Va començar la CUP desmarcant-se’n amb raons molt plausibles i aclarint la seva posició amb força congruència. És una formació d’esquerra independentista que vol distingir-se d’allò que considera l’oportunisme d’ERC i, alhora, donar suport al procés sobiranista. I pretén recollir vots entre electors que, sense ser independentistes, són d’esquerres i no s’empassen l’aliança amb el nacionalisme burgès de Convergència.

Quan es van saber els integrants dels primers llocs de la llista, especialment el de Romeva, una esgarrifança va recórrer els estaments d’ICV que ara tem per la seva integritat. S’han sentit veus acusant de ‘traïdor’ l’ex-eurodiputat ecologista. Els sentiments s’exalten amb facilitat.

Enmig del sarau, la inimitable senyora Sánchez-Camacho ha decidit de disfressar-se de Cambó, si més no nominalment, i ha demanat ‘una coalició de la concòrdia’ per a fer front al desafiament sobiranista. Coalició que haurà de configurar-se en un ‘front constitucionalista’. De les paraules als fets, hi ha un bon tros de camí, perquè per a formar-lo compta amb els diputats del PP i els del PSC, que podrien quedar reduïts a vuit, o potser arribar a la dotzena i mitja si s’hi afegeixen els de Ciutadans. I encara s’ha de veure si aconsegueixen unir-se, perquè a més de ser pocs van mal avinguts.

Però el xafarnat gros s’ha armat a Podem. El resum de l’article de Roger Tugas sembla gairebé un text de política-ficció. L’acord polític inicial entre ICV, EUiA (és a dir, Esquerra Unida a Catalunya), Podem i Procés Constituent (ço és, la plataforma de la monja exclaustrada Teresa Forcades) preveu un procés constituent català no subordinat que culmini amb una constitució pròpia i una república catalana que decideixi en referèndum la vinculació amb l’estat. Hi ha qui ha recordat immediatament la república catalana de Francesc Macià dins l’estat espanyol. Però això d’ara encara és més confús. I aquesta confusió converteix el discurs de Podem tant a Catalunya com al conjunt de l’estat en un galimaties, una mena d’embarbussament conceptual farcit d’incongruències.

El Podem hostil a tota confluència amb els ‘barrufets rondinaires’ d’IU a Espanya va de bracet amb la IU de Catalunya sense cap mirament i també amb unes altres organitzacions, algunes si més no peculiars, com ara el Procés Constituent de Forcades. I, per a acabar-ho d’adobar, no tan sols conflueix amb la IU catalana, sinó que manté totes les seves sigles sota un paraigua comú, ‘Catalunya Sí que es Pot’. El nom pot ser més bo o més dolent, però no és ni ‘Podemos’ ni ‘Podem’, una condició que, en canvi, ha estat inexcusable per a la confluència al sud de l’Ebre.

La banda catalana de Podem és un territori feraç de possibles qüestions quodlibetals que deixen al descobert un discurs incoherent. Podem ha dit tot sovint que exercir el dret de decidir mitjançant un referèndum no és possible ara per ara perquè és il·legal. Cal esperar a unes eleccions i un procés constituent (espanyol, se suposa) en el qual ‘es podrà debatre sobre tot’ (picada d’ullet als independentistes). No és imaginable, tanmateix, cap constitució de l’estat espanyol en què sigui legal un ‘procés constituent català no subordinat’, sigui quin sigui el resultat de les eleccions catalanes. Encara que Catalunya Sí que es Pot obtingués el cent per cent dels vots i dels escons del Parlament de Catalunya, no podria posar en pràctica aquest propòsit, perquè és molt més inviable jurídicament que no pas el referèndum d’autodeterminació, ara i ací. I no cal ni parlar d’aquesta constitució absolutament quimèrica i aquesta república catalana, totes dues en el si de la monarquia espanyola. Això ja és deliri pur. Molt més que en el cas de Macià, perquè si més no el coronel va esperar que a Espanya es proclamés la República. I que aquest ens fantasmal decideixi en referèndum la seva vinculació amb l’estat monàrquic solament és pensable en la Freedonia de ‘Duck soup’.

Al costat d’aquest conjunt de disbarats, que semblen focs d’artifici, l’anodina proposta federal dels socialistes resulta un cató del govern bo i prudent. Però el problema de Podem no està en les pintoresques afirmacions que fa al Principat, sinó en la manera com explica als espanyols, a qui anima a constituir-se en poble i defensar la pàtria –popular, és clar, però sense qüestionar la monarquia– que a Catalunya defensarà una república que, a la vegada, es basarà en un altre poble i, per tant, en una altra pàtria.

Com que, amb aquest programa a Catalunya, Podem perdrà les eleccions a Espanya, es dóna la divertida paradoxa que, per posar en pràctica aquell programa al Principat, el partit dels cercles hauria de proposar o donar suport a una declaració unilateral d’independència, justament allò que propugnen aquells contra qui vol lluitar Podem, aquells amb qui mai no s’abraçaria, els de la llista única per la independència.

Voleu dir que no els supera, això de Catalunya?

Ramón Cotarelo, catedràtic de ciències polítiques de la UNED

(Article publicat originàriament al seu bloc)