Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Pocs dies abans de Nadal les primeres vaccinacions, encara que fossen més teatrals que no reals, van semblar que canviaven un poc el to vital de la societat. Era un miratge al qual contribuïen les ganes de perdre de vista el 2020. L’any més difícil de tots s’escolava en el calendari. En l’horitzó semblava anar-se dibuixant una situació de control de la pandèmia i, a la llarga, de tornada a una normalitat esperada per tothom. Ja havíem sentit parlar de la variant anglesa però un cert optimisme semblava obrir-se pas, malgrat els advertiments dels científics, que continuen fent el paper de consciència crítica de la societat.

Fa molts mesos un editorial molt encertat de Le Monde deia que aquesta pandèmia és sanitària però que calia ser conscient que també és “organitzativa”. I assenyalava que la manera com les societats, més ben dit, els governs, s’organitzen la complica. De moment, només tenim dues armes clares contra el virus: els vaccins i, sobretot, la distància física. Però la distància té unes conseqüències econòmiques que els estats no volen assumir, en una tria, en una decisió, que diu molt de la immoralitat del sistema en què vivim. I és perquè és impossible de conciliar allò que ells volen conciliar que el desconcert “organitzatiu” és tan notable, greu i perillós. Les decisions que es prenen, que prenen els governs, tenen conseqüències en forma de morts. Que algú sembla voler oblidar.

I enfront de la mort, la propaganda té poc marge. Ells, els polítics, estan acostumats al teatre de les ombres, a subvertir la realitat acumulant diners en accions de propaganda. Però el virus és un enèmic contra el qual aquesta estratègia serveix de poc. Ara, ells sembla o que no se n’adonen o que estan disposats a acumular tants cadàvers sobre la seua memòria com calga.

Les darreres hores en són la prova amarga. Els nostres governs, atrapats en la trampa de l’estat de les autonomies, estan literalment desesperats de veure que no poden atendre les necessitats de la gent, sabent com saben perfectament quines decisions s’haurien de prendre amb urgència. I no ho dic tan sols pel sainet indigne de les eleccions catalanes, que xoca amb qualsevol intent d’anàlisi lògica. Ho dic, per exemple, en veient com els presidents i les conselleres de Salut demanen d’avançar l’hora del confinament o fins i tot d’ordenar un confinament total de la població i des de la Moncloa els diuen que no. O pitjor encara: que ja s’ho pensaran un dia d’aquests.

Ahir el Centre Europeu d’Alerta i Prevencions de Malalties va apujar el nivell de l’alerta epidemiològica al nostre país fins al màxim i va posar l’accent precisament en la situació a la península ibèrica, on l’estat espanyol ha registrat la pitjor xifra de contagis d’ençà de l’esclat de la pandèmia, amb 44.357 casos nous en un sol dia. Una autèntica barbaritat.

Portugal reaccionà de seguida, tancant durant catorze dies també els centres d’ensenyament, proposant restriccions molt més dures a la mobilitat i tornant a activar un subsidi clau: a cada treballador que tinga un fill menor de dotze anys, l’estat li paga dues terceres part del sou, l’allibera d’haver d’acudir al lloc de feina i compensa amb ajuts l’empresa. Tot transparent, fàcil i ràpid.

A l’estat espanyol, en canvi, la Moncloa sembla que està disposada a continuar jugant amb la vida de la gent i ja no s’escolta ni tan sols els presidents del seu partit, com és el cas de Ximo Puig, que finalment ha alçat la veu, protestant perquè no li deixen ordenar un confinament a partir de les vuit del vespre, que tots els experts veuen imprescindible.

Fa ràbia, molta ràbia, assistir amb impotència a aquesta actuació irresponsable, gairebé diria que criminal, de Pedro Sánchez i el ministre-candidat. A tanta prepotència i nepotisme. Només espere que la memòria no siga curta i que les conseqüències d’aquesta pandèmia organitzativa porten a responsabilitats explícites. Que paguen per això que fan. Que paguen per això que ens fan.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.