal que estigui tancada, com a mínim, set dies”, afegeix.

Tampoc no va rebre les instruccions adequades amb el tractament: “Em va dir que em posés la crema, i que tres dies després me la tornés a posar.” Això, com diu Lluch, no és prou per a derrotar la infecció: “S’ha de posar molt bé la crema per tot el cos i cal demanar ajuda si hi ha alguna zona on el pacient no arriba sol. S’ha de mantenir durant un mínim de vuit hores, tot i que ara també es recomana d’allargar-ho fins a dotze hores per la pèrdua aparent d’eficàcia. És un tractament pesat i s’ha de repetir una setmana després per matar també els ous que poden haver fet eclosió.” Això mateix, que hauria d’haver esperat més dies, és el que li va dir el dermatòleg de la sanitat pública, que finalment el va atendre al cap de dues setmanes. Ja era l’abril, tres mesos després del començament de la picor, i li va dir que tornés a posar-se la crema tres vegades més, amb una setmana de marge entre cada dosi.

“Tenia la pell molt irritada, plena d’erupcions cutànies, grans i crostes, perquè m’havia fet ferides… I mentalment estava esgotat”, diu. La picor nocturna havia millorat des de la primera vegada que s’havia aplicat el tractament perquè havia matat gran part dels àcars que tenia al cos, però no era capaç d’eliminar tots els ous i tallar el cicle de reproducció.

Tallar la transmissió

Per aturar la reproducció dels àcars no tan sols és important tractar-se un mateix, sinó que també s’han de matar els àcars que hi hagi en l’entorn del pacient, sigui als objectes o en altres persones. “Si un pacient viu en una casa amb tres persones més, s’han de tractar tots quatre alhora. Si jo em tracto ara i la meva filla no es tracta fins demà, potser entremig ja m’ha tornat a passar la infecció. És més important fer-ho tots al mateix temps que no voler córrer just després del diagnòstic i no fer-ho alhora”, diu el dermatòleg de l’Hospital Trias i Pujol.

La forma més habitual de contagiar-se és pel contacte pell amb pell entre una persona que té sarna i una altra que no en té. L’àcar que causa la malaltia viu a l’epidermis, la capa més superficial de la pell, i es transmet quan una escama de la pell on hi ha un paràsit que passa a una altra pell. “No es passa només per tocar algú momentàniament o encaixar-li la mà, cal un contacte més llarg. Per això, sovint es transmet en relacions sexuals o entre familiars, que tenen un contacte més pròxim”, diu Lluch. També es pot contagiar a partir d’una peça de roba que ha fet servir el malalt de sarna, tot i que és menys freqüent. “És difícil que em contagiï per haver-me assegut en una cadira on abans s’hi ha assegut algú amb la sarna”, afegeix.

Una setmana després d’haver acabat el tractament, el jove encara tenia picors i va tornar al metge, que li va dir que continuava tenint sarna, potser perquè no havia tallat bé la transmissió i s’havia reinfectat. Aquesta vegada, com que ja tenia la pell molt castigada per haver-se posat la crema tantes vegades, li va receptar unes pastilles antiparasitàries, que també s’havia de prendre amb una setmana de diferència. Després d’aquella setmana, la picor persistia, de manera que va tornar al metge de capçalera, que li va dir que prengués dues pastilles més. Segons que explica Lluch, un cop s’ha fet el tractament, la picor de la sarna pot durar un mes més. Això fa que molts pacients que ja s’han curat es preocupin i tornin a la consulta.

És el que li va passar a ell, que va entrar en una dinàmica d’automedicació: “Cada vegada que veia que tenia la pell malament i em tornava a picar, ja em prenia la pastilla o em posava la crema, sense prescripció mèdica. Tenia el cap tan malament que a la mínima que em sortia alguna cosa, em medicava.” I cada vegada que feia el tractament, havia de tornar a netejar tota la roba amb aigua calenta. “Anava a una bugaderia amb una maleta i bosses d’escombraries plenes de roba. Quan podia, perquè sortia tard de treballar i no tenia gaire temps”, diu.

L’estigma, encara molt present

Entre una cosa i una altra, la pell no va tornar a l’estat normal fins al juny, mig any després dels primers símptomes de la sarna. “Encara no estic tranquil del tot, ara a l’estiu la pell s’irrita per qualsevol cosa i em preocupa”, reconeix. Tot el procés li ha afectat la pell, però també la salut mental. A les nits no podia dormir per la picor i l’angoixava no trobar solució, havia de rentar sovint tota la roba i havia d’anar amb compte de no encomanar-ho als altres. I a sobre hi havia l’estigma: “La sarna és una malaltia que té molt mal nom, no et sents còmode. A més, és fàcil de transmetre i no saps com reaccionarà la gent. Al meu entorn més proper sí que ho he explicat, però a la feina no m’hi he atrevit. Fa poc temps que hi treballo i no em podia permetre un conflicte.”

Tanmateix, els experts insisteixen que qualsevol persona pot tenir aquesta malaltia i que cal treure’s la vergonya del cap. Tant per a la tranquil·litat dels pacients, que prou tenen amb la malaltia, com per a poder parlar-ne clarament amb tots els contactes perquè es tractin i es tallin les cadenes de transmissió.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes