La petita Síria sud-americana

Aquest estiu, un comunicat signat conjuntament pel president argentí Mauricio Macri i la representant de la Unió Europea per a la Política Exterior, Federica Mogherini, deixava per escrit el compromís de l’Argentina de rebre aviat tres mil refugiats sirians provinents de zones en conflicte, amb el suport tècnic de la Comissió Europea. És el primer govern de l’Amèrica Llatina que proposa una oferta concreta per a contribuir a alleujar la crisi de refugiats que afecta Europa, la més greu des de la Segona Guerra Mundial: sols l’any passat hi van arribar, principalment a Alemanya, Àustria i Suècia, més d’un milió de persones fugint de la guerra a la regió del Llevant. Des del 2011, quan va esclatar el conflicte sirià, l’Argentina ja havia acollit un miler de sirians, dos-cents dels quals a través d’un anomenat Programa Síria de la Direcció de Migracions. La majoria van obtenir l’estatus de refugiat, però quasi no han rebut suport logístic governamental. L’oferta de Macri a llarg termini, més enllà del rèdit polític que pugui treure’n en el seu primer mandat i d’expressar la voluntat de ‘ser una part de la solució a un problema global’, també té unes raons de caràcter històric.

Ho reconeixia Macri mateix en una entrevista: ‘La nostra proposta és tan sols una prova per a veure si és factible, perquè tres mil persones respecte dels ingents contingents de refugiats que hi ha a Europa en aquest moment… Ho hem de veure com una prova, una demostració de solidaritat i de coherència amb la història. L’Argentina és un dels llocs on hi ha una de les comunitats sirianes més nombrosa.’ ‘Encara més –afegia–, sóc casat amb una siriano-libanesa’: l’empresària tèxtil María Juliana Awada és, en efecte, filla de pare libanès i mare siriana.

De fet, des del procés d’independència de l’Argentina, ara fa dos-cents anys, hi van començar a arribar emigrants provinents del Llevant. Del 1806, en concret, n’és el primer registre als censos del Virregnat del Riu de la Plata, com es deia aleshores. Fugint de crisis econòmiques, de creixements demogràfics aïllats, del sistema de segregació religiosa imposat per la Sublim Porta o de conflictes bèl·lics com ara la Gran Guerra, centenars de milers de sirians, libanesos i també palestins van anar deixant enrere gradualment el jou de l’imperi otomà, primer, i dels protectorats colonials francès i britànic, més tard, amb destinació a Amèrica.

Des del port de Beirut, principalment, van dirigir el rumb sobretot cap a l’Argentina, el Brasil i Colòmbia. Com que arribaven a l’Amèrica del Sud amb documentació otomana, ràpidament foren coneguts amb l’errònia i despectiva denominació de ‘turcs’, malgrat que la majoria eren ètnicament àrabs, armenis, assiris, circassians, grecs, jueus i kurds, i, quant a la religió, més d’un 70% professaven confessions cristianes i una minoria eren musulmans. Segons els registres oficials, entre el 1850 i el 1950 es van establir a l’Argentina més de cent mil immigrants d’aquella àrea oriental de la Mediterrània. Són xifres importants per a l’època, i arran d’això es van alçar algunes veus al país contràries a la seva presència, com la del senador Manuel Lainez el 1910. La seva petició d’expulsió fou frenada pel ministre de Justícia, Joaquín V. González, amb un argument a l’alçada: els va defensar dient que eren ‘els més europeus d’Àsia, submisos i treballadors’.

A l’Argentina, tots aquells emigrants mediterranis es van adreçar a les petites ciutats del nord-oest (sobretot la província de Salta), com també a l’àrea de la capital, Buenos Aires. Al país d’acollida es van dedicar inicialment a l’agricultura, l’ocupació principal a les regions d’origen. Però a poc a poc van prosperar en el comerç, minorista i majorista, i alguns cognoms d’origen llevantí van entrar a les llistes dels grans fabricants. Roberto Mustafa Ale, estudiós de la immigració àrab a l’Argentina, deia en un article: ‘El corrent immigratori procedent de l’ex-imperi otomà, el formaven àrabs libanesos i sirians, cristians i musulmans. Eren camperols, jornalers, agricultors i bracers. Van arribar com a peons de pic i pala i en un breu lapse de temps van convertir-se en quincallers i petits comerciants, de fèrria voluntat i de notable disciplina.’

Es calcula que actualment un 10% dels argentins tenen un ascendent sirià o libanès: és a dir, la comunitat és formada per més de 3,5 milions de persones. Amb tot, un dels trets principals del primer grup immigratori d’origen no americà ni europeu a l’Argentina és que es va integrar ràpidament en el teixit social del país: a cada generació, s’hi han anat diluint i han anat perdent el sentit de pertinença a la col·lectivitat. A més, des de la independència del Líban i Síria, a la dècada del 1940, el flux migratori va davallar. Però la guerra civil libanesa (del 1975 al 1990), primer, i el cruent conflicte sirià actual han reactivat esporàdicament el pont d’emigració àrab cap a Amèrica.

La veloç adaptació al país d’adopció no ha impedit, amb tot, que mantinguessin el record del seu lloc d’origen i la solidaritat dins la comunitat. No és casualitat, doncs, que els siriano-libanesos siguin el grup humà amb més associacions benèfiques i entitats culturals de l’Argentina. Les primeres institucions van ser precisament de beneficència i de socors mutu. El 23 d’octubre de 1916, per exemple, es va fundar l’Hospital Sirio-Libanés, amb la denominació d’Asociación de Beneficencia Hospital Sirio-Libanés. Del 1924 és el Banco Sirio-Libanés, amb un rol important a l’hora d’impulsar el progrés dels qui acabaven d’arribar al país provinents del Llevant. I un any després es va aixecar, al costat del centenari Colegio de San Marón, l’església de Sant Maró del carrer de Paraguay, construïda amb pedres portades de pedreres del Líban: hi ha qui diu que cada tonalitat a l’interior del temple representa una província o regió libanesa.

El 1936 es va crear el Club Sirio Libanés de Buenos Aires, amb el nom d’Asociación Patriótica Libanesa. Aquell any ja hi havia 189 institucions d’arabòfons a tot el país. Una de les principals entitats que aixopluguen aquesta immigració i la seva descendència és la Confederación de Entidades Argentino Àrabes (FEARAB), creada amb l’impuls de l’ambaixada de Síria el 1965 i amb seu social al mateix Club Sirio Libanés al barri de Recoleta de Buenos Aires, on el 1973 es féu el Primer Congrés Panamericà Àrab amb delegacions del Brasil, Bolívia, Colòmbia, l’Uruguai, Veneçuela i Xile.

La importància d’aquesta comunitat es reflecteix per llei amb la institució a l’àrea metropolitana de Buenos Aires, cada mes d’abril, de la Setmana de la Cultura dels Països Àrabs, en la qual hi ha exposicions, conferències i mostres gastronòmiques. I un fill de pares sirians, fins i tot, fou president de la república, del 1989 al 1999: Carlos Saúl Menem.

El cas del polèmic Menem no és pas un cas aïllat a l’Amèrica del Sud. Al veí Brasil, amb més d’un milió de descendents siriano-libanesos i que ja ha acollit també més refugiats de Síria que no pas estats europeus com ara Espanya, la setmana passada va accedir al càrrec de president, després del turbulent i truculent procés de destitució de Dilma Rousseff, un altre fill d’immigrants libanesos maronites: l’advocat i polític Michel Temer.

https://www.youtube.com/watch?v=1dSOSM8cxz0