La mentida final de l’amnistia

El president Salvador Illa ven l’amnistia com un moment de refundació nacional per a Catalunya. Illa, que havia estat un ferm opositor de la llei, va sortir dijous a la galeria de Sant Jaume per aplaudir la sentència de Luxemburg: “Europa diu sí a l’amnistia, Catalunya diu sí al futur.” És un gest de creu i ratlla: aquest “sí al futur” no s’ha d’interpretar com una constatació que el pas del temps és inexorable, ni com una crida a l’optimisme. Aquest “sí al futur” vol dir “no al passat”, és a dir, “no al procés”, és a dir, “no al debat sobre l’autodeterminació de Catalunya”. No és cap secret, Illa mateix ho va concretar després: “La nostra voluntat de convivència i la nostra esperança de futur són més fortes que qualsevol intent de retrocedir a un passat de divisió, de ruptura i d’enfrontament.”

L’amnistia dels socialistes no té res a veure amb la magnanimitat ni amb la generositat: és a si mateixos, que es perdonen. El canvi de criteri, d’oposar-s’hi a celebrar-la, no ha estat per una pura necessitat aritmètica, sinó el preu que han pagat per tornar del tot a la centralitat a Catalunya i poder-la governar. Potser necessitaven personalment l’amnistia tots els independentistes que encara són a l’exili, tots els qui no dormen tranquils perquè encara els amenacen amb la garjola o tots els qui no es poden presentar a unes eleccions. Potser sí. Però qui de debò la necessitava políticament eren els socialistes que van col·laborar de vegades entusiàsticament amb la repressió, i que s’havien de redimir.

Amb la consolidació de l’amnistia, el PSC no tan sols mira d’imposar un relat que reinterpreti el procés. Mira de simular que els dèficits de la democràcia espanyola no són estructurals i que continuen vigents avui, amb amnistia o sense. L’assumpció d’errors puntuals vol amagar que les condicions de base els van a favor i que això desvirtua el joc democràtic. Però per més sermons que faci el president Illa, els fets són els fets: el PSC va trair el dret d’autodeterminació de Catalunya (subscrit al Pacte d’Abril del 1977 i a la Declaració de Constitució del partit), Illa es va manifestar amb Vox contra la independència, va avalar fervorosament la suspensió de les institucions del país que ara governa, i va animar que els jutges li fessin la feina bruta. I, passi el que passi, no podrà dir mai que sense la repressió hauria estat president igualment.

No: el PSC no ha recuperat el poder en condicions de normalitat. L’ha pogut recuperar perquè la policia i els jutges van estroncar el debat sobre la independència, que no sabem com s’hauria acabat. El president ho sap, en el fons, i d’aquí l’obsessió per repetir que la gran majoria del país dóna suport a la seva recepta. “La immensa majoria de ciutadans apostem pel retrobament, pel diàleg, per la convivència i per un nou futur”, deia l’altre dia. A quina altra recepta podria donar suport, la immensa majoria social, si la resta les van impedir per la força? L’element repressiu i autoritari és tan constituent de la presidència d’Illa que fins i tot es pensa que és normal afirmar que tothom pensa igual. “Així ho vam expressar, així som i així ho vivim cada dia els vuit milions de catalans”, deia Illa.

El relat grandiloqüent que Illa construeix gràcies a l’amnistia, com si Catalunya, ara sí, hagués decidit el seu futur finalment en llibertat, fa pensar molt en el relat que feia l’espanyolisme sobre la constitució del 1978, com si la majoria immensa del sí no hagués estat condicionada per quaranta anys de dictadura, i per la manera com el soroll de sabres i la violència de la transició reprimien encara les alternatives. La romantització de la transició revelava la mateixa incomoditat de fons. La primera vegada que Catalunya va sentir prou llibertat per a gosar de refer els termes d’aquell pacte, amb l’estatut del 2006, es va trobar que el Tribunal Constitucional espanyol va fer miques la voluntat dels catalans expressada en referèndum, i va imposar uns fonaments jurídics de la governança de Catalunya que no havien passat per les urnes.

El procés no va ser cap conxorxa d’enzes, ni cap cadena de malentesos ni un deliri col·lectiu: va ser, en primera instància, l’intent de tenir per fi en democràcia la conversa que durant tantes dècades de foscor havia estat silenciada i castigada, amb l’alè de l’exèrcit espanyol al clatell. En aquell temps, l’independentisme va cometre molts errors: va ser poc intel·ligent, va delegar la batuta en les direccions dels partits, es va oblidar d’articular una organització de base a gran escala, va mesurar malament la força de l’estat, no va tenir prou en compte la composició sociològica del país. D’acord: però els errors concrets de l’octubre del 2017 no van ser la conseqüència natural del projecte independentista, sinó la conseqüència d’haver-li negat el dret de canalitzar-se democràticament.

Amb el benefici transitori d’haver guanyat, Illa pot fer veure que el dilema d’aleshores era triar entre una declaració fallida d’independència o la reconciliació graciosa que ell avui ens brinda. No és veritat. En principi, allò que hi havia en joc no era si uns dirigents astuts eren capaços d’empescar-se-les per ensarronar l’estat, sinó si aquest estat havia madurat prou per permetre una conversa lliure sobre el futur de Catalunya. I el president i el seu partit van decidir que no, que remaven amb el mateix exèrcit de sempre, encara que no vulguin que ens en recordem.