La ‘inconfortabilitat’ lingüística de Sílvia Pérez Cruz a Alacant

  • «De sobte, però, vas fer la pregunta fatídica, la que no hauries d'haver fet mai (perquè no es pregunta): "¿Que hablo en castellano o en catalán?"»

Josep Enric Escribano
02.03.2016 - 02:00
Actualització: 11.03.2016 - 18:04
VilaWeb

Ahir vas eixir vestida de roig a l’escenari, escortada per un quintet de corda. De seguida, tota una onada d’aplaudiments et rebia amb un senyal inequívoc: es rendirien a la teua veu, a la teua gràcia musical i a la teua humilitat. Vas presentar-te en castellà. Alguns dels que hi érem presents ens incomodàrem. Però no vam dir-ne res, tot i que estàvem expectants sobre com es desenvoluparien les teues intervencions entre cançó i cançó. Tard o d’hora intervindries en català. Vas cantar dos cançons i el públic s’apassionava amb el joc vocàlic que feies, amb la naturalitat i la simpatia que sempre despertes. Tot plegat, deliciós. El Teatre Principal d’Alacant, a vessar.

De sobte, però, vas fer la pregunta fatídica, la que no hauries d’haver fet mai (perquè no es pregunta): ‘¿Que hablo en castellano o en catalán?.’ I el hooliganisme lingüístic d’aquest poble meu es despertà: ‘En castellano!’, ‘En català!’, ‘Que la xica parle com vulga (sic)’… T’atordires i t’adonares en eixe moment que despertares una petita fera ferotge. ‘No hi ha problema, jo canto en tots els idiomes’, digueres remenant-te els cabells a un costat i altre del coll, visibilitzant el teu nerviosisme i la teua incomoditat. Cantares tot seguit una nova peça musical i, quan explicaves les circumstàncies que acompanyaven l’origen de la pròxima cançó, una senyora llançà el darrer dard de la petita fera ferotge, el definitiu: ‘Puedes hablar en castellano, por favor?’ Així, sense vergonya, al més pur estil de la ‘kale borroka’, millor dit ‘teatre borroka’. Novament el hooliganisme en la sala.

. Clarament ja optares per parlar en català. I entre les reflexions de la nit digueres: ‘No sabia com d’important era que parlés avui, aquí, en català.’ Aplaudiment del públic. Cors reconfortats. I cançó darrere cançó, vas desplegar més simpatia, sensibilitat, gràcia i, sobretot, la teua veu perquè, després d’aquestes escaramusses, el públic es rendira més a tu, incondicionalment, fins i tot els més abjectes a la teua llengua de l’Empordà.

Podeu continuar llegint l’article, publicat per la Veu del País Valencià, ací.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any