23.08.2026 - 21:40
La nit del 30 de juliol unes quantes desenes de milers de persones van travessar a boqueta de nit l’espigó del Tarajal i el de Benzú, nadant. El govern espanyol va parlar de setanta mil entrades irregulars en quaranta-vuit hores. Era, deien els polítics locals, l’episodi més gran d’ençà de la crisi de maig del 2021. Jo vaig provar d’explicar en aquesta pissarreta que la cosa era més senzilla i més incòmoda: vam veure la imatge més clara que s’ha vist mai del fet que Ceuta, Melilla i els altres “presidis” –paraula que ja diu tot el que cal dir– són fruita que penja d’una branca massa fina i que caurà quan el Marroc la vulga deixar caure. Segurament sense que ni tan sols faça falta cap exèrcit, solament uns quants milers de ciutadans.
Aquesta és la primera part de la paradoxa. Espanya sosté la seua presència en terra africana amb un argument que, mirat des de fora, resulta cada vegada més exòtic: uns drets adquirits al segle XV i confirmats al XIX, quan Europa encara es repartia continents amb la mateixa naturalitat amb què avui es reparteix el pressupost comunitari. Però el món ha canviat de manera que aquest argument ja no aguanta el pes que se li vol fer suportar.
La descolonització africana va imposar ja als anys seixanta un principi net, sense embuts i indiscutible: cap potència europea té dret de mantenir enclavaments a l’Àfrica pel simple fet d’haver-hi arribat primer amb una galera no se sap quan. Provar de defensar qualsevol altra posició és impossible.
La segona part de la paradoxa és militar, i és tan clara que fa vergonya haver-la d’explicar. L’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord, la clàusula de defensa mútua de l’OTAN, solament s’aplica als territoris “d’Europa o d’Amèrica del Nord”. I, per tant, Ceuta i Melilla en queden fora. Espanya hi va entrar el 1982 sense que ningú, cap estat, volgués comprometre’s a morir per una platja africana, i d’ençà de llavors cada vegada que algú ha proposat de modificar això –Casado el 2015, Vox el 2019– l’OTAN ha dit que no. Mentrestant, als Estats Units, un comitè de la Cambra de Representants ja va posar obertament en dubte, el 30 d’abril passat, l’espanyolitat de les dues ciutats.
I no cal dir que això no passa per casualitat: passa perquè Washington ha reconegut de manera vergonyosa la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, perquè Israel ha fet el mateix a canvi de la normalització amb Rabat, i perquè el Marroc acaba de convertir-se en el primer país àrab a desplegar tropes a Gaza dins el pla de pau de Donald Trump –un gest que, segons qui l’examina, porta al darrere un pacte tàcit: més paper marroquí sobre l’estret de Gibraltar, més marge marroquí sobre el Sàhara, i, per extensió, menys paciència nord-americana i israeliana amb les pretensions espanyoles.
Quan els teus teòrics aliats –ho dic per Washington– et fallen per tractat i et qüestionen per conveniència, ja no tens una frontera: tens una data de caducitat.
I així arribem al cor de l’assumpte, a la gran paradoxa, que és on la cosa deixa de ser geopolítica i es converteix en una qüestió d’una elegància gairebé perversa. Espanya, si vol conservar les dues ciutats, té, damunt la taula, una eixida fàcil, perfecta, provada i homologada a pocs quilòmetres de distància per la pràctica britànica: el referèndum d’autodeterminació. Que voten els ceutins i els melillencs, com van votar els gibraltarencs el 1967 i el 2002. I que la immensa majoria –perquè seria la immensa majoria, no ens enganyem– confirme l’espanyolitat amb xifres pròximes al 99 %, com les del Penyal –on la proposta de sobirania compartida amb Espanya va caure amb 187 vots a favor i 17.000 en contra. Això donaria a Espanya una legitimació democràtica que faria molt complicada, o molt més complicada, la pretensió marroquina.
I per què, doncs, Espanya no fa amb Ceuta allò que el Regne Unit ha fet amb Gibraltar, i que, a la vista està, li ha funcionat tan bé? La resposta no és jurídica ni és militar: som nosaltres. És el Primer d’Octubre del 2017.
Perquè un govern espanyol que convoqués un referèndum d’autodeterminació a Ceuta –encara que fos per a guanyar-lo per golejada, encara que fos la millor jugada diplomàtica possible– estaria admetent, en públic, per la pràctica i per escrit, que l’autodeterminació és un mecanisme legítim per a resoldre disputes de sobirania dins l’estat espanyol. I això, després d’haver enviat la Guàrdia Civil a confiscar urnes al nostre país, després d’haver empresonat i exiliat un govern per haver-ho intentat, és una cosa que cap govern de Madrid es pot permetre, per molt que li convinga.
La gran paradoxa de Ceuta, doncs, no és africana: és catalana. Espanya preferirà sempre arriscar-se a perdre Ceuta i Melilla abans que reconèixer el principi que uns “espanyols” puguen votar per decidir si el seu destí ha de continuar lligat a Espanya o no. I què us diré jo? Ho trobe deliciós. I interessantíssim…
