La Incorrecta són les germanes Júlia Planas (esquerra) i Valentina Planas (dreta).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

‘Cada vegada que dius “tinc que” moren quinze filòlegs.’ La frase havia de servir per a publicitar un petit projecte d’assessorament lingüístic, però es va fer viral. I la Incorrecta en va anar fent més, de frases enginyoses, i va obrir comptes a les xarxes socials i va començar a tenir milers i milers de seguidors. Segurament, hi heu ensopegat en alguna publicació a la xarxa, o en la samarreta d’algú amb qui us heu encreuat pel carrer, o potser vosaltres mateixos els heu comprat una bossa que diu ‘M’agrades més que la ce trencada’ o heu participat en el filtre d’Instagram de fa uns dies, en què s’havien de corregir barbarismes i que va tenir un èxit aclaparador. Diuen que en faran més. La Incorrecta són dues germanes de Banyoles, Júlia Planas Costabella, dissenyadora gràfica, i Valentina Planas Costabella, filòloga i correctora i que entrevistem. Avui la Incorrecta és aquell projecte de serveis de correcció, disseny i comunicació que va néixer fa quatre anys, i també una botiga en línia amb un producte de quilòmetre zero i una finestra a les xarxes socials en què la llengua es tracta sense complexos ni perdre el sentit de l’humor, i amb molt d’èxit.

Vau néixer com un projecte d’assessorament lingüístic i la cosa s’ha anat fent grossa.
—Ha estat sorprenent. Sobretot, al principi. Ens pensàvem que havíem pagat publicitat a Facebook sense voler. Es va fer viral una frase i la gent ens demanava que en féssim bosses i samarretes. Al principi, va ser una cosa involuntària. Ara ja som més conscients que tenim una repercussió i que arribem a molta gent. Ara ho fem sabent que tot allò que diem és sotmès a judici o que es pot viralitzar de pressa.

Com ens agraden, les coses de llengua… La clau de l’èxit de la Incorrecta és parlar-ne, a més, amb sentit de l’humor i agafant-se a l’actualitat?
—La clau de l’èxit és la llengua. I el fet que tots els parlants ens hi identifiquem. A més, quan vam començar, fa quatre anys, era un moment en què es qüestionaven drets lingüístics, polítics i socials. Vam arribar molt a la gent també per això, perquè vam néixer en un moment molt convuls. Si dic la veritat, a mi tot això encara m’al·lucina molt, eh? Ara hem fet un filtre a Instagram amb barbarismes: l’han vist més de sis milions de persones i l’han fet servir més de 700.000 persones. Això vol dir que hi ha un interès per parlar bé i per escriure bé, per la llengua en general. Això és fort. Fem contingut en català i hi ha un públic actiu.

Demostreu desacomplexament lingüístic. Que sembla una cosa molt òbvia, però, malauradament, no ho és tant.
—Nosaltres sempre hem criticat molt que hi hagi gent que cregui que en castellà es posicionarà millor a la xarxa. No ha de ser així, necessàriament. Aquesta censura moltes vegades ens l’apliquem nosaltres mateixos. No és real. Hi ha negocis d’aquí que tenen clients catalanoparlants i, tot i això, els canvien de llengua: per què? Hi ha un complex d’inferioritat lingüístic, i a les xarxes aquest complex s’ha fet evident.

Justament, tot això que feu no seria possible sense les xarxes socials. Twitter, Facebook, Instagram… Heu sabut aprofitar-ne molt bé els recursos.
—Sempre ens hem aprofitat d’això, sí. Si és moda fer quines, doncs fem una quina. I més que les eines de les xarxes, la gent. Jo crec que la gent, els incorrectes, són els qui han fet que tot això agafi aquesta magnitud i siguem el projecte que som ara. Sigui quan fem un filtre d’Instagram i veiem la cara de la gent, sigui anant a una fira a vendre els productes. Veïns que et diuen, vaig veure una samarreta teva a Roma, i penses, collons! Tinc una amiga que viu a Barcelona que va fent de paparazzi, al metro, en un curs, on sigui, i m’envia fotos: mira, una noia amb una samarreta vostra. Al final, la clau és aquesta xarxa de gent que s’ha enganxat molt al projecte i se’l sent molt seu. Que se senten incorrectes.

La majoria d’incorrectes, el 80%, són dones. Entre els 16 anys i els 40 i escaig.

I quin perfil de gent és?
—La majoria d’incorrectes, el 80%, són dones. Entre els 16 anys i els 40 i escaig. Dins aquest ventall tan ampli, hi ha moltíssims casos. Per exemple, professores que fan servir les nostres publicacions per explicar coses. Fins i tot, ara amb això dels filtres molts professors ens han dit que havien posat de deures fer tres o quatre stories i enviar-li-les. Jo també sóc professora de català, tot i que ara no estic en actiu, i ara anem pensant contingut més didàctic. Això crec que també donarà un valor afegit a la feina que fem.

És una manera d’arribar als més joves.
—Fer divulgació des d’una institució és molt diferent que fer-ne des d’un projecte personal. Sí que és veritat que ja hi ha organismes, com el Termcat i l’Optimot, que fan molta feina a les xarxes i hi resolen molts dubtes, però nosaltres hem trobat aquesta escletxa. Sota la figura de la Incorrecta podem dir el que volem i fer les coses de manera més divertida i hater. I crec que d’aquesta manera el contingut arriba molt més. Als joves, al final, els arribes amb el seu llenguatge. I el seu llenguatge ara mateix és Instagram. Tot allò que puguem fer per ser-hi, ho fem.

Us he d’imaginar corregint un amic mentre us explica com li ha anat el dia? O sou del parer que pot ser contraproduent?
—Últimament és al revés: a mi se m’escapa alguna cosa i hi ha algú que diu, eh, la incorrecta ha dit ‘hasta’. Hi ha moltes maneres de corregir. Hi ha l’estil repel·lent de corregir algú que no t’ho demana o en una situació que el pots incomodar. I hi ha una correcció fent conya, com és el nostre cas, que fins i tot la mateixa gent que fa l’error s’etiqueta a la publicació. Ara hem fet aquesta: ‘De debò que escrius “en sèrio”?’ I la gent s’hi etiqueta dient, ostres, ni tan sols sabia que no existia. Jo, la veritat, no solc corregir la gent així en directe. Però sí que he adoctrinat moltíssim alguns amics perquè deixessin de dir ‘tinc que’. De fet, tot ve una mica d’aquí. Les faltes d’ortografia sempre m’han fet molta ràbia. La meva mare és mestra i quan anàvem a un restaurant sempre comentàvem com havien escrit tal cosa o tal altra. D’alguna manera, és d’allà que surt tot això d’ara.

Hi ha moltes maneres de corregir: amb estil repel·lent o fent-ne conya.

Quin és el pòdium dels vostres lemes més reeixits, a banda els filòlegs que moren amb els ‘tinc que’?
—Els que tenen més èxit són els que hem fet en productes, majoritàriament. La gent ens diu, d’aquest no en fareu samarretes? ‘Adopta un pronom feble’, per exemple. El de ‘No em “donis” petons, fes-me’n’. El del dia de la dona també va tenir molt d’èxit. Intentem fer frases vinculades a les coses que van passant. I vam fer el ‘Som més fortes que la síl·laba tònica’. Ara en farem un producte que serà solidari. Això també mirem de fer-ho, dins les nostres possibilitats, de donar beneficis. Intentem tenir humor, actualitat i també compromís amb els temes als quals ens sembla que podem aportar alguna cosa.

Preneu posició.
—De la mateixa manera que fer servir el català a les xarxes és una declaració d’intencions i és un acte polític, també ens hem posicionat políticament. Ho vam fer l’1-O i amb el judici, per exemple. Per què costa tant posicionar-se políticament des d’una empresa o des d’un projecte? En el nostre cas, no ens ha fet cap repercussió negativa, al contrari. Darrere els projectes, hi ha persones, hi ha ideologies, o creences, o com a mínim nocions de política. I viure aliè a una realitat que et toca i t’interpel·la em sembla absurd.

A vegades les empreses s’autocensuren, per allò de la butxaca.
—En part ho entenc, perquè de qualsevol cosa que dius hi ha qui n’estira el fil. Però en qüestió de drets, de llengua i de política, quan tens tants seguidors i tanta gent que espera coses de tu, gairebé em sembla obligat posicionar-te. I no vol dir pas que qui et segueixi combregui amb les teves idees. Que en un article d’un diari una mica fatxa van dir allò de ‘las camiseta independentistas que triunfan en catalán’. No, no és això. Per començar, hi ha gent que no és indepe. De fet, n’hi ha molta que no és ni d’aquí. Gent de fora que aprèn català i ens escriu dient-nos, sóc de Portugal, sóc d’Argentina, sóc de Londres, aprenc català i m’ajudeu molt. Ens és igual, que se’ns vinculi amb l’independentisme. Però sí que hi ha el perill que t’assenyalin.

Veient l’èxit, preveieu de fer créixer la Incorrecta d’alguna manera?
—De moment, ens quedem així. Hi ha moltes maneres de créixer. Les nostres samarretes s’estampen a Banyoles i es fan amb serigrafia. Si estampéssim totes les frases amb vinil, amb material de poca qualitat i a la Xina, segurament faríem molts més diners i ens expandiríem molt més, però nosaltres som fidels a la nostra manera de fer les coses, que és: que les fem nosaltres, que es facin bé i que es facin aquí. Això té un preu. Nosaltres no creixerem com Inditex, ni ho volem fer. Preferim créixer bé i anar fent, que no pas créixer de cop i començar a fer les coses sense sentit.

I què vol dir créixer bé?
—Per exemple, els paquets: pot haver-hi una empresa de paqueteria que s’encarregui de fer-los i enviar-te’ls a casa. Doncs els paquets els fem nosaltres, un a un, i els enviem des d’aquí. Tenim la filosofia que, malgrat que hem crescut molt i venem molt, hi hagi aquest detallisme. Passa igual amb els punts de venda que tenim. Hi ha gent que ens ha proposat de comprar-nos un producte i produir-lo ells, i això no ho farem. Nosaltres ho venem, i ho venem a locals que casen amb la nostra manera de fer, no ho venem a grans superfícies. Intentem ser molt coherents amb la nostra marca i amb el que ha de ser. I a l’hora de fer col·laboracions, igual: en fem poques, però les que fem tenen un sentit, no fem sortejos a les xarxes perquè sí.

No creixerem com Inditex, ni ho volem fer.

De quin color el veieu, el futur del català? Gaire negre?
—El futur, gris. Però l’hem de veure blanc. Hem de ser constants, positius. Que aquest filtre d’Instagram l’hagin fet servir 700.000 persones, que l’hagin vist sis milions, és un èxit. És molt. L’interès pel català hi és. Aquestes gairebé 50.000 persones que ens segueixen tenen interès en la llengua. A mi això em sorprèn. Realment, no som quatre matats lluitant pel català. Hi ha gent que volem mantenir el català, i que ens ho passem bé amb qüestions de llengua. En aquest sentit, hem de ser esperançadors. Però alhora, hi ha una realitat, que és que en moltes regions el català és una cosa d’àmbit purament escolar, surten de l’escola i el català ja no existeix, i hem de mirar què podem fer per arribar a aquests joves. I també ser conscients dels nostres drets com a consumidors. Des d’un simple cartell fins a l’atenció al client, tenim drets lingüístics i crec que molt sovint no els reclamem. Nosaltres mateixos som els qui ja ens conformem amb això. Potser falta ser conscients que aquesta realitat del català no canviarà per màgia divina. Si volem canviar les coses i que el català tingui un futur més clar, depèn de nosaltres. Això només ho farem els qui estimem la llengua i els qui no volem que es perdi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.