Ara que occident està distret, els homes forts treuen els tancs i proven sort al Sàhara Occidental i a l’Alt Karabakh. Biden va escriure un article a Foreign Affairs titulat “Per què Amèrica ha de tornar a ser al capdavant”. A molts els va semblar una aspiració difícil, potser impossible. Cap nació és prou forta per a determinar l’equilibri estratègic del món. En aquest escenari, les pel·lícules de Hollywood s’hauran d’adaptar, com han fet altres vegades.

Fins ara, la interpretació era senzilla. La propaganda bèl·lica de Hollywood de les últimes dècades es pot dividir, a grans trets, en dues meitats: abans i després del 2001. Desgranar-ne la geopolítica és divertit, sovint fútil, ocasionalment és profitós. Per exemple, dos films on apareixen discursos presidencials: Air Force One (1997), amb un discurs del president Harrison Ford, i White House Down (2013), amb un discurs del president Jamie Foxx. Es podria fer un argument similar amb el Bond de Brosnan i de Craig, amb la guerra de Spielberg o de Mendes. Però pel cas que ens ocupa, aquests exemples són perfectes.

Un breu resum. El president de Harrison Ford és un altre dels seus personatges dels noranta, un heroi a contracor, hàbil i bon improvisador. La història comença amb un discurs davant la comunitat internacional, tan trencador que motiva un grup de terroristes a parar-li els peus. En aquest discurs, el president proposa una agenda intervencionista. Ha vist un camp de refugiats, i el dolor el canvia. Ja n’hi ha prou de ser mers espectadors de les injustícies del món. Amèrica té el deure moral d’intervenir.

A White House Down, el president Jamie Foxx és una mena d’Obama, hàbil amb les xarxes socials, amant de l’esport, simpàtic amb tothom. L’argument del film també es posa en moviment a partir d’un discurs, tan provocador que els terroristes fins i tot eviten que sigui pronunciat. En aquest discurs, el president volia proposar de retirar les tropes del món àrab. Fa massa dècades que hi moren els nostres nois. És l’hora de tornar a casa.

En ambdós casos, el conflicte emergeix dels discursos. Els consellers dels presidents els intenten prevenir. Els presidents els ignoren, guiats per una moral més elevada. Els antagonistes segresten els presidents en un intent desesperat d’aturar el curs de la història. En una pel·lícula, els terroristes són dissidents soviètics, nostàlgics del vell règim. En l’altra, són rednecks, finançats pel complex industrial militar. Extern i intern. Curiosament, totes dues estan dirigides per alemanys, Wolfgang Petersen i Roland Emmerich. En totes dues, la bandera hi acaba onejant, i els presidents, guanyant.

L’únic que canvia entre una pel·lícula i una altra és el sentiment pre-2001 i post-2001 sobre l’intervencionisme. Es pot intuir que som davant d’un nou canvi de la mateixa magnitud. Entrem a les palpentes en una dècada estranya, turmentats per la malaltia i espantats pel desordre. Som la societat més empàtica de la història, però també la més reticent a l’agressió. Com reaccionarem, com a societat, a les injustícies del Sàhara, el Karabakh, els uigurs de Xinjiang? Ens conformarem a mostrar empatia per les xarxes socials, o tornarem a expressar, per boca dels nostres presidents de ficció, un desig fervent d’intervenir? La primera indicació la tindrem a les pel·lícules de propaganda de Hollywood. En aquesta foscor, podrem llegir-les com si fossin un pòsit de cafè.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.