La nostàlgia del tren és mal negoci

Set hores de tren! D’anada i de tornada. Catorze hores de tren! Preparava un viatget a París i, tot d’una, com un rellamp, amb un somriure vaig decidir d’anar-hi en tren. Un viatge llarg en tren. Que sí, dona, que sí. Tant de temps sense fer-ho, no m’ho vaig pensar dues vegades. Mira que sóc rebeca a la nostàlgia, parany paralitzador, però, vaig pensar, ara no es tracta de rebolcar-se en allò que fou i no és, ara només és ganes de fer un viatge llarg des de l’estació de Sants, a metro directe des de casa, i d’arribar a París al centre. Ganes de tren. Evitar l’avió, els aeroports, els desplaçaments d’ara ets aquí i ara ja ets allà, a un miler de quilòmetres, sense veure més que núvols, les emissions que escalfen el planeta, posats a dir. Ganes de tren. Un viatge no com els locals, que et donen tota mena d’ensurts, què us he de dir, si sou esclaus de Rodalies. De vegades tinc vergonya de no patir per no necessitar Rodalies: un luxe, tal com van les coses. Vaig ben poc en tren, a casa. L’últim cop va ser a Girona i va arribar amb retard. A preu d’alta velocitat. Però sobretot era que volia passar set hores al tren dos cops veient desfilar el paisatge.

L’he vist desfilar. I l’he vist aturat. Eren dies d’incendis. Va tocar canviar de tren, sense més informació d’horaris. La companyia havia avisat el dia abans de la canícula i els possibles retards. També, que portéssim aigua en abundància. A Sants estan ara tancades les botigues pel remodelatge de l’estació i la vaig haver de comprar en l’única cafeteria oberta, a preu d’or. L’aigua és or, sí, i el comerç és el comerç. Quan a Narbona ens van fer canviar de tren, vaig comprendre l’avís de la companyia. Si no en duies, el bar del tren abandonat ja no estava disponible i anar-ne a buscar per l’estació era una aventura, no fos que mentrestant arribés l’altre tren i etc. Quan per fi vam arribar a París, gairebé dues hores després, en baixar del tren uns quants empleats ens van repartir ampolletes d’aigua…

La nostàlgia del tren, els amics que m’esperaven no la compartien de cap de les maneres. A qui se li acut, en aquesta canícula, això i allò. A mi, la veritat, el desgavell viscut em semblava pedagògic. Una bona advertència del que sobreïx de tot plegat, que no és la calorada i prou. És la crisi climàtica i és, alhora, tan en paral·lel com les vies d’un tren, la desfeta de mica en mica del servei públic. Les dues coses juntes sí que són incendiàries. El mal funcionament ferroviari no és cosa d’aquest estiu infernal, passa sovint, pel que m’han dit altres passatgers, en el camí cap a París, per no moure’ns de terres franceses. Les aturades sense explicació entre Perpinyà i Montpeller són habituals, hi ha poc manteniment, com succeeix aquí, etc. etc. De tornada, menys retard però retard. Les ampolletes d’aigua de franc ens les van donar ja a la sortida de l’estació. Pel camí, la refrigeració es va espatllar. A preu d’alta velocitat. La megafonia ens informava. La veu, vinga a repetir: désolés, désolés. Ens demanaven comprensió. Sí, dona, a cabassos te’n donarem. Era a punt de riure quan la veu désolée va fer: “Tingueu cura els uns dels altres, per si algú de vosaltres patís un cop de calor.” Ens vam mirar al vagó amb ànsia. Una aventura de caràcter medieval. I així vam arribar a Sants, tenint cura els uns dels altres.

I ves, aquestes hores de tren no em pesen. No les repetiré, però no em fan nosa. O potser sí que faré un altre intent, perquè la companyia ens retorna la meitat del preu del viatge, per les males condicions de refrigeració, amb un val que ja tinc a la bústia de correu, només ha trigat un dia a arribar. També confirma que em compensaran, via gir bancari, del vint-i-cinc per cent del preu pels retards. Ja ho veurem. Un cop a casa, em nego del tot a la nostàlgia. Perviu la calma de deixar-se anar pel paisatge en moviment des del segon pis del tren. Perviu la camaraderia dels companys de viatge davant les inclemències d’un estiu tòrrid que tapa les vergonyes de l’abandó del servei públic.

I aquí ho deixo. Que l’estiu ens sigui lleu, fins a la tornada en el meu cas de setembre.