Hi ha un fet que gairebé m’obsessiona des del moment mateix que el vaig observar: les banderes espanyoles no van aflorar als balcons fins just després de l’1 d’octubre. I no puc deixar de relacionar aquest acte d’afirmació de la identitat espanyola amb les bastonades que just abans, aquell diumenge, havien repartit la policia i la Guàrdia Civil. Ho admeto: sé que aquesta connexió deu ser exagerada. Però em torna una vegada i una altra al cap. Amb aquestes preguntes, que em revénen quan els saludo en creuar-nos al carrer: pot ser que els nostres veïns que van penjar la seva bandera, que aquests conciutadans respectables, s’alegressin de la repressió? Pot ser que la celebressin amb aquella bandera i que encara trobin que n’hi va haver poca? Sí, pot ser. I també hem d’aprendre a conviure-hi. Amb ells, ja fa temps que hi convivim i qui dia passa any empeny. Amb el verí que coven contra nosaltres, encara no sabem gaire com ho hem de fer.

Perquè és verí. Com és verí el tumor moral que alimenta el cardenal Cañizares quan afirma, i no el fulmina un llamp, que la unitat d’Espanya és un bé moral. Com és verí el tumor jurídic que excreta el coronel Pérez de los Cobos quan afirma que el compliment de la llei ha de passar per damunt de la convivència ciutadana, i no és destituït a l’instant per haver vulnerat el respecte democràtic més elemental. Com són verinoses les consideracions polítiques que secreta el jutge Llarena en cadascuna de les seves interlocutòries contra els nostres presos. Aquests tres espanyols exemplars, i tants que hi podríem afegir, enverinen amb les seves paraules tot el que diuen perquè estan enverinats. Perquè Espanya els és verí. Espanya, l’única idea d’Espanya que avui sembla tenir vigència i recorregut, és enverinada d’ella mateixa i enverina tot el que toca.

Tots deveu recordar, perquè no les oblidarem mai, les paraules ignominioses de l’indecent ex-ministre socialista Josep Borrell durant la campanya electoral del 21 de desembre. S’ha de reconèixer que l’encertava una mica. Certament, hi ha una infecció. I ens afecta. I ens n’haurem de desinfectar. Ara bé, la infecció no ve de nosaltres, del nostre projecte polític ni de la nostra complexa identitat, la de cadascun, sigui quina sigui. No, la infecció era Espanya. La infecció és Espanya. I amenaça de ser septicèmia, si no és que la septicèmia ja és aquí. Amenaça de fer metàstasi, si no és que la metàstasi ja és del tot general. Ells moriran matant per la unitat d’Espanya com el càncer mata el cos que l’alimenta quan el colonitza fatalment.

No se m’escapa que, aparentment, tot el que he escrit fins ara es podria capgirar, i que algú podria dir de Catalunya gairebé tot el que he dit d’Espanya. I sí, n’hi ha molts que semblen estar convençuts que tot el que ha passat a Catalunya ha estat com una malaltia causada per un virus inoculat principalment per l’escola catalana, amb la perversa estratègia d’immersió lingüística, i pels mitjans de comunicació públics del país, TV3 i Catalunya Ràdio. Però tots nosaltres sabem que això no ha estat així. Que si l’independentisme i el propòsit de fer un país nou s’han escampat tant com s’han escampat i tan de pressa, deu haver estat més aviat perquè actuen com l’antídot necessari a aquell verí, que era anterior. El verí de la uniformitat, de la negació de l’altre, de l’obsessió per l’assimilació forçosa. El verí amb què ens tornen a amenaçar, ara amb la monstruosa xeringa que branden i que anomenen 155.

Sí, l’única vacuna segura contra aquesta infecció que és Espanya ha estat, del fracàs de l’últim estatut ençà, el projecte de construcció de la República. Si volem sobreviure no hi podem renunciar. Com no podem renunciar a administrar-la als qui encara són vulnerables a la infecció, també als nostres veïns embanderats que s’imaginen que ens mereixem les garrotades que rebem. I és que hi haurà un dia, finalment, quan hàgim aconseguit fer net i cadascú pugui tornar a ser i a sentir-se en llibertat qui sigui que vulgui ser, que fins i tot ells ens ho agrairan.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb