Manifestacions amb data fixa d’aniversari, referèndum simbòlic amb pregunta de dos pisos, independència interrupta, un procés enamorat d’ell mateix… Els catalans som els oficiants d’una transsubstanciació que demana grans dosis de fe per a discernir la realitat en el símbol. Cada tant convoquem el món a l’espectacle d’una transfiguració, i al moment crític expliquem que el pa i el vi sols tenien un valor testimonial, que les urnes expressaven un desig i el decrets una declaració d’intencions, però que en el món real no tenen virtut executiva. Allò que els votants lliguen amb les urnes més d’una vegada ho ha deslligat el govern.

Encara és aviat per a saber si tenim davant una retractació com la de Macià el 1931, un d’aquells moments que maten la il·lusió i deixen el record d’una incerta glòria, per a dir-ho com Sales. El paral·lelisme és sols aproximat, perquè Macià no tingué el suport popular que ahir tenia Puigdemont, i es desdigué de la República Catalana després d’una negociació en què l’oferta fou precisament la Generalitat i l’autonomia que avui s’havia d’haver reconvertit en aquella república sacrificada. Puigdemont l’ha frenada sense ni tan sols una negociació prèvia, amb el sol objectiu de provocar-la. Però per negociar què? Aquesta és la pregunta que m’han fet diversos mitjans internacionals i que a hores d’ara es fa tothom. I se la fa perquè no hi ha claredat d’horitzó. El referèndum i abans les eleccions plebiscitàries posaven blanc sobre negre l’objectiu, i les urnes han parlat. Què cal, doncs, negociar? Un altre referèndum? L’estat espanyol no el permetrà, i Europa no l’exigirà. Llavors, què creu el president Puigdemont poder comprar amb el temps que ahir va comprar a un preu encara no fixat? Més legitimitat? De veritat pensa que algú li’n donarà més que les urnes de l’1 d’octubre? O es tracta d’una acomodació amb l’estat espanyol, com desitja una Europa que ja posa les seves esperances en les figures de l’equidistància per acomboiar una segona transició a Espanya i reconduir el plet català a l’esfera regional on haurà de dormir el somni dels justos durant trenta o quaranta anys més.

Fins avui el president Puigdemont ha gaudit d’un crèdit inexhaurible entre el poble mobilitzat. Sense conèixer totes les forces que han convergit en la seva decisió de suspendre la pròpia declaració d’independència, entre les quals indubtablement pesen molt les veus del seu partit, és difícil de judicar si aquesta és la jugada mestra que interpreten els més optimistes o la retirada estratègica que temen els escèptics i els escuats. El president l’ha justificada en referència a unes ofertes secretes de mediació, deixant entendre que podrien ser el desllorigador de l’atzucac davant la reacció prevista de l’estat espanyol. Cal esperar que aquests mitjancers, als quals ha sacrificat la conseqüència, no siguin com l’esquadra fantasma que el 1898 navegava amb rumb a les Filipines, o com l’arma secreta de Hitler, que havia de capgirar la guerra i donar la victòria als alemanys. Desitgem que no sigui un espectre de la necessitat i sí una oferta sòlida que es manifesti en les pròximes hores o, a molt estirar, dies. Perquè si la cosa va de setmanes o mesos i acaba esvaint-se com el gebre en sortir el sol, caldrà explicar a la gent per què i a fi de què va ser convocada a un bateig de sang i de por per donar a llum una república avortada pels mateixos que l’havien apadrinada.

A mesura que ha anat passant el temps des de les eleccions del 27 de setembre de 2015, s’ha pogut comprovar la saviesa de la CUP, el grup parlamentari menys apreciat a banda i banda de l’hemicicle, sense el qual es fa difícil de creure que s’hauria arribat a una declaració d’independència en els terminis promesos. Sense aquesta CUP que vénen a ser els puritans de la independència, podria passar que no la veiéssim prendre vida. Entre altres raons, perquè si el sí era la raó de ser de la coalició governant, un cop assolit deixa de tenir sentit si no se li’n dóna un altre, que no pot ser cap més que portar-lo a l’eficàcia de la voluntat concentrada en aquesta locució afirmativa. Un detall molt preocupant: el magnífic discurs improvisat d’Anna Gabriel, qui a hores d’ara és, juntament amb el president Puigdemont, la millor oradora del parlament, no ha rebut cap aplaudiment de les bancades de Junts pel Sí. Ni que sigui des d’una actitud purament intel·lectual, i ja no dic en tant que aliats necessaris, aquest menysteniment és d’una baixesa indescriptible.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]