Pedro Sánchez María Jesús Montero

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“El preu a pagar per l’obertura del cicle neoautonomista ja és damunt la taula: l’independentisme esdevé un tiquet electoral com qualsevol altre, en forma d’ideologia participativa dins el sistema constitucional espanyol –com els “socialistes”, els “liberals”, o els “conservadors”–, mentre relega a les calendes gregues la possibilitat de crear un poder nacional propi –la falsa dicotomia entre fer la independència o administrar el bé comú n’és la fal·làcia més notòria: si no tens poder propi, administraràs allò que et permeti qui disposa de poder.”

Júlia de Jòdar explicava ahir en aquest article, i d’una manera molt difícil de superar, la dicotomia a què es troba abocat l’independentisme. Hi ha qui es manté, més o menys, en l’estratègia del Primer d’Octubre però hi ha qui per la via dels fets ha optat per deixar aparcat el procés cap a la independència i, doncs, la construcció del poder propi, reduint-lo a una referència emotiva o a un horitzó, que, com tothom sap, sempre s’allunya a mesura que t’hi acostes. Però amb la conseqüència que, tant si ells ho saben com si no, aquest tomb els encamina a la impotència política.

Fa dies vaig escriure que, encara que alguna gent s’hi posàs nerviosa, el procés de decantació intern entre les dues posicions és imprescindible. Perquè no hi ha cap altra manera de fer visible la bifurcació nascuda de la reacció diferent que uns polítics independentistes i uns altres van tenir després de la proclamació de la independència i el 155, perquè aquesta bifurcació ha paralitzat el moviment aquests tres darrers anys i ha fet fracassar el govern dit efectiu i perquè, per tant, sense aclarir-la, sense que tothom tinga clar on porta allò que volen els uns i allò que volen els altres, no hi ha manera de continuar avançant.

M’apunte, per tant, a la descripció de Jòdar, quan diu que és evident que una part del moviment ha optat per ser només una “ideologia participativa dins el sistema constitucional espanyol”. Però m’hi apunte tot recordant també, perquè crec que es complementen, aquella idea que va expressar el president Torra, quan va dir que l’independentisme no seria mai un catalanisme 2.0. En el vell catalanisme qualsevol cosa valia, però en l’independentisme hi ha un objectiu palpable, la construcció d’un estat català independent, que no es pot apartar ni amagar gaire temps sense que això afecte la credibilitat de qui ho fa. Bàsicament per això que explica Jòdar: que si no cerques poder, si no lluites per construir un poder propi, el teu paper acabarà essent irremeiablement d’administrar allò que et permeta qui disposa de poder, el PSOE, per exemple. I això, que és anar a roda, quan parlem de fets és molt difícil de dissimular.

Per exemple, ahir Esquerra Republicana va retirar al congrés espanyol les esmenes que havia presentat dies abans contra el Constitucional i la casa reial espanyola “per evitar que la dreta les voti i tombi el pressupost”. I, si bé l’argument és surrealista, el gest explica i aclareix on som més que un milió de debats intel·lectuals. Perquè si ERC considerava “indignant” fa uns dies l’augment del sou del Borbó o rebutjava l’assignació del pressupost al TC perquè el considerava un tribunal “ideològic”, ja m’explicareu com es pot justificar ara que coses d’aquesta importància i d’aquest calibre passen a un segon pla i desapareguen, de fet, de l’acció política, si no és perquè van a roda del PSOE. I això vol dir tot el que vol dir i significa tot el que significa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.