Cada tants anys, apareix una frase-concepte prou dúctil i de prou abast per a estimular tot de noves especulacions sobre problemes que molta gent considera immunes a grans revisions.

En fou un exemple la ‘comunitat imaginada’, frase-concepte promulgada per Benedict Anderson fa trenta-set anys, que va rescatar els estudis sobre la nació de l’enfrontament estèril entre essencialistes conservadors (‘la nació existeix perquè sempre ha existit i ho sento dins el meu cor’) i negacionistes esquerrans (‘la nació és un vestigi del capitalisme en via de desaparició imminent’). Gràcies, en gran part, a l’aparició del llibre d’Anderson i a l’obra de pensadors com ara Even-Zohar –que va desdibuixar els mecanismes reals implícits en la visió constructivista del pensador irlandès–, hem pogut analitzar amb molta més serietat i tranquil·litat el fenomen –ni caducat ni etern– de la presència de la nació en la nostra vida.

D’una potència suggestiva molt similar a la frase-concepte d’Anderson és la noció de la ‘modernitat líquida’ de Bauman. D’ençà de la fi dels setanta, molts havíem percebut un cert afebliment de les estructures (i les jerarquies corresponents) que ens regulen la vida quotidiana, però per un seguit érem incapaços de descriure amb nitidesa les bases estructurals del canvi.

Això, si més no, en el cas dels qui no ens vam fer acòlits dels nous predicadors de la fe postmoderna.

Per als devots d’aquesta escola intel·lectual –membres de les facultats universitàries, ben sovint–, l’enfonsament de les grans estructures de la modernitat preconitzava un nou capítol en la lluita de l’alliberació de l’individu. El raonament era el següent, si fa no fa.

Fins ara, les grans institucions de la cultura havien donat a l’individu molt poc marge per a definir-se socialment. Però amb el retrocés d’aquestes entitats reguladores de la societat, cadascú havia de tenir moltes més oportunitats de fer-ho tot sol, cosa que traslladava el centre de la lluita social des dels precintes de lluita física, material i col·lectiva cap a l’àmbit de les representacions simbòliques individuals. La clau del progrés en aquest nou món estava, ens suggerien, en la nostra capacitat d’expressar hàbilment en paraules o imatges allò que realment volíem ser o assolir, i de seguir aquestes maniobres de màrqueting amb unes negociacions molt sàvies i menades assenyadament.

Com els pregoners de la fe postmoderna, Bauman reconeix l’enfonsament relatiu d’algunes de les institucions ‘sòlides’ de cultura d’antany. Però a diferència d’ells, diu que això no implica necessàriament que ens esperi una època de llibertats augmentades, és a dir, que no hem de confondre el permís d’anar sempre a la percaça de noves sensacions i nous conceptes d’identitat simbòlica en el mercat consumista amb una transferència real de poder social.

Així ens fa considerar si amb aquesta oferta constant de noves però petites ‘llibertats’ consumistes, els veritables centres de poder (financer, militar, informatiu) no practiquen una versió social de la tècnica de la crema controlada dels bombers forestals. Mentre nosaltres ‘ens cremem’ perseguint aquells simulacres d’emancipació, ells enforteixen la seva dominació sobre les nostres vides.

Quan, fa tres o quatre dècades, els primers acadèmics van anunciar l’arribada de l’època de l’alliberació de la gent per vies purament verbals i simbòliques van ser sovint objecte de mofa de certs crítics, generalment conservadors. Però amb el temps la ‘raó’ postmoderna, amb les seves obsessions –l’ornamentalitat, els arguments superficials i sovint descontextualitzats, i sobretot, el deure sempre d’aparentar una tranquil·litat de no-confrontació en tot moment–, ha esvaït gairebé tots els racons de la societat.

Per exemple, fent una anàlisi de contrast de les energies expressives gastades en l’espai públic, es pot negar que hi ha tot un sector, un sector no pas minúscul, del món progressista que està convençut que ‘netejar’ les formes lingüístiques habituals és tan important o més que atacar les bases estructurals encrostades de la desigualtat i la injustícia? Com si la prohibició de paraules que denoten l’odi fos la clau per a eliminar l’existència preternatural –reconeguda o no– de sentiments odiosos en el cor de cadascú de nosaltres.

I quant al nou ‘deure’ moral de sempre, mantenir un tarannà de no-confrontació, n’hi ha una munió d’exemples.

Quan, per exemple, Quim Torra va decidir d’enfrontar-se amb la JEC sobre la qüestió de les pancartes, hi havia tot un estol de savis predicant les virtuts de la prudència, de la necessitat que tenia el president de fer un càlcul cost-benefici molt fred abans de seguir el camí de la confrontació amb l’estat. I quan Torra va fer cas omís d’aquests advertiments, els mateixos savis el van tractar encara amb més menyspreu que no abans, dient: ‘Pobre Torra, aquest president accidental que no entén com va el joc de debò.’

No sembla pas que els hagi passat pel cap que potser l’entenia perfectament, el joc, aquest afany postmodern d’aparentar, i la manifesta incapacitat de frenar gens ni mica la influència dels poders fàctics –uns poders amb una impunitat creixent– en la nostra vida.

Potser entenia més que molts que la cosa que més temen les persones i les institucions autoritàries és que els seus mètodes antidemocràtics de control siguin exposats al gran públic, o que quan cedim a la coacció sota la bandera del cool i els gestos buits, de fet demanem implícitament que continuï la cursa de bullying ja en procés.

Potser entenia, com entenia Rosa Parks quan es va negar a aixecar-se del seient de la ‘secció blanca’ de l’autocar, ara fa seixanta-cinc anys a Alabama, que els xocs frontals amb els centres de poder real no sols són inevitables, sinó necessaris per a avançar cap a una societat més justa i democràtica.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb