La por d’Aznar

Vicent, crec que l’estat profund és qui realment governa. És ell el que va aconseguir silenciar les tímides protestes dels socialistes per l’actuació policial de l’1-O. Després del discurs del Borbó, tots a una fins el 155. O les veus contràries a l’amnistia. Les eleccions són un simple tràmit. Qui guanya les eleccions és cridat a capítol per tal de rebre les indicacions pertinents dels que manen de debò: aquestes són les ratlles vermelles impossibles de creuar.

Crec que el Vicent ha estat molt lúcid. Aznar no fa altra cosa que expressar la paranoia que els espanyols desenvolupen cada cop que veuen que ni la violència/amenaça ni la manipulació de lleis i tribunals els ha servit per a fer desaparèixer la gent que s’organitza al seu marge. I aquest és un fenòmen que ha crescut. S’adonen de la imbecil·litat dels discursos del tal Feijoo. A més, la formula colonial que ja va descriure Albert Memmi, ja no els funciona. La seva tesi era que el primer efecte que el colonitzador vol causar en el colonitzat és que aquest es trobi tant a disgust amb ell mateix, que acabi per permetre tot tipus de submissions als models colonials. I això ja no els funciona. Podem estar fotuts, però saben que ja “no mos fareu espanyols”. I això s’estén en els territoris que en Vicent esmenta, amb conseqüències electorals que són les que son. Sort en tenen d’en Junqueras i de l’Illa. De moment.

El castell de naips que va imaginar i construir aquest aprenent d’arquitecte al Km 0 allà on han de confluir tots els tres tots els avions i totes les polítiques i per descomptat tots els diners, de moment tenen tos els oros les copes les van perden ja veurem com juguen entre ells els bastos i les espases, tan els un com els altres acostumen jugar amb les cartes marcades,, els que veuen la partida de tant en tant es queixem per que veuen que tos dos fan trampes, aprofitant algun recés de la partida els hi fan un rentat de cervell i els diuen que es per un be seu, el que passa que el arquitecte del castell va servir se de naips corromputs, ara el castell comença a fer figa, així els va.

Em preocupa, i molt, el que diuen alguns, amb suposada indignació, de que no cal anar a votar a les eleccions espanyoles.
Idees com aquesta són àmpliament recolzades pels Aznar, Felipe González, Ayuso, Abascal etc., etc., perquè els aplana el camí per a la gran espanya castellana que somien.
.
Fins que siguem independents, CAL VOTAR SEMPRE.
La decisió és fàcil, deixar fora les llistes el Gran Botifler Oriol Junqueras i la falsa exiliada Marta Rovira, i les dels lacais per un plat de llenties Urtasun, Otra, Colau, etc., etc.
.
Si el sac d’abstencionistes obre el ulls i no es deixen manipular més, es pot condicionar les eleccions espanyoles, una vegada i una altra, fins que puguem arribar a ls independencis.
Després d’aquesta els espanyols/castellans podran ser feliços, car seran purs.

Comparteixo parcialment el comentari d’en
Agustí Delgado (02.07.2026 | 14:50):
.
“Peró no llancem campanes a l’aire, perquè a Catalunya també ha deixat d’existir una majoria nacional catalana.”
.
Tot i que jo més aviat diria: “d’obediència nacional” catalana. Els processistes practiquen l’obediència amb el president espanyol de torn que volen investir i en fer coalicions amb altres partits espanyols per a aconseguir, cadascú, el que li convé (al partit).
.
Ja hem tingut, des d’un punt de vista teòric, un president d’ERC, quelcom impensable als anys 80 i 90, i el resultat de la seva obra de govern, ja l’hem vist. I això justifica l’abstenció. És normal i natural que un català no vulgui anar a votar un Parlament espanyol de fireta o que no li interessi una tarifa plana per veure els partits de la Selección.

1. La tesi del senyor Partal em sembla massa optimista. No pas perquè no sigui certa del tot o en part, no, més aviat és massa optimista perquè la nostra banda, la catalanista també té la sensació de fer figa.
2. Jo diria que les nostres societats han fet passes cap a la descomposició, la de les Espanyes i la catalana. I no sabem quina quedarà feta un cadàver de la història.
3. La part bona és que les convulsions de vegades són la salvació d’aquells que fa massa temps que sempre perden. Només cal veure com van proliferar les independències després de la Primera Guerra Mundial o després de la descomposició de l’URSS.
4. La part dolenta és que són parts amb molt de dolor i fins i tot molts morts i un absolut desastre econòmic que dura un bon grapat d’anys.
5. Caldrà repassar les profecies de l’Alexandre Deulofeu i creuar els dits. Potser venen temps de volatilitat i contingències.

Sr. Partal
Alabat sigui el Sr. Aznar, ell ha comentat que no son espanyols. Tota una declaració d’intencions cap a la Independència dels Països Catalans I de Galizia (en gallec)
La ment aznariana conforma que hi ha un problema a Espanya per a mantenir la conquesta de terres foranees, en altres paraules, els i les colonitzades no tenen dret a vot ja que impideixen la governança d’Espanya.
Vet aquí, les reformes de la llei electoral tant d’esquerres “llei de nets” com de dretes “el partit majoria un suplement de diputats I’O senadors”.
La mateixa idea per a la mateixa mentalitat, la governabilitat d’Espanya obviant les colònies.
Sense Oblit, Sense Perdó

Estic d’acord amb el text de l’editorial, però no amb amb el seu esperit.
La lletra està bé : “Darrere el discurs d’Aznar, per tant, no hi ha una simple baralla de partit. Darrere el discurs d’Aznar hi ha la constatació d’una decadència profunda i alarmant per a ell[….]
La música, no tant. “Ells” potser estan en (un pendent ferroviari cap a la ) decadència, “nosaltres” estem (en un pendent ferroviari ) cap a la desaparició, del català, si més no. Espavilem.
En aquest empat amb pròrroga interminable que és la mala relació entre Espanya i Catalunya, nosaltres ens empobrim mentre ells van fent.

Tal com explica Partal, l’Aznar fa unes declaracions que porten un substrat de por i de feblesa que cal tenir molt amb compte.
Aquest senyor, diria, malgrat tot, que es el menys curtet de tots aquest polítics estrictament franquistes que ha donat el seu país castellà, potser junt amb el Felipe González, que com ell, també ha tingut molt clar des del primer moment, que la seva estirp es la preferida per aquest Cristo Rei, tant ben representat avui dia encara, en les seves processons de Setmana Santa a molts indrets, especialment a Andalusia.
Aznar mostra obertament que està espantat, quan tant obertament exclou de la seva Espanya, Euskadi i Catalunya.
D’alguna manera està confessant que la única manera de salvar el seu país , es excloent d’aquest dos països abans esmentats, entenent que concedint-los-hi la independència, resoldran el problema?.
De cap manera, i aquesta es la seva verdader tragèdia. Saben que, especialment, sense disposar de Catalunya, el seu esfondrament seria “de facto”, la seva total derrota, i potser fins i tot, la seva total desaparició com a país.
La veritat es que aquestes declaracions, mai les podria fer un polític mínimament centrat, i es per això que apunten a un verdader cas de desesperació.
Per altra banda, d’acord amb la llista que esmenta el sr. Joanjo Aguar (02:05) que faran els sempre tant actius i nostrats Cavalls de Troia com: “Rufián, Junqueras, Tardà, Marta Rovira, Ada Colau, Ernest Urtasun, etc, etc, etc……” aquesta vegada?.

Ens despertem una mica tard perquè d’ençà la constitució espanyola els partits catalans, i algun altre, han tingut la clau de la governabilitat llevat tres o quatre majories absolutes, en gairebé cinquanta anys. Aquests partits mai no han volgut anar més enllà d’acontentar-se amb algun traspàs de competències a canvi de garantir el càrrec a un líder espanyol que per tenir la cadira es vendria la pròpia mare, com hem vist moltes vegades. No nego que algún d’aquests traspassos va ser important, però ara ja fa dècades que es garanteix la cadira al canvi de res. Deixem-los que s’aigualeixin i pactin entre ells tant com vulguin i que els seus votants perdin la seva representació. Que persisteixin en l’error i cada cop aniran sortint més partits d’àmbit regional i a veure quant de temps duren sense fer una altra guerra. Llàstima que nosaltres només estem disposats a mirar-nos-ho de lluny i sense fer-hi res tot esperant Godot que ens salvarà.

La por d’Aznar és la por de l’espanyol de veure desintegrada la seua nació artificial i formada a cops de repressió genocida contra el poble, contra la cultura, contra la vida que naix de la terra. La proposta ja sabem des de fa temps que arreplega i segella el pacte franquista del PP amb VOX, que segella la unió de l’extrema dreta espanyola amb el neofeixisme espanyol i per descomptat amb el neofeixisme internacional. Tot un luxe per a aquest personatge anomenat per Fidel Castro,
el fhürercito.

Anava a escriure que a tornat el franquisme, però la veritat és que no ha marxat mai. El 78 és van muntar una democràcia d’arrels franquistes, aquesta que encara es viva ara. Les llei la fa una justícia amb les mateixes arrels. Al igual que els seus cossos repressius. Tot i així tenen por? Espanya és un estat totalment franquista i això són els seus ciutadans. I encara ens odien, voldrien acabar amb, tots, nosaltres… La ràbia és que prefereixen anorrear-nos, fer del nostre país un desert, abans de donar-nos la llibertat, és el seu sinó… Una, grande i llibre encara que sigui morta

Tens raó Vicenç Partal, en el teu editorial en ho exposes molt be, però jo no ho veig tant clar.
L’Aznar te un problema, i sap molt bé que li convé fer, el que han fet sempre. Cridar contra Catalunya, perquè, l’electorat espanyol, creu com ell, amb la unitat de la patria, i els crida a fer pinya. També als catalans espanyolistes.
Nosaltres també el tenim el problema, perquè la nostra desunió, els afavoreix. Per desgràcia no tenim bones opcions de poder votar, per aquest motiu, la decisió de quedar-se a casa, cada vegada va agafant més força.
Necessitem una revolució, ben gestada, sense presses, però que quan es tingui la societat civil forta i convençuda, no es pugui tornar tirar enrere.
Aprofitem el desgavell espanyol, que es vagi ensorrant, que es vagi podrint la justicia espanyola, com ho està fent, i quan vingui el seu cataclisme, ja siguem nosaltres prou forts per donar el pas i aconseguir el nostre estat propi.
Potser trigarem uns quants anys, però hem de fer mans i mànigues per aconseguir-ho.

Em sona que durant les negociacions del Majestic, en Pere Esteve (aleshores encara del CDC i part de l’equip negociador) li vi deixar caure a l’Aznar que si feien fora Catalunya de l’estat espanyol, tindrien la majoria absoluta per sempre. Després d’una estona de silenci incòmode, van canviar el tema.
.
D’altra banda, sempre tenen l’opció de “grosse koalition” a l’alemanya. El PSOE, com a veritable partit d’estat, s’hi llençaria de cap sempre que fos el “germà gran” de la parella, però el PP és massa destraler (o almenys ho ha estat fins ara) per a acceptar-ho. Veurem…

Si bé la idea de Feijóo de conformar una majoria amb Junts i el PNB —que per nassos hauria d’incloure Vox— no passa de ser una quimera en el sentit més clàssic del mot (aquella figura mitològica inexistent amb cap de lleó, cos de cabra, cua de drac i que treu foc per la boca) la proposta d’Aznar no se n’allunya gaire. En les seves declaracions, Aznar posa de manifest obertament la seva desesperació quan afirma que en les pròximes eleccions es decidirà “la supervivència o liquidació de la nació constitucional” (tant de bo sigui així).
.
Per fugir d’aquests pactes impossibles amb l’independentisme, Aznar llança la idea d’una “majoria nacional” amb capacitat de convocatòria a “dreta i esquerra”. A la dreta s’ha d’entendre, òbviament, el PP i Vox. A l’esquerra, potser pretén recollir les restes del PSOE de la vella guàrdia dels anys vuitanta. En qualsevol cas, si la idea de Feijóo és una quimera, la d’Aznar recorda Escil·la i els seus sis caps: els de Feijóo i Abascal, als quals se sumarien els de Page, González, Guerra i encara hi cabria algun altre perfil histriònic de l’espanyolisme més tronat. Posem per cas el Yoyas.
.
En fi, aquí teniu les restes de l’Espanya imperial.

Espere que, en les properes eleccions, els independentistes i catalanistes valencians no voten PSOE, PP o VOX. Que voten opcions clarament catalanistes o independentistes. I, si el COMPROMÍS de mÓnica oltra deixa de ser valencianista i es fa espanyolista (com sembla que pot passar, per salvar a Pedro Sánchez i a Yolanda Díaz), feu fora de COMPROMÍS a mÓnica oltra, immediatament, perquè ens destrossarà el País Valencià, com ja ens han destrossat Catalunya el senyor Rufián, Junqueras, Tardà, Marta Rovira, Ada Colau, Ernest Urtasun, etc, etc, etc…… Cavalls de Troia, xè, Cavalls de Troia.
.
Per molt independentistes que siguen de boqueta els nostres líders, si el que fan és espanyolitzar i castellanitzar la nostra gent i el nostre territori, allunyeu-vos d’ells. No us en refieu, i trieu altres líders, més responsables i coherents.
.
Només tenim un any, i el temps va corrent.
.
.
NOTA CURIOSA: L’Aznar amb bigot semblava una caricatura, però l’Aznar sense bigot sembla la caricatura d’una caricatura, d’una caricatura………
.
Sueca, País Valencià, Marènia. Dijous 2 de juliol del 2026. Joanjo Aguar Matoses.

Aznar ha reclamat una ‘majoria nacional y centrada’ i ha afegit ‘que tenga poder de convocatòria a derecha y izquierda’

I a qui recorda tot això?
Ah si?

‘Prefiero una España roja a una España rota’ que va dir un tal José Calvo Sotelo l’any 1935.
I Calvo Sotelo del partit anomenat Juntes de Ofensiva Nacional Sindicalistas, més coneguess pr les JONS, salvant totes les distàncies històriques, seria l’equivalent a l’actual VOX

I Aznar ara, no està gaire lluny de VOX I acaba de dir més o menys el mateix.

Però es que a més, Espanya te un altra problema apart del que diuen ells ‘nacionalismes perifèrics’ que els hi han trencat la governabilitat.
I aquest problema es diu: ‘la España vaciada’ .
Teruel, León, etc es troben també amb el problema de la ‘voracitat’ de Madrid. Un veritable forat negre que absorveix totes les energies i que mai en te prou.
Un Madrid que sempre s’ha enmirsllat amb París.

Per cert, que a Calvo Sotelo li va contestar un altra politic: gallec.
Era el diputat Alfonso Rodríguez Castelao, que li va replicar: ‘Para que España sea roja, republicana y laica, anteriormente esa España tendrá que estar rota’

I després de gairebé 100 anys seguim en el mateix lloc.

No crec que la raó d’aquest fenòmen de vot sigui només d’adscripció nacional, però apunto un detall interessant: pocs catalans vivim a l’àrea metropolitana de Barcelona, però és una àrea plena de població. De població molt diversa. I de població que viu atapeïda en ciutats lletges, decadents i inconnexes, mal dotades a nivell de serveis i amb un estil de vida directament histèric. És un lloc molt desagradable. I amb un estil de vida així, els espanyolistes pocs espanyols faran. De fet, és un estil de vida que incita directament al vot gamberro. I això sí que li fot enlaire els plans al senyor Aznar: una població empobrida, furiosa i sense esperança.

NO M’INTERESSA CAP PARTIT POLÍTIC QUE VOL OBTENIR VOTS EN LES ELECCIONS DE LA MONARQUIA DE FRANCO.
La constatació que els dos grans partits PP i PSOE que s’han repartit l’estat espanyol de la transició ençà ja no ho poden continuar fent, perquè els electors –prou electors– han decidit d’avantposar la nació pròpia a la nació espanyola.
Avui l’article editorial de Vicent Partal va de la por que tenen els partits polítics, i tenen motius.
“La primera i única finalitat de tot partit polític és el del propi creixement sense límit”, va deixat dit Simone Weil l’any 1943 al seu llibre pòstum “Assaig sobre la supressió dels partits polítics” que publicaria Pol·len Edicions el 2023 en català.
Des de la mort biològica del dictador el 1975, i des del moment zero de la Transició a la Democràcia (sic), no vaig trobar mai el lloc oportú per depositar la meva militància en cap partit politic i, passats més de cinquanta anys, el “voteu-nos a nosaltres” el trobo encara més repugnant que mai, per motius obvis.
Per poder aprovar la infame constitució de 1978 i fer-ho sobretot a contracor, els militars de Franco i els falangistes del “FET y de las JONS” van obtenir el perdó dels delictes anteriors gràcies a la llei d’Amnistia de 1977, i aleshores es van poder reciclar de forma maliciosa per construir partits polítics com Fuerza Nueva FN, Alianza Popular AP, i Unión del Centro Democratico UCD, tots ells beceroles del Partit Popular, per anar a les eleccions de la monarquia de Franco, i guanyar-les.
A l’altre bàndol, els comunistes de Santiago Carrillo, els socialistes de Felipe González i els republicans de Josep Tarradellas es deixaven convèncer pel mateix motiu, amb un indult gràcies als Pactes de la Moncloa de 1977, per poder construir de forma igualment maliciosa uns partits legalitzats de nou com PC i PSUC però amb la condició de no fer la política comunista que la constitució no permet, i els comunistes s’hi van avenir.
Igualment van legalitzar el PSOE amb la condició de no fer política socialista sinó renunciar al terme “marxista” del seu ideari i apuntalar la monarquia, i els socialistes s’hi van avenir.
L’exemple més escandalós és el d’Esquerra Republicana de Catalunya ERC amb dirigents històrics afusellats per Franco, que per ser legalitzat el partit polític republicà, s’hauria de comprometre a no restaurar la legalitat republicana que havia seguestat Franco quaranta anys abans i, en canvi, els republicans s’haurien de transformar en monàrquics d’un dia per l’altre, i s’hi van avenir.
El catalanisme d’Unió Democràtica també amb dirigents històrics afusellats per Franco, i de Convergència Democràtica amb una política del “peix al cove”, van seduir la població durant 23 anys però mai, mai, mai, no van denunciar el cop d’estat dels militars insurrectes del 1936, ni la repressió franquista a partir de 1939, ni la imposició del rei Borbón el 1975.
El partits polítics catalanistes de dretes feien només la viu-viu per anar guanyan eleccions, i no em va agradar mai que els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sense autonomia per gestionar la cultura, ni la justícia ni les infraestructures de ports aeroports i ferrocarrils, sense autonomia econòmica per aprovar ni el pressupost ni les inversions, però encara no m’explico la gran paradoxa dels partits polítics de les esquerres, abanderats històrics de la revolució i de la justícia social, que no volen fer la revolució independentista per enderrocar el règim del 78 en mans de les elits franquistes i, naturalment, amb les seves enormes contradiccions, tampoc no han rebut mai la confiança plena precisament de la majoria social per gestionar la justicia social.
És una evidència fonamental i pertinent que als partits d’esquerres tan conservadors com el partits de dretes, també els anava bé un Estat de les Autonomies controlades des de Madrid, sinó ja haurien canviat de política, i no ho han fet.
Sentint la veu de Simone Weil, no m’interessa cap partit polític que vol obtenir vots en les eleccions de la monarquia de Franco.

Els castellans en les seues epopeies bèl·liques (segons ens llegien cada nit a la mili) col·leccionaven derrotes heroiques en les quals, després de tot perdut, s’agafaven al pal de la bandera i allà es deixaven matar amb glòria. Ara estan enfonsats, els cau la bandera cada vegada que la treuen, ens enfonsen a nosaltres amb ells i és molt raonable que no els estimem ni poc ni gens. Ni tan sols com a veïns. Després de la crisi del 74-75, on van perdre les grans colònies africanes, ara sembla que torna a ser hora de pagar el deute. A veure si ens toca a nosaltres o ens avancen les Canàries.
Que em sabria greu, la veritat.