La prioritat nacional del PSOE i la nostra, poderosa, consciència fosca

Diana Morant, ministra socialista a Madrid, ha dit –en la que se suposa que és la primera entrevista com a candidata a la presidència de la Generalitat– que ja decidirà ella quan el País Valencià serà la seua “prioritat exclusiva”. 

La frase ha alçat una bona polseguera, i és comprensible. Però confesse que a mi la polèmica concreta desfermada per les paraules de Morant m’interessa menys que no allò que crec que revela. Perquè, si ens aturem un moment i mirem la discussió amb els ulls d’un observador europeu qualsevol, descobrirem una cosa molt més profunda i interessant que no solament un lapsus de campanya: descobrirem per què el projecte nacional espanyol fracassa una vegada i una altra –i ja fa 218 anys– al nostre país.

Fem la prova. Imaginem un moment que un ministre del govern federal alemany anuncia que es presenta a les eleccions de l’estat de Hessen i que algú li retrau que Hessen encara no és la seua prioritat exclusiva. La polèmica seria incomprensible a Alemanya. Ningú no hi veuria un conflicte de lleialtats perquè, per a un alemany, servir el govern de Berlín i servir el govern de Frankfurt són dues maneres de servir la mateixa cosa. Als Estats Units, els congressistes i els senadors presumeixen sense complexos de posar l’estat davant tot –fins i tot tenen el costum de posar la seua bandera, solitària, a la porta del despatx–, i quan fan això ningú no els acusa de deslleialtat a la unió: al contrari, consideren que fan exactament allò que han de fer. En els estats nació consolidats –és això que vull explicar– la tensió entre la part i el tot no existeix com a tensió nacional. Existeix, si de cas, com a debat administratiu, pressupostari, de carrera política. Però mai com a pregunta sobre la pertinença.

Ací, en canvi, la frase de Morant ha estat llegida immediatament en clau de lleialtat. I aquest és el símptoma interessant. Quan Josep Nadal, de Compromís, respon que “qui decideix és Madrid i sempre decideixen que la seua prioritat és Madrid”, no fa una crítica de gestió: descriu una relació de subordinació entre dos subjectes que tothom, encara que no ho diga, percep com a distints… Si no fossen distints, no hi hauria subordinació. El debat pressuposa, doncs, que triar entre Madrid i València no és triar entre dues administracions, sinó triar entre dues coses més fondes, que no s’anomenen, però que tothom pot entendre fàcilment. Si Espanya fos la nació acabada que proclama ser, aquesta interpretació seria impossible. El fet que siga la lectura espontània, la de tothom quan reacciona d’entrada, demostra que no ho és. Una prova més: entre la batllia de Gandia i la presidència de la Generalitat ningú no retrauria la tria, en aquest cas de Morant. Com ningú no suggereix al president cap oposició entre Finestrat i el Palau de la Generalitat. Perquè ací no s’hi veu cap conflicte en termes de lleialtat a la seua gent.

Ernest Renan –en un paper polèmic com pocs, però que ha deixat una empremta ben profunda– va escriure que una nació és “un plebiscit de cada dia”, una adhesió que cal renovar contínuament perquè no es pot decretar. Doncs bé: cada polèmica com aquesta és un dia més en què el projecte de construir una nació espanyola que ens incloga perd el plebiscit en una part del territori. I no el perd per l’acció dels independentistes, que en aquest cas quasi no hi hem hagut d’intervenir, sinó que el perd per la incapacitat estructural que el projecte nacional espanyol té de fer sentir als valencians –i a la resta de catalans i als bascs i als gallecs i…– que servir l’estat i servir el mateix país és la mateixa cosa. El plom d’Ortega y Gasset ja va diagnosticar fa un segle una “Espanya invertebrada”, que es distingiria a Europa per la incapacitat d’articular les parts en un projecte suggestiu de vida en comú. I el politòleg Juan Linz –també l’any 1973– ho va resumir amb una precisió que encara avui fa mal: “Espanya és un estat per a tots els seus ciutadans, un estat nació per a una gran part, i tan sols un estat, però no pas una nació, per a grups importants dels seus habitants.” La polèmica de Morant és la nota a peu de pàgina d’eixa frase tan encertada.

Hi ha, tanmateix, un detall d’aquesta història que em sembla encara més revelador i interessant, que és la reacció del president Pérez Llorca. Ell ha respost a Morant dient que ell es dedica “en exclusiva a treballar per a aquesta terra” i que si ella “encara ha de decidir quan la Comunitat Valenciana serà la seua prioritat, l’inconvenient és evident: encara no ho és”.

Ep, alto! Atureu-vos-hi un segon. Perquè resulta que el partit del nacionalisme espanyol més tronat i intransigent acaba de formular, sense adonar-se’n, l’exigència clàssica del nacionalisme polític: que la lleialtat primera del governant siga la terra, per damunt de l’estat. Pérez Llorca, de fet, reclama a Morant allò mateix que el seu partit ha considerat sempre sospitós quan ho reclamàvem uns altres. És una ironia formidable, i no crec que siga solament oportunisme electoral. Més aviat em sembla que és una cosa més interessant: l’aflorament d’allò que Josep Vicent Marqués –un dels pensadors valencians menys coneguts avui i més suggeridor– anomenava la “consciència fosca“.

Marqués va observar i teoritzar que els valencians, malgrat segles de dimissió i de provincianisme, conservàvem i conservem una consciència obscura –és a dir, latent, no formulada– de constituir un subjecte col·lectiu propi amb uns interessos que no coincideixen automàticament amb els de l’estat. Una consciència que no gosa dir el seu nom, que sovint es disfressa de regionalisme folclòric o de simple greuge pressupostari, però que reapareix, indòcil, cada vegada que la realitat la convoca. I la realitat la convoca sovint: la va convocar la gota freda, quan mig país va comprendre que la seua vida valia menys que un dinar al reservat d’un restaurant; la convoca el finançament; la convoquen les infrastructures eternament ajornades; i ara la convoca una candidata que confessa –amb una franquesa que he de suposar que és involuntària– que la prioritat no és necessàriament la terra. Quan Pérez Llorca exigeix dedicació exclusiva a “aquesta terra”, parla amb aquesta consciència fosca de valencià –naturalment sense saber-ho ni ser-ne conscient. El seu espanyolisme explícit i el seu valencianisme –catalanisme, al capdavall– inconscient conviuen i xoquen en la mateixa frase, i cap dels dos no reconeix l’altre.

I és que l’inconvenient de fons no és Diana Morant, que al capdavall ha dit la veritat. La prioritat del PSOE és el PSOE, i la seu del PSOE és Madrid. El PSPV és, en l’arquitectura real del partit, una simple delegació territorial, i les delegacions no decideixen les prioritats: les reben. El lapsus de Morant no és un error de comunicació, sinó un moment de sinceritat estructural. I l’inconvenient de fons és que un estat que es proclama nació –i que fa dos segles que vol ser nació– no ha aconseguit encara que una frase com aquesta siga banal i no moga cap polèmica. A França, a Alemanya, a Portugal, seria banal. Ací és un escàndol, i l’escàndol esdevé la prova del fracàs.

Els estats nació reeixits són aquells on aquestes preguntes ja no es fan, perquè les respostes són òbvies. Espanya, tanmateix, és un estat on aquestes preguntes es fan cada setmana amb una ansietat que delata la ferida. Dos segles de nacionalització fallida –escola, lleves militars, selecció de futbol i bandera no han bastat– han produït aquest resultat paradoxal: un nacionalisme d’estat tan i tan insegur, encara, que veu deslleialtat a tot arreu, i unes nacions perifèriques que, fins i tot quan callen, fins i tot quan voten partits espanyols, conserven intacta la consciència fosca de ser una altra cosa. Marqués confiava que eixa consciència, algun dia, es faria clara. De moment, si més no, cada polèmica com la d’aquest cap de setmana n’és un recordatori: allò que a Alemanya seria una anècdota, ací és una radiografia. I la radiografia diu sempre la mateixa cosa: de quin mal has de morir.

PS. Per si a algú li interessa aprofundir-hi: el concepte de “consciència fosca” és un dels més fèrtils del llibre País perplex (premi d’assaig Joan Fuster de l’any 1973), i probablement el que ha envellit millor. Marquès escriu contra dues lectures simultàniament. Contra la lectura fusteriana ortodoxa, que tendia a veure el poble valencià com un cos sense consciència nacional, una mena de tabula rasa alienada. I contra la lectura regionalista, que veia en el folclore i el localisme una identitat suficient. La seua tesi és més subtil: els valencians sí que tenim consciència de la particularitat col·lectiva, però és una consciència fosca –no articulada, no política, deformada per la ideologia dominant. No és absència de consciència: és consciència tèrbola, desviada cap a formes que no amenacen l’ordre establert. La ideologia de la taronja, l’agrarisme idíl·lic, el localisme de campanar i traca, el meninfotisme, el sucursalisme: tot això no serien, en la seua anàlisi, el buit d’una identitat, sinó les formes tergiversades en què aquesta identitat s’expressa quan no es pot expressar políticament.

D’ací ve la seua aproximació metodològica, que era la gran novetat del llibre. Marqués venia d’una sociologia marxista –diguem-ne irreverent–, de Germania Socialista, i allà on Fuster havia fet un diagnòstic moral –els valencians com a poble “anòmal”, fallit– ell proposava una anàlisi materialista de la ideologia. La consciència fosca no seria, a partir d’aquesta posició, un defecte de caràcter col·lectiu, sinó el producte d’unes estructures de classe concretes: una burgesia agrària exportadora que no necessitava projecte nacional propi i que va fabricar un regionalisme innocu, decoratiu, compatible amb l’espanyolisme.

La conseqüència més provocadora del concepte és la lectura tan sorprenent com suggeridora que aquesta visió permet de fer del blaverisme: si la catalanitat dels valencians existeix, però en forma fosca, aleshores fins i tot l’anticatalanisme es pot llegir com una expressió invertida, negativa, d’aquesta mateixa consciència. No odies allò que t’és indiferent, odies allò que et concerneix. De fet, Marqués va explicar que el blaverisme, al capdavall, era una manera “fosca” de demostrar la catalanitat dels valencians –una idea que, tot siga dit, ha fet una certa fortuna i que encara circula en alguns dels debats sobre identitat valenciana. 

En la genealogia del debat identitari valencià, País perplex –un llibre que, per desgràcia, avui és pràcticament impossible de trobar– ocupa una posició singular: va ser una resposta parcial o gradual al paradigma fusterià, en la línia precisament que Fuster reclamava. Però era una resposta des de dins, lleial, i sense la voluntat liquidacionista que després tindria allò que es va anomenar la “tercera via”. Marqués no negava el marc dels Països Catalans, sinó que substituïa el lament per l’anàlisi. La pregunta, per a ell, ja no era pas “per què els valencians no som com hauríem de ser?”, sinó “per què som exactament com som, i a qui beneficia això?”