08.07.2026 - 21:40
Avui comencen els quarts de final del Mundial de futbol, com supose que tothom deu saber a hores d’ara. Aquests darrers dies, he anat fent el meu inventari particular pels carrers de Barcelona. Sense cap pretensió científica i amb l’única eina de què dispose, que són els ulls. I els ulls diuen això: samarretes de l’Argentina en una quantitat que sorprèn, blanc-i-blaves, amb el número deu gairebé sempre; samarretes grogues de Colòmbia, que persisteixen amb una dignitat commovedora malgrat que aquest país sud-americà va caure l’altre dia als penals contra Suïssa; samarretes roges del Marroc, que aquest mundial ha tornat a fer història; i samarretes d’Espanya, naturalment, que juga demà –i espere que perda– contra Bèlgica. No tantes, això sí, com algú voldria i per sort bastant més dissimulades que anys enrere, car la majoria porten la versió de color blanc –molt més discreta que no l’oficial, de color roig.
No vull que ningú es confonga: no hi veig cap problema, en això. Barcelona és una ciutat global, hi viu gent vinguda de tot arreu, i és de la lògica humana més elemental que cadascú s’identifique amb el seu origen. L’home que porta la samarreta de Colòmbia pel Raval, a dos passos de la redacció de VilaWeb, entenc que porta, en realitat, un tros de la seua infantesa, un carrer de Barranquilla o de Medellín, la veu d’un locutor de ràdio que narrava els partits, un pare amb qui discutien les jugades i les errades. Això a mi em sembla respectable i fins i tot emocionant. Algú va dir que la samarreta de futbol és la manera més barata i més portàtil de la nostàlgia i jo hi estic completament d’acord.
El problema –perquè n’hi ha un, de problema, i és més que considerable– és la samarreta que no he vist. Ni una de la selecció catalana. Ni pels carrers de Barcelona ni, cosa evidentment molt més decisiva, als camps del Canadà, els Estats Units o Mèxic. I no és que els catalans siguem gent poc donada al futbol –de fet, al mundial tenim una vintena de representants en sis seleccions diferents. És que la samarreta catalana no existeix en aquest torneig perquè no pot existir-hi. Però no perquè haja estat eliminada en les fases prèvies –com li ha passat a Andorra–, sinó perquè ha estat prohibida. Per Espanya.
I aquesta absència, així, ens porta al fons real de la qüestió, que és que el Mundial de futbol –com es pot comprovar perfectament cada quatre anys– és la màquina de propaganda nacionalista més perfecta que s’ha construït mai. O una de les més perfectes. I que conste que ho dic sense escandalitzar-me, això; simplement constatant-ho. Els estats moderns han descobert que onze homes –o onze dones, però ara mateix l’impacte no és igual– corrent darrere una pilota fan més per la cohesió nacional que cent anys d’escola obligatòria, el servei militar, les constitucions i tots els discursos i campanyes junts. La samarreta es porta posada, sua amb tu, celebra amb tu, plora amb tu. És –permeteu-me la metàfora– la bandera feta pell.
Els experts d’aquesta situació en diuen soft power, que és una expressió que ha fet fortuna perquè és exacta: poder tou, aquell poder que no s’imposa, sinó que sedueix. Catar va gastar una fortuna a organitzar un mundial per existir al mapa mental del món, i ací el teniu. El Marroc va arribar a les semifinals del 2022, i en un mes va guanyar més simpaties internacionals que en cinquanta anys de diplomàcia. Aquesta volta Escòcia –una nació sense estat que sí que pot jugar la copa del món– s’ha guanyat el cor dels americans amb la Tartan Army. I qui sabia, fins fa quatre dies, on parava Cap Verd o fins i tot si era un país? Avui ho sap mig món gràcies a quatre partits de futbol. Evidentment, França i Espanya exhibeixen cada quatre anys la seua selecció com un aparador: cada gol és una “lliçó de coses” –com deien els pedagogs antics–, una lliçó administrada amb la dolçor irresistible de l’alegria compartida, una alegria que, sorprenentment per a mi, arrossega fins i tot gent que es declara independentista.
Perquè aquesta és la clau de tot plegat: la pedagogia. El xiquet que creix a Elx, o a Manresa, a Cotlliure o Felanitx, veient que totes les nacions del món tenen samarreta –l’Argentina, Colòmbia, el Marroc, Noruega, que no havia passat mai de vuitens i ara hi és i entusiasma amb la gestualitat víkinga– aprèn, sense que ningú li ho haja de dir, que una nació és allò que juga mundials. I que les altres, les que no hi juguem, deuen ser una altra cosa: un folclore, una mania, un afer privat. Fet i fet, la FIFA –que presumeix de tenir més membres que les Nacions Unides– és en realitat un club d’estats amb vint-i-tres excepcions pintoresques i sempre consentides –Escòcia, Curaçao, Gibraltar, les illes Fèroe, Nova Caledònia…– que confirmen la regla, però que sempre són excepcions concedides, no conquerides, no fruit d’una lluita.
D’aquesta manera, allò que aparenta ser la festa més innocent del món –una pilota, un estadi, una cervesa, un grup d’amics junts cridant i botant com a bojos– esdevé, en realitat, un cens. Un cens de les nacions que existeixen oficialment, repetit cada quatre anys amb una audiència increïble de milers de milions de persones amorrades a la televisió. Qui hi és, existeix; qui no hi és –nosaltres– ha d’explicar cada vegada –amb la paciència d’un mestre d’escola– que també existim, cosa que, ja d’entrada, és una manera de perdre.
Mirarem, doncs, allò que resta del Mundial com el mira tothom, i cadascú tindrà les seues simpaties, que en aquestes coses el cor és lliure –jo sols espere que no guanyen Espanya ni França i m’és igual qui els talle el camí. Però potser convindria que, entre gol i gol, dedicàssem un moment a pensar en la samarreta que no hi és, en el perquè no hi és i en què hauríem de fer tots plegats per posar fi, abans de la següent copa del món, a aquesta absència. No pas per amargar-nos la festa, que la festa és bona i cal gaudir-ne. Simplement perquè la festa no la confonguem amb la innocència, el fatalisme o la ignorància.
PS. Políticament parlant –i la lliçó ja la vam aprendre de sobres el 2010–, la victòria d’Espanya o França té un impacte realment limitat sobre el país. Espanya, per exemple, va guanyar una sola copa del món l’11 de juliol de 2010, just l’endemà de la gran manifestació contra la sentència de l’estatut. Molta gent es va preguntar quin impacte polític tindria, però avui és evident que no va servir per a apagar el foc encès pel Suprem espanyol. No perdem la calma, doncs.
