03.09.2018 - 22:00
En un partit tan dotat per la comunicació com Ciutadans s’ha de començar sempre amb aquesta premissa: mai res no és deixat a l’atzar. Ni el color de la camisa del carismàtic líder. Blanc. El blanc és color d’estiu, és clar, i com a tal pot semblar innocu, però no ho és quan es tracta d’atribuir a Albert Rivera un poder sobrenatural i alhora d’evidenciar que la seva missió és divina. En dos països tan marcats encara pel catolicisme victoriós com ho són Catalunya i Espanya no és gaire difícil d’escenificar una epifania, una aparició, un ungiment d’ordre superior. I així, doncs, l’aparició d’Albert Rivera amb camisa blanca i somriure greu a Alella era la d’un arcàngel baixat del cel per mostrar un camí. Per què a Alella? Justament perquè era imprevisible. Així era la millor manera d’associar la seva travessia de la vila a una aparició sobrenatural. Oi que la Mare de Déu o qualsevol sant poden aparèixer al lloc més insospitat?
La seva essència sobrehumana era evidenciada també, i amb quina elegància, per la seva manera de desfer els llaços grocs. Quan els seus sequaços necessiten cúters o ganivets, ell tan sols havia de tocar els nusos perquè gairebé es desfessin sols. I poc importa si eren llaços de nusos lleugers posats poques hores abans per militants de Ciutadans a fi de facilitar la feina del cap. La intenció era d’evidenciar que talment com molts reis d’antany, per poder diví, podien curar malalts tan sols tocant-los, Albert Rivera tocant els llaços grocs, els ordena desfer-se.
Prop seu, o més aviat rere seu, Inés Arrimadas semblava disposar del mateix poder sobrenatural però amb una intensitat inferior. Per això anava vestida de vermell: per apujar la intensitat del blanc arcangèlic. A Alella, aquell dia, era la fidel acompanyant terrenal, la primera apòstol, però en cap cas no podia compatir en sublimitat virginal amb el seu superior. La puresa no es comparteix, tan sols, a vegades, es distribueix des de dalt.
I així anaven, oferint falsa concòrdia i pretesa neutralitat constitucional i alhora posant per les càmeres per fer saber al món que ja no falta gaire perquè es torni a instaurar un regne volgut per Déu. L’arcàngel està preparat per a ocupar el tron assignat per l’Omnipotent. Al capdavall, si Déu existeix no pot ser sinó espanyol, car si no fos espanyol no valdria la pena que existís. I atès que ser espanyol és l’honor més gran concebible, Déu disposa necessàriament d’aquest honor i, per tant, Déu existeix. De res.
Però l’arcàngel, a Alella, va topar amb un carnisser. L’ésser diàfan vingut del més enllà celestial va entrebancar-se quan, davant seu, va sorgir l’ésser de carn vingut de la terra més erma, de la terra més ferma. O sigui, la realitat. El blanc de la camisa virginal contra el blanc del davantal de qui toca sang, budells i carn oberta en canal. I va guanyar la terra quan, sense saber-ho i sense que cap equip de comunicació professional ho hagués preparat, el carnisser va barrar el pas a l’arcàngel. El llaç groc sota el puny de l’home de sang va romandre allà on era i res no hi va poder fer l’arcàngel per doblegar-lo al seu poder.
I tot d’una l’arcàngel era nu, i tot d’una les ales de l’arcàngel perdien plomes a punyats. I tot d’una, talment com un estafador qualsevol, es va veure que el seu poder raïa exclusivament en la fe de qui el veia i en cap cas en la seva essència ni en les seves arts. L’arcàngel no era res més que un vague prestidigitador que avorreix el públic a força de repetir sempre els mateixos trucs. I per reblar el clau de d’aquesta vacuïtat, mentre perorava davant les càmeres intentant imposar la seva imatge de justicier alat, rere seu un estol de follets amables, discrets i disfressats de dones del poble anul·laven la seva gesta. Els follets, éssers de la terra salvatge i alhora protectors de les llars, tornaven a la vila el groc robat. I així, quan Albert Rivera i els seguidors encara no havien abandonat Alella, Alella ja tornava a ser molt exactament com era abans que arribessin. En definitiva, la divina aparició d’Albert Rivera a Alella va ser tan sols un vist i no vist. Una fantasmada. Deu ser dur lluitar contra la terra i els éssers que la protegeixen.
