La Nova Muixeranga ens demana pinya

  • I quan van entrar avançant entre la gent amb els seus pilars, braços estesos, solemnitat, a molts dels presents se'ns va desfer aquell nus estret a la gola i vam deixar que les llàgrimes fessin en silenci el seu camí

VilaWeb

A mesura que vas sumant anys, acumules també moments, és clar. Moments que recordes, vull dir, que se’t queden aquí sense fer nosa en algun racó del cervell més o menys accessible, més o menys apartat, més o menys com sigui que s’hi desin aquesta mena de coses, fins que un dia, de cop, amb una paraula, una olor, una associació casual de referències, patam!, et tornen amb una claredat i una força fins i tot sorprenents.

M’ha passat ara amb la Nova Muixeranga. Han engegat una campanya de mecenatge per aconseguir casa, que serà espai d’assaig i de trobada i de creació i de tot, i com que en volia fer un article (aquest article) i com que he furonejat papers que tenia i fotografies i coses a les xarxes, me n’han tornat uns quants, de moments. Moments-Nova-Muixeranga, diguem-ne. Uns quants moments que condensaré en dos: l’any que els vaig poder acompanyar a la processó i la seva entrada al teatre Olympia de València.

Us heu de comprar unes vambes blanques. Juraria que la frase és literal. Reis ens havia convidat a participar en la festa de la Mare de Déu de la Salut, amb els tornejants i amb els pastorets i amb els bastonets i amb la carxofa i amb tot. Amb les muixerangues: amb les figures humanes, mòbils, dúctils, coloristes que passegen per carrers i places d’Algemesí el 7 i el 8 de setembre. Domassos als balcons. Cadires als carrers. Portals oberts amb pastissets i mistela i refrescs per als balladors, per als muixeranguers, per a nosaltres també, que miràvem de no molestar, que els ajudàvem amb les faixes, que fèiem pinya quan ens ho demanaven, que quedàvem embadalits amb la Senieta, amb la Marieta, amb el Guió, amb el Retaule, amb jo què sé quantes figures van fer durant aquella processoneta del matí. Vingau amb vambes, sabatilles, el que vulgau, però que siguen blanques… i còmodes: les hores passen volant, però els peus s’ho senten. Li vam fer cas, evidentment. Ella ens va deixar els vestits, la jaqueta i els pantalons de ratlles verdes i vermelles i blanques, però el calçat era cosa nostra. Encara les tinc, aquelles vambes. Cada vegada que me les poso sona, en el record, una dolçaina.

L’altre moment que m’ha quedat gravat per sempre és de la tardor passada, al teatre Olympia de València. L’Associació Víctimes de la DANA 29 Octubre 2024 hi organitzava un acte de record i d’homenatge i de reclamació de justícia també. Feia un any del desastre i calia un acte com aquell. Contingut, sentit, humaníssim. I tot va ser preciós i trist i emocionant alhora. I quan va entrar la Nova Muixeranga avançant entre la gent amb els seus pilars, braços estesos, solemnitat, a molts dels presents se’ns va desfer aquell nus estret a la gola i vam deixar que les llàgrimes fessin en silenci el seu camí. Inoblidable, aquell moment. No em sento ara capaç d’explicar-lo. L’evoco, només, amb el cor en un puny.

Això fa la Nova Muixeranga d’Algemesí: renovar la festa perquè continuï i ampliï potència, participar en les celebracions i en les reivindicacions populars, tant a Algemesí com més enllà. Van néixer l’any 1997 i ho va fer per i amb la plena i natural incorporació de les dones a les figures muixarangueres (un espai que, recordem-ho perquè no en fa pas tant de temps, fins aleshores els era vetat). “Fem muixerangues amb la ferma voluntat de fer i resistir com a poble”, afirmen. “Com a poble obert, progressista i igualitari.”

Amb l’origen probablement en alguna dansa morisca, evolucionant al ritme d’aquesta terra i incorporades a les celebracions cristianes (incorporades i en molts indrets excloses després), com a mínim des del segle XVIII, les muixerangues, aquestes nostres torres humanes que d’un temps ençà es tornen a alçar de cap a cap del País Valencià, aquest nostre enfilar-se els uns sobre els altres i confiar-hi també i la pinya a la base que fa de suport i de coixí i el conjunt que crea figures i moviment, van perviure i van reviure a Algemesí. També des d’Algemesí va bufar el vent de renovació i la primavera de l’any vinent farà trenta anys (trenta anys!) que amb aquesta idea hi va néixer la Nova Muixeranga. Aire nou i arrel fonda.

Des d’aleshores ens acompanyen per sumar solemnitat als actes que ho requereixen, per obrir les manifestacions, per afegir festa als concerts, per escampar cultura arreu.

Hi han estat i hi són sempre. Sempre-sempre-sempre.

No se’n vanten perquè és el que toca, perquè ho fan perquè volen i els agrada, perquè ser poble és això i no cal donar-hi més voltes.

Ara ens demanen ajuda. Volen alçar una casa. Més exactament, “transformar una antiga fusteria en un espai viu per als assajos, la formació, la conservació del nostre patrimoni i la vida associativa”. En aquest vídeo expliquen perfectament què són (ai, les dues xiquetes, tan menudes i dient, “Som forçaaaa…!”) i què volen: tenir, per fi, una casa pròpia.

Han engegat una campanya de micromecenatge i per això escric avui aquest article, per demanar-vos, sí, que hi participeu.

Perquè ens han cridat a fer pinya i és just que hi responguem.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor