Fotografia: 'Oda al sostenidor' (2019), de l’artista xilena Janet Toro.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Només quan estàs incòmoda et bellugues per corregir la posició. Només quan se t’adorm un peu, quan notes que se’t clava la cremallera del coixí al colze, quan la costura de la camisa et tiba, estudies què et molesta, et mous i no pares fins que no trobes una posició que torni a ser còmoda. Crec que s’ha d’escriure sempre una mica així, no mal assegut, però sí incòmode, i ara ja no parlo de postures corporals, ni tampoc parlaré de sortir de zones de confort, és més profund que canviar el cos de posició i menys tendenciós que parlar de les maleïdes zones de confort amb què s’omplen la boca els gurus de l’autoajuda.

Entenc que escriure és buscar, és fer una cosa que no has fet abans i que no saps si podràs fer, és posar-te una mica a prova, hi ha d’haver una part del terreny que ja controlis, és clar, però, seguint amb la imatge, una part del terra que trepitges mentre escrius no ha de ser segur del tot, l’has d’explorar aleshores per primer cop. Ho deia fa uns dies l’escriptor Miquel Martín i Serra: ‘Ja pots escriure i escriure, que cada llibre és el primer’, i ho acabava d’arrodonir el poeta Ramon Boixeda: ‘I amb l’afegit que guanyes experiència en primers llibres, una mica.’

Quan la crítica i acadèmica xilena Lorena Amaro va escriure l’article ‘Cómo se construye una autora: algunas ideas para una discusión incómoda’ el 24 d’agost imagino que cercava una altra mena d’incomoditat, però penso que en el fons enllaça amb la necessària incomoditat creativa que comentava abans. Amaro va encetar, amb el seu article, un envejable debat sobre autoria, feminisme, crítica i autopromoció –fet d’articles creuats!– entre escriptores xilenes que va durar fins a primers de setembre i que recomano molt llegir amb deteniment, llapis, paper i set d’obrir realment la ment i deixar-hi passar aire fresc, incòmode i vital per continuar pensant l’escriure.

Ni tinc prou espai ni crec que sigui ara necessari parafrasejar el que va dir Amaro i les respostes que van arribar després, el que m’interessa del debat de les autores xilenes és molt més simple: que es produís aquest debat. Llegint-les a totes, a banda de poder estar més o menys d’acord amb unes que amb altres, el que pensava era: quina enveja, aquesta discussió, quina enveja, tots aquests articles apareixent durant dies i dies gairebé tots al mateix mitjà, a Palabra Pública, revista de la Universitat de Xile, i després se’m formava una pregunta incòmoda (visca!) per a la qual no tenia ni tinc resposta: això ens podria passar aquí?

Les autores catalanes podem parlar sobre autoria, feminisme, crítica i autopromoció amb la maduresa, l’anàlisi i el respecte amb què n’han parlat les xilenes? No estic enviant un dard enverinat a les meves col·legues, només els envio aquesta pregunta i els demano que, si alguna en té ganes, n’intenti formular alguna resposta. No hi ha una sola resposta, ni tan sols hi ha una sola pregunta, hi ha un camp que s’obre, i pot ser sa, interessant i, tornem-hi!, incòmode que l’explorem.

El debat de les escriptores xilenes va començar, gairebé inevitablement, amb un tuit d’Amaro en resposta a un de la periodista Montserrat Martorell que parlava d’autores invisibilitzades. Martorell va afirmar que hi havia una generació d’escriptors per a qui les narradores no existeixen (ella deia: ‘no existim’), i Amaro li va respondre amb una arrencada que a mi em sembla que podria ser la llavor de tot i que m’agradaria plantar també en el nostre terreny, el català: ‘Molta preocupació de les autores actuals per ser visibilitzades: en alguns casos recomanaria preocupar-se i preguntar-se abans pel que s’escriu, i també per promoure la lectura d’autores històricament invisibilitzades. Menys autopromoció.’ Patapam. Veieu quin goig que fa, aquesta llavor incòmoda? Evidentment Martorell li va respondre: ‘Totes les escriptores som totes les escriptores. Independent del nostre temps’; i Amaro hi va tornar: ‘“Totes les escriptores som totes les escriptores”, realment què vol dir? L’escriptura no és “independent del seu temps”. La frase es transforma en escut per cancel·lar una veritable discussió.’ I entenc que després d’això Amaro decidís escriure l’article que us deia abans, el que va inaugurar el debat, i que engega reflexions tan interessants i extrapolables com ara: ‘Si volem mantenir viva la reflexió crítica al voltant de la literatura […] i qüestions com ara el seu valor estètic i polític, no es pot pensar en “les escriptores” com un grup homogeni i sense història. Això també ens “invisibilitza”.’

Es tracta d’això, de triar si llavor o escut, si plantem la llavor o ens en protegim amb un escut, si fem servir aquest ‘totes les escriptores’ com a paraigua protector o ens llancem a analitzar-lo i defensar-lo com el que és, literatura escrita per individus que tenen en comú que són dones i escriuen. Em semblaria saníssimament incòmode que en parléssim aquí, i espero no estar sola en això.

Mentrestant, llegir aquest debat de les autores xilenes ens pot servir per rumiar sobre l’escriure i per, de passada, poca conya, descobrir un munt de veus que potser moltes no coneixíem. Des de primers de setembre que només llegeixo autores llatinoamericanes contemporànies, que descobreixo noves veus de col·legues que sento cada cop més properes, com ara les argentines Mariana Enríquez i Samantha Schweblin, la xilena Nona Fernández o la dominicana Rita Indiana (de moment; en tinc moltes més de pendents) i això també és obrir la finestra i deixar que passi un altre aire, un aire nou però que no és tan diferent del que es respira per aquí, que som totes autores individuals, sí, però la incomoditat ha de ser col·lectiva. ‘Cal escriure per ser llegides i discutides’, diu Amaro. ‘Cal pensar, pel mateix motiu, en el que s’escriu i concentrar-se en això, més que en ser “promogudes”.’ I per ser llegides i discutides, afegeixo, cal llegir i discutir més enllà de la nostra comoditat.

‘El nostre ofici demana alguna cosa: tècnica, crítica, un vincle particular amb la llengua, un gruix de lectures, un coneixement de la nostra disciplina. Restar-nos-ho significa, d’alguna manera, continuar marginant-nos i refermar el lloc on ens diposita lo masculí’, afirma la poeta i editora Julieta Marchant en la seva interessantíssima participació en el debat, i em penso que és una altra bona llavor que podem mirar de plantar en el nostre pam de terra. I a veure si arrela.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.