La remeiera del Priorat, amant de la botànica i rebesneta de metge

Comencem la sèrie de perfils d’oficis ancestrals per a futurs possibles, professions que recullen l’herència mil·lenària i proposen alternatives per al demà. Arrelades a la terra, recuperant la saviesa antiga i sobretot –en l’era de la IA i la tecnologia– mostrant l’amor pels materials nobles i la vinculació amb el paisatge i la gent que l’habita. La primera persona entrevistada és Anaïs Estrems, que viu a Poboleda (Priorat). Nascuda a Barcelona, quan es va traslladar al poble es va convertir en mare i activista pel riu Siurana. És remeiera i es dedica a guarir amb plantes medicinals per tornar a concebre la persona com un tot que engloba cos, emoció i entorn social.

—Per què us vau fer remeiera?
—El meu rebesavi era metge i a la meva besàvia li agradaven molt les plantes. Jo no la vaig conèixer mai aquesta dona. Va morir quan ma mare era petita. Resulta que el meu rebesavi va vacunar el seu fill amb un lot de vacunes defectuós i gairebé es va morir. A mi em va arribar aquest amor per les plantes. A casa meva hi havia els llibres de botànica de Pius Font i Quer, que va fer tota una recopilació de les plantes i els usos medicinals. Des de petita, sempre m’ha agradat tenir els coneixements necessaris per a ser una mica autosuficient, tot i que no m’agrada gaire aquesta paraula, perquè tots vivim en xarxa. A mi m’agrada fer les coses imprescindibles per a la vida. Això inclou la cura de la salut, que és la més bàsica.

—Sabíeu que voldríeu ser això de gran?
—Ser remeiera no era pas cap opció dins el catàleg. I jo crec que això passa amb molts oficis tradicionals. No hi ha cap criatura que pensi: jo de gran vull ser cisteller. Sempre hi ha gent rara, però no és gaire habitual. Potser ni saben que existeix la cistelleria. No hi ha referents dels oficis tradicionals. Aquests últims anys m’he dedicat a recuperar la medicina tradicional del Mediterrani, que ha estat feina de formigueta, d’anar buscant aquí i allà. Lamentablement, no sé grec antic ni llatí i em refio de les traduccions.

—Quina és la medicina de la Mediterrània?
—Potser es coneix més com a medicina grega, però no és correcte. Hi han participat els àrabs, i venia d’Egipte, també de Sicília i Turquia. És una amalgama de cultures. Jo ho he intentat experimentar-ho tot directament. Ara miro de fomentar el tast de plantes. Quan notem un gust és perquè hi ha uns compostos químics concrets que el nostre organisme capta. Això crea una sensació sensorial. A més d’això, totes les plantes són poder. La farigola per a la gent catalana té associades moltes coses. Els records, el vincle amb el territori, el vincle amb els avis.

—De què serveixen les plantes?
—Menjar i guarir són la mateixa cosa. Les plantes com a menjar i com a remei. Quan vaig tenir el fill gran em vaig posar a estudiar naturopatia, però aquests estudis anaven molt enfocats a fer llistes, classificacions. Tal planta serveix per a tal cosa. I jo no buscava això. Volia anar una mica més enllà. Em vaig posar a buscar en el nostre sistema mèdic tradicional, que és com la medicina xinesa o l’aiurveda. Et diu que cada persona té una configuració concreta i un sistema energètic, i a dues persones amb el mateix problema de salut –o aparentment–, no els aniran bé les mateixes coses.

—Per què?
—Perquè han arribat allà venint de llocs diferents. Jo sempre treballo amb la part emocional i física, amb tot allò que és una persona. També sempre tinc en compte que el factor social és important.

—És clar…
—Et ve una mare sola dient-te que té ansietat i no li pots dir: “T’has de prendre la vida amb més calma.” Si li dius això encara empitjoraràs la situació!

—Aquest component emocional, físic i social va ser oblidat per la medicina moderna?
—Una vegada va venir una dona que tenia un marit que viatjava molt i ella tenia hipertensió. Li vaig demanar si sempre tenia la tensió igual. I em va dir: “Quan el meu marit no és a casa, tinc la tensió perfecta!” Evidentment, aquí el consell de salut potser és políticament incorrecte. Hi ha moltes persones amb un estat de salut que canvia segons com estan emocionalment. També hi ha molta ecoansietat, gent que pateix per les coses que passen al món. Moltes vegades només reconèixer el patiment de la gent ja és molt de curatiu.

—Escoltar el patiment?
—Aquesta idea que som només un cos és molt cartesiana. És molt moderna. Que canviant peces i posant l’ingredient que falta s’arreglen els problemes. Antigament, la gent tenia una idea del món molt més holística. Hi havia els esperits del lloc, que podien formar part de la concepció cristiana o no. Un arbre podia ser més especial que els altres.

—Una remeiera és una dona sàvia?
—Jo crec que hi ha aquest constructe cultural de la bruixa. Llegint Pau Castell, que és un estudiós de la bruixeria, comprens que la idea de la bruixa és molt moderna. Sí que és veritat que ancestralment la persona que ajuda a néixer o que ajuda a recuperar la salut té una vinculació amb la mort, perquè són les dues cares de la mateixa moneda. Ets al llindar de dos mons. Si a sobre treballes amb una perspectiva holística és inevitable que hi hagi aquesta part més espiritual o de connexió amb la terra. Aquest treball amb les plantes no es pot fer si no tens un vincle amb la terra o amb el territori. Encara que visquis al mig de Barcelona, has de trobar un raconet amb el qual et puguis vincular. Quan veus les plantes cada dia, saps on creixen, en saps els cicles, quins llocs els agraden. Per mi, les plantes tenen un caràcter com les persones. Perquè trien un hàbitat o unes estratègies de supervivència i no unes altres. Per mi, això forma part del caràcter de la planta.

—I les trementinaires?
—Baixaven del Pirineu i anaven per tot Catalunya perquè s’havien perdut les remeieres dels altres llocs. Quan les trementinaires passen a ser importants, ja és una mica en la decadència de les remeieres. Abans a cada poble hi havia remeieres i fins i tot a cada casa hi havia una persona que tenia aquests coneixements. També és important de dir que les remeieres coneixien la gent del poble de tota la vida. Llavors el coneixement de cada persona era molt profund i això servia per a prendre millors decisions a l’hora de trobar remeis. Conèixer la persona és una eina molt potent com a terapeuta. Aquestes persones acompanyaven durant tota la vida.

—Les remeieres eren molt arrelades al seu poble i al seu territori?
—Sí, i en plantes que tenen un marge de seguretat estret, que vol dir que hi ha poca diferència entra la dosi medicinal i la dosi tòxica, aquestes dones sabien en quin moment es trobava la planta. De fet, a la medicina clàssica no li agraden gaire les plantes perquè són molt variables. És molt difícil de saber què hi ha dintre d’una planta. Una mateixa espècie pot ser diferent en un sòl o en un altre. Quan tu tens un vincle amb el territori saps molt millor quina potència tindrà aquell remei. Són coses que s’han après per transmissió familiar, que ve de molt enrere i que no s’ha perdut mai. Aquest coneixement potser es remunta a milers d’anys enrere.

—Ha canviat molt.
—Moltes d’aquestes remeieres no cobraven, els semblava insultant cobrar per una cosa que és a disposició de tothom. Es considerava que aquest coneixement no era d’una persona en concret. Jo l’he rebut d’altra gent. És una cadena interminable de transmissió. El que faig és recollir un testimoni i passar-lo a qui vingui després. Jo evidentment he de cobrar, perquè he de viure; tenim el món muntat així.

—Dieu que us agrada l’antropologia. Hi ha més cultures que hagin conservat aquesta manera de guarir vinculada a la terra, que aquí fa anys que s’ha perdut?
—No fa tants anys que s’ha perdut! Són professions que han estat invisibilitzades i que potser no s’han conservat ni els noms de les remeieres, com tampoc de les llevadores. Quan queda alguna cosa escrita, sempre s’ha de qüestionar des de la perspectiva que ha quedat escrit. A França van jutjar una dona, Jacoba Félicié (o Jacobina Félicie d’Almania), al segle XVI, perquè curava de manera eficient. No la van deixar entrar a la universitat. L’acusaven d’exercir sense títol. És una dona que no cobrava a la gent si no es curaven. També he sentit dir que els metges xinesos només cobraven si la persona es curava. Es cobrava a la gent quan estava sana, no quan estava malalta.

—És interessant aquesta professió al marge de l’economia.
—En moltes cultures tradicionals hi ha aquesta idea del que és comú. Igual que el pont per a travessar el riu es construeix entre tots, la persona que guareix la mantenim entre tots, perquè és també un servei públic. És un sistema semblant a la seguretat social: entre tots contribuïm, perquè tots hi tinguem accés. Mercantilitzar la salut és molt perillós.

—Les professions actuals no tenen en compte bagatges antics?
—A Occident fa molt temps que s’ha posat de moda renunciar a les arrels. Altres cultures com la medicina xinesa han evolucionat sense renunciar a les arrels o a les bases tradicionals. Aquest coneixement antic l’adaptem, perquè sempre hi ha coses que s’han de corregir, i hi sumem el que és nou. No ho tallem malgrat partir de zero perquè considerem que tot el que és antic no serveix de res.

—Quines afeccions guariu?
—Hi ha plantes que tenen un verb propi; per exemple, hi ha el verb “ortigar-se”. I això abans es feia moltíssim. Si tu tens artrosi, t’ortigues, i estaràs setmanes que no et farà mal. És més que analgèsic, estimula els processos de regeneració dels teixits. Genera una inflamació i la inflamació porta sang a aquella zona i hi porta cèl·lules que reparen. S’ha trencat tant tota la cadena de transmissió del remei que és difícil de poder-se curar com es feia abans.

—La desconnexió també causa ceguesa quan veiem plantes?
—Sí, és una ceguesa que et fa veure només verd. No veus el detall. Quan aprens a fixar-t’hi, de cop i volta aprens a veure totes les diferències. Hi ha plantes que abans em costava molt distingir-les i ara no entenc com podia confondre-les.

—Feu classes sobre plantes medicinals i formació. Què cerquen els vostres alumnes?
—La majoria de les meves formacions van dedicades a donar eines o a tornar eines per a l’autogestió de la salut i la cura de les persones del nostre entorn. Abans, mirant la llengua ja sabíem moltes coses i ara no sabem res. Això són tècniques de diagnòstic. A través de les ungles, de la llengua, tocant el pols es poden veure moltes coses, i abans això la gent ho sabia fer. Ara, si no vas al metge no tens cap eina. I sort que hi ha els metges per a les coses greus, eh? Però hi ha coses que es podrien gestionar a casa. Mal de cap, mal de panxa, fongs. Els problemes digestius són molt psicosomàtics. En part, també perquè hem tret coses de la nostra alimentació, dels nostres hàbits, que són molt necessàries, que sempre hi havien estat. Hem tret els amargs. Abans la gent començava els àpats amb una cosa amarga, com les amanides. Les herbes tenen la funció d’estimular la digestió. Les herbes aromàtiques també.