01.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 01.07.2026 - 21:48
Hi ha un moment en la vida de tots els imperis en què els qui els han dirigits tota la vida descobreixen –amb un esglai que no saben com dissimular– que ja no en tenen prou amb ells mateixos. José María Aznar ho va confessar ahir, tot i que fent servir un altre vocabulari, quan va reclamar una “majoria nacional i centrada” per a tombar Pedro Sánchez, una majoria que exclogués explícitament Junts i el PNB de l’equació. “Serà nacional –nacional espanyola, s’entén– o no serà”, va sentenciar, ell, ell precisament, que va rubricar el pacte del Majestic amb el president Pujol l’any 1996. I aquesta és una circumstància biogràfica que avui té interès per a retratar com ha canviat Catalunya d’ençà d’aleshores i com ha canviat Espanya.
El discurs és important: això no és una simple picabaralla interna del PP. És una confessió en tota regla. Aznar veu que Espanya –l’Espanya que ell va dirigir amb majoria absoluta, la de l’“Espanya va bé”– ja no és capaç de generar per si sola una simple majoria de govern. Una majoria nacional espanyola, s’entén.
Ni el PSOE ni el PP, separats, poden ni podran ja governar l’estat sense haver de recórrer per força al concurs de formacions que no es reconeixen en el relat nacionalista espanyol. Sánchez ho ha fet amb ERC, Compromís, Més, Junts, Bildu i el PNB. I ara una part del PP somnia –d’una manera bastant sorprenent, val a dir-ho– de poder-ho fer amb Junts i el PNB. I és en aquest moment, quan això comença a apuntar-se en públic, que Aznar diu que no, que de cap manera, que cal una “majoria nacional” d’esquerra a dreta –és a dir, sense independentistes– per a no haver de posar en joc el concepte de nació que tenen ells.
El problema d’Aznar –i de Sánchez també– és que aquesta “majoria nacional espanyola”, de fet, ha deixat d’existir a les urnes i, per tant, a l’aritmètica real del seu parlament. Existeix com a desig, com a invocació, com a acte de fe. Però els actes de fe, en política, solen aparèixer precisament quan la realitat ja no els sustenta.
I ara els resultats electorals dibuixen un mapa on els Països Catalans, el País Basc, Galícia i més països i tot, ja no voten PSOE o PP. O, per a ser exactes, ja no els voten de manera suficient. I això no és una anomalia passatgera, sinó una tendència que es repeteix i augmenta elecció rere elecció de fa més d’una dècada. L’Espanya-estat –espere que s’entenga què vull dir– ja no cap en el relat de l’Espanya-nació que PP i PSOE van voler consolidar als anys vuitanta i noranta del segle passat. I això, per a qui ha viscut tota la vida convençut que la nació i l’estat són la mateixa cosa, ja entenc que deu ser senzillament aterridor.
Especialment si qui en parla és afeccionat a llegir un poc d’història. Quan l’imperi dels Habsburg va haver de signar amb els hongaresos l’Ausgleich del 1867, va ser perquè Viena ja no podia sostenir tota sola el pes de l’estat imperial i no tingué cap més remei que cedir i igualar hongaresos i austríacs. Quan Westminster, entre el 1910 i el 1914, es va trobar que cap dels dos grans partits britànics –conservadors i liberals– no podia formar govern sense els vots dels irlandesos, tot el sistema es va desestabilitzar durant anys, fins al punt de fer descarrilar el Home Rule i precipitar una crisi que solament la Primera Guerra Mundial va ajornar un temps. Però que no va poder evitar després.
Darrere el discurs d’Aznar, per tant, no hi ha una simple baralla de partit. Darrere el discurs d’Aznar hi ha la constatació d’una decadència profunda i alarmant per a ell: la constatació que els dos grans partits que s’han repartit l’estat espanyol de la transició ençà ja no ho poden continuar fent, perquè els electors –prou electors– han decidit d’avantposar la nació pròpia a la nació espanyola.
Però la qüestió de fons és que, com que ni el PSOE ni el PP saben, ni volen, articular una idea d’Espanya que encabesca qui no s’hi sent representat –qui ja ha decidit que ja no és espanyol, sinó basc o català o gallec–, l’única possibilitat que els resta és aquesta invocació aznariana a una “majoria nacional”. Desesperada. Irritada. Espantada. Inútil. Una invocació que, en definitiva –com totes les invocacions– podrà funcionar, més o menys, com a sermó, però que ja no té cap utilitat aritmètica –i encara menys política. I és això que li fa por, que li fa por de veritat.
PS1. El cartell del Tour dibuixa –no sé si sabent-ho o no, si intencionadament o no– la França del 1812, quan tot el Principat, i no solament això que avui anomenem Catalunya Nord, va ser francès. Quan Barcelona era la tercera gran ciutat de França, darrere París i Amsterdam. Aquest episodi, molt desconegut al sud i profundament manipulat per l’espanyolisme, l’explique avui en aquesta Pissarreta.
PS2. Avui a les set del vespre presentaré a Valls, a l’auditori de la Casa Caritat, el llibre Entendre els mapes. I parlarem una mica de tot. Per si us vaga de venir…