La pesta interminable: el Tercer Sector. Essencials (7)

  • Xarxes de suport a barris i pobles, aquestes sí que són xarxes socials. Art de la pandèmia: Brigitte Szenczi

Mercè Ibarz
22.05.2020 - 21:50
Actualització: 23.05.2020 - 20:23
VilaWeb
Brigitte Szenczi, 'Le temps retrouvé' (fragment), març-abril 2020. Copyrigth de l’artista.

El periodista del ben recomanable ‘Planta baixa’ de la TV3 matinal entrevista un representant qualificat del Tercer Sector per veure com ho porten i com poden afrontar la pandèmia. Més aviat no poden. Fa tant de temps que sentim aquesta denominació –Tercer Sector– promoguda per les mateixes entitats que la formen que de vegades t’hi has d’aturar a pensar-la. S’ho diu per remarcar un fonament de qualsevol societat, allò que en veritat fa que una societat s’ho pugui dir, la cosa més essencial potser: com s’ocupa dels més febles, els pobres, els marginals. Són, en efecte, molta gent, i també són moltes les persones que treballen al Tercer Sector.

És un eufemisme interessant, en el sentit que és promogut des de dins i no des de fora, des de baix i no des de dalt, amb l’objectiu de despenalitzar la població que atén així, amb el nom mateix, del caràcter, més aviat una condemna, de víctimes i de reclusos de la seva sort de per vida. Una sort per desgràcia tal vegada interminable en el sentit col·lectiu, gairebé de classe social, però que no necessàriament ha de ser un destí individual inapel·lable. Moltes persones atenen, moltíssimes, des de sempre com aquell qui diu. I ara mateix i en els mesos i anys a venir en seran més. Aquesta setmana en parlava en aquest diari la presidenta de l’Associació de Benestar i Desenvolupament, una de les entitats del Tercer Sector, amb plantilla de mil treballadors.

La Taula d’Entitats que reuneix i coordina el Sector Social aplega més de 3.000 entitats socials de Catalunya, no està de més recordar-ho. Representa l’acció col·lectiva, associativa i pública, per una assistència i unes cures que depassin i superin la idea vuitcentista de caritat i se situïn en el marc de defensa dels drets socials i d’una societat sense pobresa ni exclusions. Ai, però. Les institucions  deuen al Tercer Sector un munt de diners des de molt abans de la catàstrofe, que fa més i més gran el forat pressupostari que arrosseguen. Si no ho recordo malament, en l’entrevista de ‘Planta baixa’ es va arribar a sumar una xifra de 800 milions.

En això estem quan el periodista pregunta al convidat si hi ha perill que alguna d’aquestes entitats o de les empreses que han muntat i coordinen hagi de plegar. L’home respon: ‘El Tercer Sector no plega mai. Ens estrenyem els cinturons, millorem com podem l’organització federada, distribuïm d’altres maneres els recursos, el que sigui, però plegar, no. El Tercer Sector no plega mai.’ És de les coses substancials de la setmana, i mira que se n’han sentit i vist moltes per la tele i això que només miro TV3 i als matins.

Hi ha una pandèmia interminable, i és la del Tercer Sector.

Un altre matí sento la presidenta del Banc d’Aliments, que en diu una altra d’essencial: en dos mesos, des de l’inici del confinament, el banc ha arribat a les necessitats d’atenció –de repartiment de menjar entre els que ara no poden pagar-se res per nodrir-se– que abans de la pandèmia corresponien a cinc anys, CINC.

M’admira i celebro la quantitat de gent que en aquesta calamitat fa tot el que pot per ajudar, els uns perquè és la seva feina i s’hi dediquen, els altres perquè han de llençar el producte de la seva feina –la llet, la fruita, el menjar de tota mena– i han decidit posar-se com sigui a fer-lo circular. Que siguis un professional del Tercer Sector no vol dir que la feina que ara has de fer sigui més portadora. Ni que canviïs la llet per la fabricació de formatge per dur al Banc d’Aliments no implica que no hagis plorat mentre llençaves litres i litres les setmanes precedents.

Essencials tots, totes, tothom que es coordina així, ara. Com les xarxes de suport als barris de les ciutats grans i de les petites i dels pobles més o menys minúsculs i més o menys abandonats.

Aquestes sí que són xarxes socials, les de suport, com ho són les de les cosidores i modistes que deia l’altra setmana. Releguen a eufemisme obscè les dites ‘xarxes socials’ sense més.

Brigitte Szenczi, ‘Le temps retrouvé’, oli sobre paper. Març-abril 2020 (copyrigth de l’artista).
Els guardians del congost’, oli sobre tela. Febrer-abril 2020 (copyright de l’artista).

Ens acompanya avui la pintora Brigitte Szenczi (Budapest, 1943), miniaturista del dibuix i artista de la composició que condensa saber tècnic i imaginació cultivada fora de normes i de modes. Filla de pare hongarès i de mare francesa de cognom Beauté, la Brigitte viu a Barcelona des del 1974. El quadre primer que ens cedeix, un fragment del qual encapçala l’article, és segurament una de les seves evocacions d’infància, la mare i ella en acabar la Segona Guerra Mundial. L’ha estat polint durant aquests dos mesos del confinament més estricte, em diu, tranquil·la com sempre. L’altre quadre és una altra evocació a partir de la mitologia i les imatges de la pintura clàssica i moderna que reelabora el seu treball, un conjunt fornit d’obres al voltant sovint dels viatges imaginaris, interiors i exteriors, literaris i cinematogràfics, d’aquesta dona i artista que pinta cada dia, peti qui peti. Una noia, un noi i una dona són dalt de la collada, potser la volen passar, potser només n’admiren el panorama. La llum del matí em fa pensar que igual sí que un dia passarem junts el congost i sense temor, que els guardians ens protegeixen i ens hi ajudaran.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any