13.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 13.03.2021 - 23:00
17 de març: un pronòstic entre el desconcert
Hi va haver un nom propi quan tot just s’intuïa l’abisme, però tot era confusió. Adam Kucharski. Matemàtic britànic, un dels principals experts en l’expansió de brots infecciosos, ho va dir clarament el 17 de març de 2020 en una entrevista: “Aquesta idea que tancant restaurants i escoles durant un parell de setmanes podrem tornar a la vida normal… Això no passarà.” Però aleshores poc se’n sabia, del coronavirus. Ni tan sols el terme covid-19 no existia. I la mesura semblava aquesta: quinze dies tancats a casa per frenar l’onada. En canvi, Kucharski va predir que el virus circularia “probablement durant un any o dos” i que per tant, calia fer els càlculs a aquesta escala. Rellegides, les seves declaracions ressonen com una profecia feta en un moment en què semblava irreal, impossible. VilaWeb va explicar-ho en una peça publicada el 19 de març: “Més d’un any sense fer vida normal: el ‘distanciament social’ pot durar més que no ens pensem”.
El pronòstic de Kucharski era demolidor: Traieu-vos del cap la idea que una volta s’acabi el confinament, podrem fer vida normal i estar amb grups grans de gent, avisava. Això, a la pràctica, seria fomentar brots nous que continuaran tenint l’impacte que tenen ara. Però, tenia raó? Un cert recel era lògic, perquè l’atreviment de la previsió corria el risc de caure en l’alarmisme, una paraulota molt en voga en aquell moment, gairebé un enemic a batre previ al virus, quan encara no se n’havia calculat la magnitud. Primer a la Xina, després a Itàlia i al principi aquí, quan es van detectar els primers casos, tothom va ser lent de reflexos adduint el pretext de l’alarmisme. El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública del Principat, Joan Guix, va deixar anar una frase que serà recordada: “A mi, com a epidemiòleg, em preocupa molt més la grip que el coronavirus.” I a València, mentrestant, el batlle Joan Ribó assegurava a l’estrena de les Falles: “Treballem perquè no es genere una sensació de pànic ni hipocondria.”
Flashback a principi de març: la trampa de l’alarmisme i la lentitud del govern espanyol
La incertesa i el record dubtós d’una grip-A, que el 2009 havia causat més por que no pas col·lapse, embolcallen l’ambient i fins i tot les notícies que arriben d’Itàlia, on el 9 de març el primer ministre, Giuseppe Conte, havia ordenat el confinament de tot el nord del país, i dies abans els metges italians alertaven que la situació era molt més greu que no semblava. A Catalunya, metges d’atenció primària expliquen que abans no es detectés el primer cas autòcton de covid-19, havien vist pacients amb símptomes compatibles amb la malaltia i els havien notificat al Servei Català de la Salut, que havia descartat de fer-hi res perquè no havien estat ni a la Xina, ni a Itàlia. Amb el pas dels mesos, unes quantes autoritats, com ara el doctor Josep Maria Argimon, que havia substituït Guix, i el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, identificaran com un dels grans errors originals no haver fet més atenció a la situació epidemiològica a Itàlia.
Potser va ser l’error original, però n’hi ha més, i especialment un de molt concret: l’epidèmia a l’estat espanyol té un epicentre molt clar, Madrid, i el govern espanyol es nega a tancar-lo com sí que ha fet el govern italià amb Milà, l’epicentre víric del país, i el govern xinès, abans, amb Wuhan, l’epicentre original. El 5 de març, nou dies abans que el president espanyol, Pedro Sánchez, decretés l’estat d’alarma, els contagis a Madrid es dupliquen en un sol dia, el sistema hospitalari és al límit i els informes alerten que hi ha focus descontrolats perquè no se’n pot fer la traçabilitat. Prop d’una setmana més tard, l’11 de març, els contagis detectats a la Comunitat de Madrid representen més del 50% dels casos de tot l’estat espanyol i el 65% dels morts, però el govern espanyol continua negant-se al tancament perimetral de la regió.
A poc a poc, el país i l’estat espanyol s’abraonen sobre una crisi extraordinària. Comencen les restriccions: l’11 de març queden prohibits els actes de més de mil persones i les Falles se suspenen definitivament. I el fantasma del descontrol es va fent gran. Tant, que un brot detectat a l’Hospital d’Igualada obliga a tancar tota la conca d’Òdena el dijous 12 de març, mentre l’expert Oriol Mitjà alerta que no hi ha una imatge real sobre la quantitat de casos que hi ha al país i se suspèn l’activitat educativa.
L’endemà tot es precipita definitivament. Els governs del país tanquen la cultura, el lleure i la majoria del comerç, i els presidents Francina Armengol i Quim Torra demanen a Sánchez el tancament de fronteres de les Illes i el Principat. El president espanyol continua tenint una paraula a la boca: “No”. Acabarà rectificant uns dies més tard, com ho farà en unes quantes ocasions al llarg de la pandèmia: diu que no al president català i després rectifica, al cap d’uns dies, quan l’eficàcia de la mesura s’ha desinflat. En canvi, anuncia que demà, el 14, decretarà l’estat d’alarma per mirar de controlar una situació epidemiològica que ja és descontrolada: el focus de Madrid continua desbocat i la velocitat dels contagis a l’estat espanyol supera el ritme d’Itàlia.
14 de març: aquell dia del punt i a part
El país i tot l’estat espanyol expectants des de migdia. El govern espanyol reunit en un consell de ministres històric: han de decidir quina forma donen a l’estat d’alarma que va anunciar ahir Sánchez. La compareixença de Sánchez s’ajorna. I es torna a ajornar. Una vegada i una altra. Fins a set hores triga a sortir el president espanyol per explicar a la ciutadania quines mesures ha aprovat. Una lentitud semblant a la que tindrà després la retirada progressiva de les restriccions. Finalment, Sánchez surt a parlar, ben entrat el vespre. L’estat d’alarma estableix un confinament domiciliari per a tota la població, amb una excepció més que notable: molts treballadors hauran de continuar anant a la feina.
Però de particularitats territorials, cap ni una. Tan sols una frase, una altra d’històrica: “El virus no hi entén, de territoris.” Una frase que ell mateix buidarà de significat a l’estiu, quan deixarà el control del virus en mans de les comunitats autònomes. I, en canvi, recentralització i militarització. La gestió de l’epidèmia passa a mans exclusives del ministre Salvador Illa, els Mossos són sota les ordres del Ministeri d’Interior espanyol i els militars són considerats agents de l’autoritat. De tota manera, ja fan tard: “L’epidèmia a Catalunya ja té una trajectòria igual o pitjor que a Madrid.” L’endemà, el president Torra critica durament el govern espanyol, tot titllant-lo d’irresponsable, i diu que l’estat d’alarma és insuficient. De nou, cap resposta.
I flashforward: el col·lapse desdibuixa la normalitat
Amb el pas dels dies i les setmanes, el col·lapse als CAP i als hospitals serà absolut. A les UCI arribaran tants pacients de covid amb necessitat de respiradors artificials que els metges hauran de triar a qui els donen. Els sanitaris s’hauran d’enfrontar a un virus desconegut, que no tenen experiència de tractar, tot exposant-s’hi moltes vegades sense equips de protecció individual, agafant ells mateixos la malaltia i corrent el risc de morir. A les residències hi haurà brots que mataran a milers de persones grans i en desbordaran el personal.
A casa també hi haurà casos, i morts i quarantenes. Encara no del tot conscients que comença un trasbals total de la normalitat coneguda, i sobretot encara no del tot conscients que serà un trasbals llarguíssim, sine die, molta gent entomarà els primers quinze dies de confinament domiciliari com un envit, gairebé com una experiència nova per a omplir. Però a poc a poc es veurà que no és tan sols trasbals, sinó una substitució de la normalitat coneguda per una de nova: la “nova normalitat”, en va dir el president espanyol. La nova normalitat voldrà dir anar assumint les desenes de morts diàries (com si cada dia s’estavellés un avió) i, amb el risc d’aquestes morts com a argument, assumir la sistemàtica conculcació de drets i llibertats amb restriccions severes i, sovint, no del tot ben explicades.
Sense bars, ni restaurants, ni parcs, ni cases de ningú, les xarxes socials seran encara més un mirall i un refugi. Uns dies després del començament del confinament domiciliari, es farà viral el vídeo d’una noia que plora desconsoladament al grup de WhatsApp de les amigues perquè fa una hora i mitja que prepara una truita de patates i, en girar-la, se li ha desmanegat tota i és insalvable. És una banalitat que retrata un dol. Un dol social, generalitzat. Les expectatives de tothom –els projectes, les ganes, les previsions– s’han anat desdibuixant i adaptant a aquesta “nova normalitat” que no tan sols limita la mobilitat i fa caure malalt, sinó que erosiona a poc a poc el sentit del present i del futur.
I dessota tot, una pregunta vital que corre risc d’esfilagarsar-se lentament mentre assumim que les coses han canviat: quan tornarà a ser 13 de març?
