La llengua de les PAU i el problema inexistent

  • "Que amb la llengua hi ha més feina a fora dels instituts que a dins, jo no ho poso en dubte. Ara bé, aquest final feliç del batxillerat tampoc no me’l crec"

Marta Rojals
14.06.2021 - 21:50
Actualització: 14.06.2021 - 23:15
VilaWeb
La imatge típica que a tots ens ve al cap quan parlem de la selectivitat

La notícia ja ha caducat, però deixeu-m’hi tornar a tall d’introducció. Em refereixo a la sentència del TSJC que deia que enguany els exàmens de selectivitat no es podien repartir en català per defecte –excepte els de llengües, que es dóna per entès. Responia d’aquesta manera al recurs d’una tal Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya, una associació d’amoïnats per la creença que, en matèria lingüística, els seus nanos no tenen les mateixes capacitats que la resta d’escolars del món, inclosos els de Galícia –per no sortir de la seua Espanya-Una–, on els enunciats de les PAU es reparteixen en gallec, com és natural, i no hi ha calgut cap entitat externa que acudís en auxili de cap postadolescent. En fi, una altra situació que recorda, en petit, la dels articles de l’estatut català calcats pels estatuts de fora, que només es van recórrer a Catalunya perquè la catalanofòbia no existeix i el toro no pateix.

Acabem amb la notícia caducada, que també sabeu com es va tancar: amb tot de titulars cofois que anunciaven que, de 5.000 examinands, només 65 havien demanat els enunciats en castellà. Alegria, “que no estamos tan mal”, vam començar a celebrar a les xarxes, esperonant-nos els uns als altres amb un entusiasme desacostumat. “Hi ha esperança”, era el lema feliç; “la immersió funciona, malgrat els descreguts”, ens amonestaven als escèptics, que a alguns fins i tot ens havia entrat una brossa a l’ull. A l’arena de Twitter corrien les botifarres de deu en deu cap als bilingüistes que havien celebrat la sentència del tribunal, recriminant-los que una altra vegada haguessin intentat crear “un problema inexistent” a Catalunya. El consens general, segons que sembla, era que aquell 99% dels alumnes que no havia renunciat als enunciats en català –no faltaria sinó!–, es corresponia amb un 99% que havien respost en la mateixa llengua.

Fins a quin punt això ha estat així? Recordem que la llengua de les respostes també pot ser qualsevol de les tres oficials al país. Aquesta seria la dada important, que no la tenim, i no sé tampoc si la tindrem en cap hora. Perquè saber el què i el quant ens portaria a l’on, i en aquest fang ningú no vol entrar-hi a prendre mal. Una altra cosa habitual és que un mateix estudiant pot arribar a redactar un examen en català i un altre en castellà, cosa que respon a l’idioma amb què els han impartit les matèries, i també ai: encetar aquest meló seria “assenyalar”. La situació és complexa, et diuen, et prevenen, se t’espolsen de sobre, amb l’argument que cap resultat no seria concloent. Doncs molt bé: com que servidora no sóc sociolingüista ni periodista i només m’ho miro des de fora, posem-hi que sí, posem que la tria dels enunciats és un indicatiu directe de la llengua de les respostes, i assumim que la sospita permanent fa més mal que bé a la normalització lingüística i que és, en efecte, buscar un problema allà on no n’hi ha cap.

Un cop entès això, la qüestió ja és una altra, que es va bifurcant en més: on es perd, tota aquesta feina feta, provada sobre el paper? Per què no lliga amb el nivell de català dels universitaris, o amb la llengua de comunicació dels grups de WhatsApp dels graus i màsters, o amb la connivència general amb el fet de descartar sistemàticament el català a l’aula, o al bar, “si un sol alumne ho demana”? Per què no lliga amb la competència lingüística més aviat justeta dels joves professors universitaris pluriocupats als mitjans audiovisuals? Que ja no parlem del tòpic del migrant que va venir fa mig segle a “levantar” Catalunya, com els agrada de dir als bilingüistes, o del nouvingut que malviu aquí i que, per racisme i per anys que passin, no se li adreçarà ni déu en la llengua pròpia del país. Que som al 2021, que parlem dels fills dels fills de la normalització, del “model d’èxit” amb què encara s’omplen la boca els que tenen al cap la Catalunya analògica, la de quan a fora de l’aula era possible de confirmar la llengua que aprenies a l’escola; la de quan tot el català que llegies al dia passava per un cert control de qualitat; la de quan l’entreteniment entrava a les cases per una única pantalla, amb una proporció de català-castellà equilibrada.

Que amb la llengua hi ha més feina a fora dels instituts que a dins, jo no ho poso en dubte. Ara bé, aquest final feliç del batxillerat tampoc no me’l crec. No me’l crec perquè no el veig reflectit enlloc, és que amb prou feines si el sento al carrer, que cada vegada que m’arriba el català d’una colla de joves, ja clavo el colze a l’acompanyant  –”parlen català”– com si fóssim a l’altra punta de l’estranger. I no sé què s’hi pot fer, però sí que sé què no s’hi pot fer: continuar enganyant-nos. Just aquests dies hem conegut l’estudi sociolingüístic que la Plataforma per la Llengua ha portat a terme als instituts de Valls, que no seria a l’AMB precisament: als patis de l’ESO i dels cicles formatius, el castellà hi predomina amb més d’un 60% i fins a un 74%, respectivament, mentre que a batxillerat ja arriba al 42%. I, escalfant-se a la banda, hi tenim la canalla que a primària ja va començar a sorprendre sos pares catalanoparlants adreçant-se’ls en castellà, la llengua de divertir-se amb els companys, separada de l’avorrida de l’escola i de casa.

Tot això ho escric com a catalanoparlant de naixement a qui la consciència lingüística em va venir a ciutat i amb l’experiència universitària, així que els dies optimistes tendeixo a pensar que, en emergència com estem ara, encara pot agafar fort als qui comencen a tenir la capacitat d’invertir la tendència del “problema inexistent”. Gaire bé tampoc no ho sé, però em fa l’efecte que a les xarxes ja hi ha planter, jovent que s’espavila pel seu compte, referents incipients que saben més bé que naltros el pa que es dóna als patis, a les pantalles i als carrers, i que malda per obrir camí als que vénen amb el coratge i la iniciativa que ha faltat a les institucions. Perquè, pel que fa al futur de la llengua, la normalització als centres educatius és condició necessària, però cada vegada menys suficient: sense un jovent que estiri el jovent, d’unes PAU en català al cent per cent ja en podem fer avions de paper.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any