La Pissarreta d’en Partal: Gibraltar, la porta britànica de l’estret que ho continuarà essent

Desapareix la frontera de Gibraltar. La va alçar Espanya el 1909, amb l’excusa d’una epidèmia de febre groga, i la va tancar del tot Franco el 1969, convençut que el penyal cauria “com una fruita madura” si l’aïllava. Va passar exactament al contrari: mig segle després, els gibraltarenys joves amb prou feines parlen espanyol i el 96% va votar contra el Brexit per poder continuar essent britànics dins Europa.

El tractat signat a Brussel·les es presenta com la fi del darrer mur de l’Europa continental, i ho és. Quinze mil treballadors transfronterers deixaran de fer cua cada dia. Però convé llegir-ne la lletra menuda, i sobretot mirar-ne la fotografia. Qui signa no és Espanya: és la Unió Europea, per mitjà del comissari Maroš Šefčovič, davant el secretari d’estat britànic Stephen Doughty. El ministre espanyol Albares hi era, de la mateixa manera que també hi era el ministre principal de Gibraltar Fabian Picardo. Cap dels dos no ha estampat la signatura.

I el text ho diu sense embuts: l’acord s’entén “sense perjudici” de les posicions de cadascú sobre la sobirania i no podrà invocar-se mai per reclamar-la. Traduït: Espanya renuncia, per tractat i per una generació si més no, a l’instrument de pressió que ha fet servir durant tres segles. La verja era l’última expressió física de la reclamació espanyola sobre Gibraltar. En derruir-la, Madrid admet implícitament allò que la diplomàcia espanyola no dirà mai en veu alta: que Gibraltar és britànic i que ho continuarà essent.

Pedro Sánchez anirà ara a veure com tomben el pas fronterer. La imatge serà celebrada com una victòria del sentit comú, i en bona part ho és. Però la ironia és evident: el president espanyol assistirà, somrient, a l’enterrament d’una reivindicació que cap govern espanyol no havia gosat abandonar d’ençà d’Utrecht. En aquesta Pissarreta us expliquem per què la cerimònia d’avui és important.