La quantitat de te depèn de la tassa

  • «Tothom sap la tassa que té i el te que vol i amb una cosa i l’altra ha de saber trobar l’equilibri per no quedar-se amb set ni que la tassa vessi»

Tina Vallès
30.04.2020 - 21:50
VilaWeb
'Vintage tea cups', de Jocelyne Maucotel.

La quantitat de te depèn de la tassa. Tothom sap la tassa que té i el te que vol i amb una cosa i l’altra ha de saber trobar l’equilibri per no quedar-se amb set ni que la tassa vessi. Queda clar que no parlem de tasses ni de tes. La frase, la primera, no és meva. Ja us diré després de qui és.

La tassa ara posem que és com el cap, i el te són frases, paràgrafs, llibres sencers d’un autor. Vols omplir-la tota només amb aquella veu. Vas bevent te, vas bevent te i l’assaboreixes primer com es redescobreix un gust antic que ja saps que t’agrada i després ja vas fent-ne glops sabent, abans de sentir-lo, el sabor que te n’arribarà. Se t’aspreja la llengua, se t’hi avesa, i beus aquell líquid que ja t’és tan conegut com l’aigua de l’aixeta de casa, cap sorpresa en els glops que vénen, confiança absoluta a l’hora d’anar-te empassant la infusió d’idees i mots que a poc a poc arriba al límit de la tassa. Ja hi és. Aquí tens dues opcions: aturar-te i deixar que el temps triï què en queda, d’aquell te en aquella tassa, o seguir abocant-hi líquid i veure com vessa, com et depassa, com regalima i ho remulla tot: platet, estovalles, taula, puntes de les sabates, terra. Jo sempre m’aturo.

Quan veig que la tassa és plena, m’aturo i m’espero. Que l’aigua s’evapori i al fons, amb el temps, hi deixi el pòsit del que ha de quedar. La tassa decideix, amb l’ajuda del temps, quin dibuix hi haurà, què m’enduré d’aquelles lectures, què em quedarà gravat per sempre i què oblidaré, què és aigua i què substància que no se’n va.

Suposo que si no t’atures, l’aigua escampa substància pertot, i no sé com es deu gestionar això. Anar trobant restes de lletres d’aquella veu que t’ha vessat del cap pertot arreu on passes o mires. No sé si se’n van del tot aquestes taques o queden per sempre estampades a les tovalles per recordar-te els excessos. No sé si aquests excessos passen factura i llavors et trobes que fins i tot quan fas el teu propi te, quan escrius tu, et surt aquell altre te i aquella altra veu també, i es nota el rastre de l’excés. Jo sempre he pensat que sí. I m’he dedicat malèvolament a detectar excessos de teïna aliena en els llibres d’altres.

Però sé que tot i que m’aturo abans que vessi, també corro el risc de deixar anar rastres de te d’un altre en les meves infusions. Sóc conscient que fa estona que això del te i la tassa mareja i que la imatge comença a aguantar-se pels pèls, i encara us he de dir de qui és la primera frase, ho faré al final. Jo sé quan deixo anar rastres de te d’un altre, com la frase que no us dic de qui és, ho sé i faig tot el que puc perquè no es noti, perquè només ho vegi jo. I de vegades ho difumino tant que quan em rellegeixo al cap d’un temps veig la taca, sé que no és obra meva, però ja no recordo d’on va sortir. Per això m’aturo, per això respecto sempre els límits de la tassa.

Un dia potser provo de no fer-ho, de deixar rajar la tetera sense mirar la tassa, de permetre que aparegui un petit estany de te a les estovalles, que regalimi, que em taqui les puntes de les sabates, que es faci un petit toll a terra i trepitjar-lo i anar deixant empremtes de tot el que he llegit pel pis, i a veure què passa. Ho dic i no m’ho crec. Respecto massa la tassa, és la que em permet beure te. I si no bec te després no sabré preparar-ne.

La quantitat de te depèn de la tassa. Ho trec del tercer cant d’Un viatge a l’Índia de Gonçalo M. Tavares, en traducció de Pere Comellas Casanova. És una frase treta de context que m’ha aparegut avui en un paper mentre en buscava una altra, de frase. I aquest paper s’ha quedat en un racó de l’escriptori perquè he sabut que en faria alguna cosa, d’aquelles vuit paraules, que serien la quantitat justa d’infusió que em calia per fer bullir l’aigua, agafar la tetera i preparar-vos aquest te per si us en voleu servir una tassa. Si us atureu o no, és cosa vostra. La quantitat de te depèn de la tassa que teniu damunt del cap.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any