Però al costat d’això he de dir que detecte comportaments que, sense ser majoritaris, em preocupen. Perquè aquesta volta crec que no es tracta només de guanyar. Aquesta vegada no parlem de formar aquest govern o aquell, no parlem de guanyar aquesta votació o aquella. Les eleccions del 27-S obren la porta a un futur independent i per això crec que cal tenir clar que aquesta vegada guanyar és la cosa més important, però no ho és tot.

En la victòria ha d’haver-hi generositat i empatia. No podem fer el país nou que invoquem contra els qui no el volen: l’haurem de fer amb ells. El podem fer malgrat els qui no el volen, això sí, però ens derrotaríem a nosaltres mateixos si el féssem contra ells. Ells també són part de la futura república i en seran una part determinant. Sense els del no no farem el país del sí.

I d’una manera molt especial cal repetir una vegada i una altra que no podem fer el país nou que volem sense respectar la discrepància política. I molt particularment la discrepància política dels qui tenim més a prop. I això no són paraules boniques que començarem a fer realitat l’endemà de l’aprovació de la nova constitució. Això ho hem de posar en pràctica especialment ara.

A Unió i a Catalunya Sí que es Pot hi ha independentistes. Hi ha gent que s’hi declara, i negar-ho o criticar-ho és un error monumental. Jo puc creure, i ho defense, que políticament van equivocats. Però no puc negar que siguen independentistes. Ni tinc cap dret de fer-ho. Jo puc dir, com dic, que els independentistes hem de votar els partits que deixen clar què faran després del 27-S, Junts pel Sí i la CUP, i que no podem arriscar-nos a donar el nostre vot a partits que no sabem què en faran. Aquesta vegada no. Jo no sé si Rabell o Espadaler el dia que toque votaran sí o no a la independència i simplement no vull arriscar el meu vot. Però per a dir això no cal que negue la realitat ni cal que desvirtue els seus sentiments i les seues propostes. No tots els independentistes són a Junts pel Sí i la CUP, però només Junts pel Sí i la CUP garanteixen la independència. És tan senzill i net com això. És així de directe i alhora és així de respectuós envers els qui no pensen com jo.

Ahir vam publicar una molt bona entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana. El vell historiador diu una vegada i una altra que no ens en sortirem després del 27-S. A Twitter hi va haver reaccions desagradables. Desqualificacions fora de lloc. Jo crec que Fontana és un gran savi, però també em sembla que no acaba d’entendre la dinàmica actual. Ara, l’última cosa que faria és desqualificar-lo a la lleugera només perquè no pensa com jo. Precisament perquè sap tant i ha demostrat la seua honradesa intel·lectual durant tota la vida, això que ell diu és importantíssim. Havent llegit i mastegat tot allò que diu puc estar d’acord amb el que expressa o no. Però no se m’ocorreria mai de menystenir el seu criteri.

Novament, perquè nosaltres aquesta vegada no hem de guanyar de qualsevol manera i no podem guanyar, per a ser exactes no podem vèncer, si perdem el respecte a l’altre, si no sabem estimar i apreciar la crítica dels altres. Ni que siga, egoistament, per aquella raó utilitària que Churchill una vegada va definir a la perfecció: ‘Els problemes de la victòria són més agradables que no els de la derrota, però això no vol pas dir que siguen menys difícils.’ I potser que, ara que ja ho tenim tot encarat, comencem a pensar en els problemes, agradables però problemes també, que tindrem després d’haver guanyat. Perquè allò que importa, no ho oblideu mai, és que hem de fer un país on tothom, tothom, visca molt millor que no viu ara.