17.07.2018 - 05:10
Fa uns quants anys vaig escriure un capítol per a The study of dying: From autonomy to transformation (“Estudi sobre la mort: De l’autonomia a la transformació”) (Skelton, 2009), un llibre que reunia experts en medicina, cures pal·liatives, filosofia i art. «L’objectiu d’aquest volum –deia l’editor– és reptar-nos a parar i tornar a pensar, i a reexaminar el nostre destí comú amb major atenció, de manera més conscient, fins i tot amb més esperança» (Kellehear, 2009, p. 13).
«En la literatura hi ha grans escenes sobre la mort, així com al·legats bells i commovedors sobre la mort dels éssers estimats»
Sens dubte, una de les idees principals que jo volia transmetre era que els grans escriptors fan seus els temes, i ens permeten considerar-los novament. «Morir» en la literatura és un assumpte complex, i preguntar-se com tracten el tema de la mort els escriptors pot ser de vegades, com suggeria, una qüestió perillosament buida, una mica com preguntar-se: «sobre què escriuen els escriptors?». Al capdavall, les grans odes de John Keats –que he analitzat amb una mica de detall (Skelton, 2009)– les va escriure un home conscient de la probable imminència de la seua pròpia mort, i se centren en un desig de permanència davant de l’experiència humana de transitorietat. Però un pot llegir i amar la seua oda a la tardor perfectament encara que no sàpiga que el poeta morirà aviat, i en aquest sentit no és, almenys no exclusivament, una contemplació de la mort.
Aquell volum estava dedicat específicament al procés de morir i no al concepte de mort en si mateix: en aquest breu estudi aplegue alguns dels arguments que hi vaig exposar i els reformule centrant-los en la mort. He tractat d’examinar, en certa manera, obres literàries en què es representa la mort de manera simple; després el Quixot, com a exemple que la mort com a tema es pot tractar de manera ambigua; i finalment d’altres en què la mort es descriu fins al mateix límit de la comprensió.
