La literatura a Catalunya Nord: deu llibres imprescindibles que heu d’incorporar a la vostra biblioteca

Ens passa massa sovint que allò que tenim a tocar ens és molt més desconegut que no pas allò que hi ha a milenars de quilòmetres de distància. Si, a més, és una realitat que molta gent ha volgut ocultar, el desconeixement és encara més gran. Un dels millors exemples d’això el trobem a Catalunya Nord. Les comarques del Rosselló, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Capcir i la Fenolleda són força desconegudes més enllà de la frontera administrativa entre els estats francès, espanyol i andorrà. Hi viuen –segons dades del 2023– poc més de 490.000 habitants, aplegats en 228 municipis, entre els quals es destaca Perpinyà, la capital del nord, amb més habitants, per exemple, que no pas Girona. En totes aquestes contrades s’ha escrit i s’hi escriu actualment en català. Una altra cosa ben diferent és la sort editorial que han pogut tenir els autors que escriuen en la nostra llengua sota el jou de l’administració francesa.

Per tal d’acostar-nos a la riquesa literària de Catalunya Nord, tancarem la nostra sèrie d’estiu proposant-vos deu llibres escrits en aquest territori. Com hem dit tots aquests dimecres de juliol i agost, una vegada més hem tingut el problema d’haver de triar, amb el risc que comporta de deixar-ne fora sempre algun títol important. Tot i això, esperem haver contribuït a eixamplar el coneixement o el redescobriment de llibres interessants per a comprendre millor el nord del país. Amb això tancarem la sèrie que hem dedicat a parlar de poetes dones de menys de cinquanta anys; novel·les per a entendre millor Mallorca; escriptors andorrans; editorials del País Valencià; narratives no realistes; obres que pensem que s’han de recuperar; llibres que van ser un escàndol en el seu moment; i novel·les anteriors a la guerra del 1936-1939. Juntament amb els que us recomanem avui, teniu cent llibres per a triar i remenar els mesos vinents (el dia del País Valencià us recomanàvem dos títols de cada editorial). No ha estat un cànon ni teníem aquesta voluntat, sinó simplement una via de parlar de literatura d’una manera diferent durant l’estiu. Ens ha faltat incorporar-hi més assaig, més teatre i també més poesia, és clar. Segur que l’estiu que ve ho compensarem i també, és clar, tot l’any. Perquè a VilaWeb no deixem mai de parlar de llibres. Bon viatge a Catalunya Nord!

Albert Saisset (1842-1894) es va destacar a final del segle XIX, en concret d’ençà del 1880, gràcies a les seves catalanades, que signava amb el pseudònim Un Tal. Aquests texts combinen proses molt breus, poemes, aforismes i pensaments. En definitiva, les Catalanades són narracions, poemes o sainets curts, escrits en vers, que tenen per objecte el Rosselló i la vida de la seva gent. Joan Daniel Bezsonoff va qualificar aquests texts de “literatura d’identificació” el 1994, quan en va aplegar una bona selecció per a Llibres de l’Índex. Saisset hi explica històries que ben sovint són còmiques i sempre són molt pròximes a la realitat quotidiana i en català. Tot i això, l’elecció lingüística de Saisset no està exempta de polèmica, atès que l’autor va optar per escriure el català del Rosselló transcrivint els fonemes a la grafia francesa: això es va interpretar com una mostra de la degradació del català a la contrada, però també com un tresor. El debat va ser ben interessant. Llegit ara és un llibre deliciós i simpàtic.

Ara fa seixanta anys, el 1966, Pere Verdaguer (1929-2017) va donar a conèixer El cronomòbil, una de les novel·les de ciència-ficció més importants i interessants de la literatura catalana. Verdaguer havia arribat a Perpinyà el 1939, a deu anys. Era el debut d’aquest home que es va formar a la capital nord-catalana i posteriorment a Montpeller, i que va arribar a ser professor de la Universitat de Perpinyà de llengua i literatura catalanes. Podríem haver triat per a la nostra selecció qualsevol dels seus estudis sobre dialectologia o literatura, però hem pensat que un pioner dels gèneres populars havia de tenir cabuda a la selecció nord-catalana, precisament per l’aportació que hi va fer. Aquesta novel·la no va néixer originàriament com a tal, sinó com una col·laboració en premsa al diari Midi Libre. L’Ubiquet hi construeix un cronomòbil, és a dir, una màquina del temps en un armari, gràcies al qual es podrà desplaçar i viure nombroses aventures en el temps. Aquests viatges li permetran d’observar la societat catalana amb humor, fantasia i distància a la vegada el 1966, quan la ciència-ficció en la nostra llengua encara no era gaire desenvolupada. El llibre en el seu moment va interessar a uns quants intel·lectuals, com ara Miquel Martí i Pol, que en van valorar positivament l’aparició i la doble normalitat que representava: un autor de Catalunya Nord publicava ciència-ficció en català al Principat en plena dictadura franquista.

Si hi ha algú que pot parlar en propietat del concepte de frontera és Joan Tocabens (1940), que s’ha hagut d’empassar tota la vida els límits polítics entre els estats francès i espanyol pel fet d’haver nascut al Pertús, poble que queda migpartit per aquesta ratlla que al llarg del temps ha marcat moltes coses. El 1983 va publicar A l’ombra de Bellaguarda, a l’editorial Barcino, un llibre a mig camí entre les narracions i la novel·la curta i una de les obres més interessants d’aquest homenot de cultura del nostre septentrió. El punt de partida és la infantesa de Tocabons al Pertús, i el castell de Bellaguarda, que domina el poble, esdevé fins i tot un personatge o un símbol de tot l’univers del narrador. Un univers, el de l’Albera, que a poc a poc s’ha anat perdent amb les noves construccions, el canvi climàtic i les circumstàncies derivades del pas del temps. Tot plegat fa que aquest llibre sigui important, perquè fixava una manera de fer i de viure en què el paisatge i les llegendes derivades eren essencials. A més, tot això passa en un poble on tots els habitants eren catalans, però els d’un barri i els de l’altre consideraven francesos o espanyols els altres. Evidentment, aquesta recerca d’identitat i la riquesa lingüística són uns dels valors fonamentals de l’obra.

El 1998, Jordi Pere Cerdà (1920-2011) va sorprendre tothom amb la publicació de Passos estrets per terres altes a l’editorial Columna. Fins aleshores, l’autor s’havia prodigat poc en prosa i se’l coneixia sobretot com a poeta i autor teatral, tot i que ja havia fet alguna incursió en la narrativa. Cerdà no va aprendre a escriure en català fins passats els vint anys, a la Segona Guerra Mundial, en la qual va participar. De llavors ençà va ser impulsor de nombroses iniciatives per a la recuperació de la llengua a l’Alta Cerdanya i posteriorment, entre el 1960 i el 1976, va ser llibreter a Perpinyà. A Passos estrets per terres altes, va d’alguna manera tancar la carrera literària amb una novel·la de gran volada que ens vol mostrar la Cerdanya, administrativament xapada en dos, durant el segle XIX. No és una novel·la fàcil: l’autor va esmerçar cinc anys en la redacció i això es palesa en les eleccions lingüístiques, que ben sovint són carregades de ressons lírics –els poetes sovint no se’n poden estar, de fer poesia, fins i tot quan escriuen narrativa– i una manera de construir les frases i els diàlegs ben original. Tot un exercici literari de primera magnitud, però posat al servei d’una història, que és la de tota una contrada i d’un país. Una lectura ben recomanable i que, a més, demostra la vivesa i riquesa de la nostra llengua.

S’ha escrit prou i a bastament de l’anomenada lleva literària del 1963. És un any en què hi ha una plèiade d’escriptors i escriptores a tot el país i, com no podia ser d’una altra manera, també passa a Catalunya Nord. Un dels millors representants d’aquesta fornada d’escriptors és Joan-Lluís Lluís, nascut a Perpinyà. Ha obtingut premis ben importants, com el Joan Crexells unes quantes ocasions i també el premi Sant Jordi de novel·la per Jo sóc aquell que va matar Franco. Junil a les terres dels bàrbars és un dels grans èxits. Però avui ens aturem en un text del 2002, Converses amb el meu gos sobre França i els francesos, un pamflet de no-ficció en què el narrador parla amb el seu gos sobre l’estat sota el qual es troba administrativament i hi reivindica el dret de sentir-se català. El format de conversa amb el gos és molt interessant i la crítica a França i el seu supremacisme lingüístic, demolidora. Han passat anys de la publicació, però és de plena vigència. L’autor sempre ha defensat que era una crítica raonada que, sobretot, volia fer obrir els ulls als lectors sud-catalans que pensen massa sovint en les perfeccions franceses malgrat que tot és un gran disbarat, sobretot si hi ets sotmès administrativament.

Renada Laura Portet (1927-2021) va néixer a Occitània i es va formar en filologia romànica a la Universitat de Montpeller. La seva obra escrita inclou poesia, novel·la, reculls de relats, treballs acadèmics i la fascinant biografia de Duoda, comtessa de Barcelona i Girona i duquessa de la Septimània, de la qual se sap que va néixer cap a l’any 803 i que es va morir després del 843. Aquesta comtessa va ser una de les primeres escriptores medievals i una dona que va haver d’administrar territoris, prendre decisions polítiques i viure solituds a parts iguals. Renada Laura Portet en va publicar la biografia el 2008 a Rafael Dalmau, Editor. Com explica l’editorial: “El manual de comportament que Duoda escriu per al seu fill és el punt de partida per a reconstruir una apassionant història familiar i política del segle IX. Les lluites pel poder dins la dinastia carolíngia, els amors i els desamors, i l’entorn social i literari de la cort són alguns dels ingredients de la biografia d’aquesta aristòcrata culta, esposa de Bernat de Septimània, que en dues ocasions fou comte de Barcelona.” Així doncs, una biografia d’una dona fascinant i prou desconeguda a càrrec d’una altra dona també apassionant i, sens dubte, una de les grans veus femenines de Catalunya Nord.

Igualment nascut el prodigiós any del 1963, Joan-Daniel Bezsonoff és un escriptor ineludible de la literatura catalana. La d’arreu dels Països Catalans, és clar, però en el seu cas forjada amb la naixença a Perpinyà. Bezsonoff forma part del reduït grup d’autors dels quals els seguidors llegirien fins i tot la llista de la compra, però sovint passa que molts lectors del sud el consideren massa francès i els del nord, massa català. El resultat, una obra sòlida, ben estructurada, ferma, amb la memòria com un dels eixos centrals i la solidesa lingüística i de les trames marca de la casa. Això fa que molts llibres seus puguin formar part de la nostra selecció, però ens quedem amb Matar de Gaulle, del 2014. I quins són els motius de l’elecció? Doncs, en primer lloc, perquè està molt ben construït. I, en segon lloc, per la investigació sobre un dels temes de la història contemporània francesa: els intents de matar el general De Gaulle per part de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS), després de la guerra colonial a Algèria. És un dels grans temes contemporanis i va afectar directament bona part dels territoris de Catalunya Nord amb els francesos tornats d’Algèria, els anomenats pieds-noirs. Un text molt interessant.

Aleix Renyé (1955) va viure a Catalunya Nord d’ençà del 1981, com a refugiat polític. Havia estat membre de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i de Terra Lliure. En una altra mena de vida potser més tranquil·la, però no menys apassionant, ha acabat essent periodista, actor, escriptor i impulsor de nombroses iniciatives culturals a Catalunya Nord. A la nostra selecció, hi entra amb una obra de no-ficció, Catalunya Nord, la llesqueta del septentrió, del 2017, publicada pel Jonc. Aquesta obra és un clar retrat de la diglòssia i de la desaparició de la llengua. Mostra com famílies que mantenen el català perfectament a casa, són gairebé incapaces de comunicar-s’hi fora de les quatre parets de l’àmbit familiar. És una realitat cada vegada més present a Catalunya Nord, on els intents d’extermini de qualsevol manifestació cultural i lingüística que no sigui en francès són a l’ordre del dia. Quina és la gran paradoxa que ens explica el llibre? Que, mentre es perd la llengua, es recupera la consciència de catalanitat –hi va influir decisivament el procés independentista i la prepotència francesa. És a dir, es té consciència de no ser francès, però s’ha pràcticament perdut l’element diferencial d’aquesta pertinença: la llengua. Un llibre per a reflexionar profundament, ara més que mai.

L’any 2019 va ser quan Edicions de la Ela Geminada va publicar una obra monumental: la poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons (1886-1962), que és probablement el poeta més important que ha tingut la literatura catalana al nord del país. El volum el va preparar Eusebi Ayensa, que va fer la gran feina de fixar els texts de l’autor i eliminar-ne errades que s’havien perpetuat en el temps. El primer llibre del poeta és del 1911, titulat Roses i xiprers, i el darrer es va publicar el 1966, de manera pòstuma, amb el títol de Cambra d’hivern. En aquesta producció, hi trobem força material, com ara el poemari Cantilena, del 1937, que la crítica considera unànimement l’obra capital de Pons. L’edició original anava acompanyada d’il·lustracions d’Arístides Maillol. És especialment important l’edició d’aquesta poesia, que podem considerar definitiva, perquè Ayensa va explorar tots els materials d’arxiu del poeta, inclosos els diaris personals i la correspondència, i, a més de la feina de fixació del text, va arribar a trobar gairebé un centenar de poemes o de fragments de poemes nous, inèdits, que ajuden a complementar la imatge de l’obra del poeta. Sens dubte, llegir-lo és una de les grans maneres de conèixer aquest bocí de país  amb una sensibilitat i lucidesa úniques.

L’editorial Cal·lígraf és una de les poques del país que ignora les fronteres. Una bona prova d’això és l’arribada al seu catàleg, el novembre del 2024, de Canigó Blues, una novel·la de primera magnitud de Carles Sarrat (1949) ambientada en bona part a la vila de Prada, la capital del Conflent. Sarrat s’ha destacat sobretot com a músic a la banda Blues de Picolat, en què tocava la guitarra i hi cantava. Ha fet de llibreter i de periodista i editor de l’edició nord-catalana d’El Punt, i és un dels membres del consell assessor d’Hermes Comunicacions. Ha fet de traductor del català al francès i a la inversa, i ha estat implicat en moltes causes catalanistes a Catalunya Nord. La novel·la compta amb tres focalitzacions, Helena, Alexandre i Jacky, que protagonitzen tres monòlegs entorn de la seva relació amb en Norbert, un company i amic afectat d’una malaltia renal que es troba gairebé al final de la vida. Així, amb totes tres visions, anem coneixent més aspectes d’en Norbert, però també –sobretot– de cadascun dels tres narradors. El conjunt és una visió polièdrica que abasta gairebé cent cinquanta anys amb multitud de petites històries que es van entrellaçant i la trajectòria sentimental i personal de tots tres. Un veritable exercici literari que es converteix en una novel·la original, interessant i sovint deliciosa de llegir sense amagar la duresa dels fets. Una bonica manera d’acabar la nostra passejada per la literatura nord-catalana i demostrar, amb escreix, que és ben viva i que té moltes coses per a aportar al conjunt de la producció dels Països Catalans. Com hem defensat sempre, sense perifèria no hi ha país, sense la llengua sencera no hi ha salvació.