El 15 de maig de 1990 una manifestació dels grups contraris a la independència d’Estònia va arribar al castell de Toompea, la seu de les institucions estonianes, que és al capdamunt del turó que domina Tallin. El 4 de maig el parlament estonià havia fet una declaració de sobirania i havia decidit de legalitzar i hissar la bandera nacional tricolor a la torre de Pikk Hermann, que presideix la zona. La bandera negra, blava i blanca, l’actual bandera oficial d’Estònia, havia estat prohibida durant anys i els grups pro-russos sempre deien que era la bandera de l”Estònia feixista’.

Els manifestants es van situar en la plaça que emmarquen el castell i la catedral ortodoxa i alguns membres de l’Interfront, el principal grup opositor a la independència, van fer declaracions molt dures contra la decisió del parlament estonià. L’Interfront havia nascut en les fàbriques de la perifèria de Tallin i agrupava, sobretot, treballadors industrials d’origen rus. Tot i que mai no s’haja sabut massa bé com va passar, un grup de manifestants va trencar la porta de la seu de les institucions estonianes, van apartar els policies i hi van entrar. Una bona part dels manifestants els van seguir enarborant la bandera de l’Estònia soviètica, una bandera sense cap tradició que havia estat l’oficial fins unes setmanes abans. Un d’ells es va enfilar al terrat per a fer-la onejar en el pal principal de l’edifici.

La situació era greu. Estònia havia declarat la seua sobirania però continuava formant part de la Unió Soviètica; A Lituània i Letònia hi havia hagut episodis violents que fins i tot havien causat morts, i les autoritats estonianes van témer que aquella ocupació acabaria molt malament. Especialment si les tropes soviètiques que hi havia al país acudien a reforçar l’ocupació del parlament.

Però, de sobte, la veu va començar a córrer per Tallin i molts ciutadans van començar a pujar dalt del castell amb banderes d’Estònia. Els manifestants pro-russos eren dins dels edificis, de manera que ben aviat la plaça i tots els carrers que hi desembocaven es van omplir de manifestants que cridaven ‘Estònia!’ i ‘llibertat!’

La situació, aleshores, es va fer més tensa que mai. Dins dels edificis del govern i el parlament hi havia centenars d’antiindependentistes que els havien assaltat i a fora uns milers d’estonians que no estaven disposats a acceptar-ho. Quina solució tenia aquell xoc?

El desenllaç va ser ben improbable. Els líders independentistes, temerosos que esclatara la violència, van demanar als manifestants que obrissen un passadís per a deixar l’eixida lliure als antiindependentistes. I els van convèncer que ningú no els tocaria ni els castigaria per allò que acabaven de fer.

Aquestes escenes en vídeo recullen el moment en què els militants d’Interfront, ben moixos, passen entre els milers d’estonians, que els cedeixen el pas. Aquest va ser un gest que va impressionar la direcció de l’URSS perquè demostrava una disciplina i un poder enormes. I diuen, encara que no s’ha demostrat mai, que, amb aquella opció pacífica i tolerant, els estonians van evitar de sofrir una intervenció militar com la que s’havia fet a  Lituània i Letònia perquè Moscou es va adonar que amb un poble tan disciplinat i convençut seria inútil.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]