14.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 15.08.2026 - 02:11
El 15 i el 16 d’agost són dos dels grans punts calents del calendari festiu dels Països Catalans: és quan més festes majors d’estiu se celebren. Per què celebrem tant aquesta data? Té un origen religiós, però també hi pesa el calendari agrícola i les dinàmiques de la societat tradicional. De la Mare de Déu d’Agost a Sant Roc –passant pel seu inseparable gos–, aquestes dates han anat acumulant tradicions i significats amb el pas dels segles.
El calendari de la festa
El 15 d’agost és la festa de la Mare de Déu, és a dir, de l’Assumpció de Maria. La tradició catòlica commemora la creença que la Mare de Déu va ser elevada al cel en cos i ànima. La data va restar fixada oficialment en el calendari cristià durant el segle VI, però la importància com a jornada festiva va anar molt més enllà de la celebració religiosa.
Per entendre per què el 15 d’agost concentra tantes festes majors, cal mirar també el calendari agrícola. El folclorista Amadeu Carbó explica en una entrevista publicada a VilaWeb que les dates de les festes tenien molta relació amb els moments de l’any en què la feina del camp permetia d’aturar-se. “El dia 15, les zones de cereals que cultiven cereals ja tenen el blat segat i lligat i les tasques de verema encara no han començat.” Hi ha menys intensitat laboral al món agrícola i, per tant, és un bon moment per a fer una celebració.
El calendari festiu que ha arribat fins avui és, doncs, el resultat de tot de capes que s’han superposat amb el pas dels segles: el calendari religiós, els cicles agrícoles i les formes de celebració pròpies de cada comunitat.
Elx: una tradició medieval que encara és viva
Un dels exemples més extraordinaris de la relació entre el 15 d’agost i l’Assumpció és Elx (Baix Vinalopó) on els dies 14 i 15 es representa el Misteri d’Elx, un drama sacre que explica la mort, assumpció i coronació de Maria. La celebració es divideix en dues representacions: la Vespra, el 14 d’agost, i la Festa, el dia 15. És una tradició que ha mantingut viva durant segles la dimensió religiosa de la jornada.
El cas d’Elx mostra una de les arrels més antigues d’aquest calendari: la festa de la Mare de Déu d’Agost no és una data qualsevol, sinó una jornada que durant segles ha articulat bona part de la vida col·lectiva.
Però Elx no és pas un cas únic. A la Selva del Camp es representa el Misteri de la Selva, del segle XIV, el drama sacre més antic d’Europa en llengua romànica, recuperat i representat del 1980 ençà.
A Barcelona comencen les Festes de Gràcia, amb matinades de gralles i tabalers, bèsties de foc i carrers guarnits, que enguany són vint-i-tres. A Xàtiva (Costera) la Fira d’Agost, amb orígens el 1250, combina cultura popular, cant d’albades i esmorzars típics de sardina, pebre vermell i olives.
A Palma, el Molinar celebra la festa amb una processó marítima de la Mare de Déu del Remei: la figura surt a bord d’un llaüt i torna amb un castell de focs que anuncia la festa major. I a Vilanova i la Geltrú (Garraf) la festa del 15 d’agost es va mantenir gràcies a la iniciativa popular durant el franquisme, i avui continua viva com a mostra d’autogestió i tradició.
Bétera: quan la Mare de Déu d’Agost es converteix en festa popular
A Bétera (Camp de Túria) la Mare de Déu d’Agost també és el centre d’una de les celebracions més singulars del calendari festiu. El 15 d’agost, les protagonistes són les alfàbegues, plantes que poden arribar a tenir unes dimensions extraordinàries i que recorren els carrers de la població fins a l’església. La festa combina tradició religiosa i cultura popular, amb música, confeti i pólvora.
En aquest cas, la celebració continua l’endemà, Sant Roc, i demostra que aquestes dates han acabat formant un únic gran període festiu. Encara més, Bétera és un d’aquells pobles que també celebren Sant Gos, el dia 17. Segons la tradició, si el Gos va dalt de l’anda significa que també és sant. Per això el poble celebra un dels moments més especial de la festa en honor seu: la coetà del gos.
I l’endemà arriba Sant Roc
El 16 d’agost, el calendari gira cap a Sant Roc, un dels sants amb més devoció als Països Catalans. La popularitat d’aquest sant va estretament relacionada amb les epidèmies de pesta que van assolar Europa entre els segles XIV i XIX.
Segons la tradició, Sant Roc va néixer a Montpeller i va emprendre un pelegrinatge cap a Roma. Durant el viatge va trobar unes quantes poblacions afectades per la pesta i es va dedicar a assistir els malalts. Ell mateix va acabar contraient la malaltia i es va haver d’allunyar de la ciutat. És aleshores quan apareix un dels elements més inseparables de la seva iconografia: el gos.
Segons la llegenda, l’animal portava cada dia un tros de pa a sant Roc, mentre es recuperava de la malaltia. En la versió barcelonina recollida per Joan Amades al Costumari català, el gos, a més, li va llepar les nafres i el va guarir. D’aquesta manera, va restar indissolublement associat al sant. Sant Roc va esdevenir protector contra la pesta, però també va restar vinculat als gossos i als qui en tenien cura.
I després de Sant Roc, Sant Gos
La relació entre Sant Roc i el seu animal és tan estreta que, en alguns indrets, el 17 d’agost era considerat una mena de continuació de la festa: el dia del gos.
A Reus (Baix Camp), per exemple, el 17 d’agost es repetien les celebracions del sant dedicades a un gos d’aigua, una raça de gos caçador. La tradició demostra fins a quin punt el gos de Sant Roc va acabar adquirint una vida pròpia dins el calendari popular.
Cap a mitjan agost, doncs, es dibuixa una seqüència festiva ben particular: el 15, la Mare de Déu d’Agost; el 16, Sant Roc; i el 17, el gos.
