La nova genialitat de Tarantino

  • Columna publica en català 'Hi havia una vegada a Hollywood', basada en el film homònim, però que expandeix l’univers del director molt més enllà

VilaWeb
Sebastià Bennasar
22.08.2021 - 21:50

Quentin Tarantino (1963) sempre havia dit que a partir dels seixanta anys és quan pensaria a casar-se, tenir fills i escriure novel·les. Fins llavors volia dedicar-se a fer films. Aquestes declaracions, que havia fet en nombroses ocasions, sempre incloïen un “però”. I aquest “però” era que si la indústria del cinema es passava directament a digital o hi havia alguna catàstrofe que impedia l’estrena de films en format convencional, podria avançar la seva decisió. No sabem si és que simplement li venia de gust o si la pandèmia ha causat canvis tan significatius al cinema i a la manera d’exhibició (molts films d’aquests darrers dos anys s’han estrenat a la vegada a plataformes on-line i al cinema, i de vegades tan sols a les plataformes), però el cas és que un dels directors més influents de Hollywood del moment –tot i que actualment viu a Israel amb la seva dona i el seu primer fill– acaba de publicar la primera novel·la: Hi havia una vegada a Hollywood (Columna, 2021). D’acord, sí, es diu com el seu últim film i explica la mateixa història, però és molt més que el seu últim film.

Què ens explica en aquesta novel·la? Doncs ni més ni manco que bona part de la vida al Hollywood dels anys seixanta, i molt especialment del 1969, per mitjà de dos personatges principals: en Rick Dalton, un actor en hores baixes que havia tingut el seu moment de fama i que ara ha de sobreviure fent papers a les sèries i acceptant de treballar en espagueti westerns; i en Cliff Booth, el seu doble d’acció que a més a més és el noi dels encàrrecs de l’actor i el seu xofer. Ells dos, una galeria de personatges secundaris de luxe, des de Roman Polanski fins a Sharon Tate passant per un munt d’actors i directors de cinema i incloent-hi la famosa anècdota de Bruce Lee apallissat pel Cliff. Qui hagi vist el film tindrà la sensació de conèixer la història, i és cert, però només una part, perquè Tarantino allarga extraordinàriament la vida de cadascun dels personatges i crea una atmosfera perfecta d’aquell any 1969 gràcies a tots els elements pop que pugueu imaginar, des dels anuncis de ràdio i televisió, fins als programes que emetien i les cançons que sonaven en antena, tot per a recrear perfectament aquell final dels seixanta en què ell era una criatura de sis anys apassionada per les sèries de vaquers de l’època.

Salts temporals marca de la casa

Aquest és un dels principals mèrits del text de Tarantino: com ocorre amb el muntatge de la majoria dels seus films, on els salts temporals i la configuració no segueixen un ordre cronològic sinó que les analepsis i prolepsis són les que configuren la manera com es narra la història, aquí són cadascun dels excursos dels personatges, tant dels principals com dels secundaris, allò que enriqueix la narració fins a estendre-la en un univers molt més complex que ens fa entendre per què són com són i actuen com actuen en el moment present.

I és clar, qui creix per sobre de tots és el personatge del Cliff Booth (al film, interpretat per Brad Pitt), que es converteix en el veritable protagonista de la novel·la. Agafa una volada i una dimensió que al film s’intueix, però que aquí arriba a nivells insospitats. Esbrinem el seu passat, la relació amb la seva gossa, què en pensa del sexe, de la mort, de la feina a Hollywood, com s’estableix la seva relació amb en Rick… I això et fa empatitzar completament amb ell malgrat que no sigui algú precisament massa recomanable.

A la novel·la Tarantino exhibeix el seu immens coneixement sobre una de les èpoques daurades de Hollywood, el del moment en què les sèries de televisió comencen a conviure amb les grans produccions, però en què allò que realment importa als actors encara és enregistrar films en 35 mil·límetres o grans superproduccions, i en què els westerns i els films d’acció sobre la Segona Guerra Mundial són els més atractius. En aquest sentit, un dels al·licients del llibre (i a la vegada un dels seus principals entrebancs per als lectors no aficionats al cinema) són totes les tafaneries reals o inventades que col·loca el guionista reconvertit en novel·lista al seu text. És clar, això és una novel·la sobre dos actors, o sobre un actor i un doble que a més a més és un heroi de la Segona Guerra Mundial, és lògic que vagin a rodatges, que coneguin més actors i que parlin de la vida com a tals. Quan va fer el film uns quants crítics van fer servir el concepte meta-cinema, és a dir, cinema que parla del cinema, com la meta-literatura en el cas de les novel·les que parlen del món dels escriptors i els editors. Això fa que et puguis perdre en un munt de noms i anècdotes perquè Tarantino no és main stream, al contrari, fa tant com pot per retre homenatge als films de baix pressupost, al cinema de sèrie B i als productes de la cultura pop, però tampoc no és molt important, perquè els personatges són tan reals i els diàlegs són tan potents com els que veiem al seu cinema i t’és una mica igual no saber de qui parla exactament.

Gèneres populars

Aquesta reivindicació dels gèneres populars ha estat una constant a la producció cinematogràfica de Tarantino. Recordem si no aquell llarg diàleg marca de la casa amb què s’obre Reservoir dogs (1992), tot discutint sobre el sentit de la cançó Like a virgin de Madonna, que contextualitza l’atracament als anys vuitanta; l’homenatge a les novel·les de gàngsters que fa des del nom del seu segon gran film, Pulp fiction –els pulps eren les revistes de polpa de paper que es venien a baix preu i on van néixer aventures com ara les de Tarzan, Flash Gordon i per descomptat la novel·la negra a la mítica revista Black Mask, la primera a publicar les històries de Dashiell Hammett–, la revisió del western que fa tant a Django desencadenat, com a Els 8 odiosos, que fins i tot compta amb música d’Ennio Morricone; i la recuperació dels films d’acció de la Segona Guerra Mundial amb Maleïts bastards. És a dir, Tarantino recodifica i dóna pàtina de culte als gèneres populars de la literatura i el cinema que triomfaren entre les masses lectores i cinèfiles entre els anys trenta i setanta als Estats Units, i ara a més a més ho fa en forma de novel·la.

L’acció del llibre (igual que al film) se centra sobretot el 1969 malgrat les anades i vingudes del marc temporal i hi ha una història paral·lela en segon terme que és l’aparició de la família de Charles Manson, que ocupen un antic ranxo on es rodaven westerns. Alguns membres de la família van ser els responsables de la mort de Sharon Tate, assassinada el 9 d’agost de 1969 quan estava embarassada de vuit mesos i mig, però aquesta acció no apareix al llibre i al film té un final absolutament diferent del real. Tant la història del Charles Manson com la d’alguns membres de la seva família, així com la de Roman Polansky i Sharon Tate, surten al llibre i formen part de tot aquest univers de secundaris que ajuden a fer brillar encara més els dos protagonistes principals. Tarantino descriu molt bé aquest esclat del “hippisme” als EUA i el món encara en xoc per la fi de les utopies reclamades l’any anterior arreu del món, utopies que sovint acaben en sang, com va ser l’assassinat de Bobby Kennedy i de Martin Luther King.

Casant-se abans de fer els seixanta, tenint fills abans de fer els seixanta i escrivint aquesta novel·la abans de fer els seixanta, Tarantino ha incomplert una de les seves promeses, però segurament és que la covid ha vingut a canviar moltes coses. Esperem que sigui només un parèntesi i que es torni a posar darrere la càmera i que deixi això de les novel·les per d’aquí a uns anys més. No és que la novel·la no sigui molt bona, que ho és, però ja tindrà temps de fer-ne unes quantes més quan es jubili de fer films que realment marquen època.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any