La Nova Baratària, o l’Illa-Salvador com a símptoma i desraó

  • "Cal nomenar un Governador Regional que es faci càrrec del buit artificial creat ‘ad hoc’ per la propaganda de mesells mediàtics i aleshores, tatxin!, tatxan!, hi compareix un tal... Illa-Salvador, ministre de Sanitat espanyol acomiadat de manera adient per la Nevosa Capital"

Julià de Jòdar
12.01.2021 - 21:50
Actualització: 12.01.2021 - 21:54
VilaWeb

Ja tenim sobre la taula l’estratègia electoral de l’unionisme en les seves distintes variants: la culpabilització sistemàtica de l’independentisme per tants mals com patim i, de torna, per ser un incaut imantador local del desgavell transatlàntic (llegeixi’s “trumpisme a la catalana” estil Màrius Carol i la reputada Confraria de Comparatistes del Setè Dia). Res de nou sota el sol, direu, però, si bé les eleccions del 21-D es presentaven com una mera reacció defensiva de l’unionisme, amb la impagable ajuda de l’estat d’excepció del 155, l’unionisme passa, enguany, a l’ofensiva en qualitat de restaurador de la pau i l’ordre i alhora impulsor de la reconstrucció econòmica d’un país “en declivi”, segons l’oportú diagnòstic dels escrivents polítics a sou del clientelisme autonòmic.

Tot plegat, perquè, diuen, l’independentisme “no ha sabut governar”; perquè no renuncia a la “política de gestos”; perquè no sap aprofitar la conjuntura per rebre les pertinents ajudes dels pressupostos de l’estat; perquè ha perdut la iniciativa en benefici d’hipotètiques supraregions –“Commonwealth mediterrània”, en diuen– disposades a oferir noves glòries a Espanya… Si, abans-d’ahir, l’independentisme removia la societat, ara la manté estancada; si disposava d’un programa de govern unitari, ara està trinxat; si vol representar novament el país, se l’enfronta a un bloc oposat i ben greixat que representa –aquest, sí– el país en la mesura que comptaria amb el suport i l’aval de l’estat; si les enquestes anticipen que l’independentisme podria renovar i, àdhuc, ampliar la majoria absoluta, es retorcen els números i se’ls esmicola en tendències, fraccions i demandes fins a liquar-los… Ras i curt, a aquest pas, no acabaríem amb la casuística sobre culpabilització, desqualificació i minorització de l’independentisme per part dels lacais de l’estat.

No per casualitat, la derrota independentista per assaltar el poder i construir-ne un de propi el 2017 consent l’estratègia depressora, desinformadora i desestabilitzadora tan semblant a la que es practica sobre els vençuts després d’una guerra –no importa que hagi estat incruenta, si els perdedors amenaçaven les posicions del dominador. Quan es va entronitzar la dictadura franquista, la consigna general va ser culpabilitzar la República d’haver “obligat” els insurrectes a alçar-se en armes “en defensa de la sagrada unitat de la pàtria”. I, en el cas concret dels Països Catalans, el pecat d’origen havia de ser la “falsa ruta” empesa pel catalanisme– segons un penedit a posteriori, naturalment– en totes les seves variants regionals. I com que de tot això se’n derivava la necessitat imperiosa de restablir l’ordre, d’apaivagar la societat i de tornar a la feina, de primer calia bandejar els antics dirigents afusellant-los, transterrant-los, empresonant-los, negant-los qualsevol dret d’intervenir en els afers públics: en una paraula, esborrar-los de la història per despullar-los de present. Bé, ara no es pot afusellar, però que, mitjançant els presos polítics, les exiliades, els inhabilitats, les encausades, i els muntatges policials desmuntats al cap de tres anys (cas Adrià Carrasco), és clar com la llum del dia que ens volen esborrar del present perquè no fem història. Fet i fet, quan es nega a l’independentisme tota possibilitat de governar el país, mentre s’usa l’espoliació econòmica; mentre s’incompleixen els compromisos econòmics; mentre s’ajornen les inversions; mentre s’accentua la recentralització i la concentració del poder de decisió; mentre s’utilitza el TC per anul·lar lleis del Parlament… i mentre es practica sistemàticament el boicot polític, jurídic i mediàtic contra l’independentisme; mentre l’opressor s’arroga la potestat de retornar l’ordre que ell mateix ha instaurat amb un desordre previ planificat des dels aparells d’estat; mentre es propaga una política de divisió nacional en nom de la preeminència de l’estat, alhora que es recomanen unitats fictícies i beats propòsits de pacificació; mentre es modulen els terminis i condicions dels empresonaments i es branda l’espasa de la llei deturpada amenaçant qui reivindiqui la pràctica de drets humans i nacionals inalienables; i mentre s’utilitzen forces subordinades regionals de qualsevol signe per construir un fals bloc alternatiu a la sabuda i incontestable hegemonia de l’independentisme… Quan passa tot això, aleshores cal nomenar un Governador Regional que es faci càrrec del buit artificial creat ad hoc per la propaganda de mesells mediàtics i aleshores, tatxin!, tatxan!, hi compareix un tal Illa-Salvador, ministre de Sanitat espanyol acomiadat de manera adient per la Nevosa Capital.

Dios le dé salud,

Dios le dé salud,

A aquel catalán

Que nos dio la luz.

El qual Illa-Salvador, pertinentment venut com a Il·lustre Portaveu del Faristol Pandèmic del Centre, i, tot amb tot, segons el seu no menys il·lustre camarada Iceta, “innecessari a hores d’ara, perquè és l’equip ministerial qui ha estat darrere el ministre” (o sigui, que haurà estat, finalment, un ventríloc de la burocràcia d’estat…), ens arriba, dic, el tal Illa-Salvador com a possible Hierofant Redemptor i Geni Ordinador i de la Governació Nova de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Doncs, molt bé. I com que les formalitats democratistes requeriran un nombre determinat de vots per a justificar –si més no, formalment– el nomenament d’aquest Perla Ataràctic de l’Illa Deserta, el seu partit, anomenat PSC per desídia burocràtica, haurà de sacsejar bé les branques de l’Arbre Fatídic de Ciudadanos per fer caure els Fruits Podrits del Vot Intoxicat pels Rivera, Arrimada i Carrizosa, que ja veieu que porten moltes erres de mili fetes. Entretant, el bloc unionista també haurà de rebre les insignes aportacions del PP i Vox, nodrides amb la part inequívocament cancerosa de l’Arbre Fatídic esmentat ut supra. I repartint a tort i a dret tanta podridura, el Governador Regional disposarà de tot l’adob orgànic necessari per al redreçament de la bonica terra catalana, que entonarà “L’hereu Riera”, en la versió espanyola de Joan de Sagarra, interpretada pel cor nonat d’Amigos de Juan Marsé, sota la direcció de Joan Manuel Serrat, amb la senyora Eva Granados de solista de flabiol en la Llengua Comuna.

Bon profit els faci!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any