La immersió, el meu animal mitològic preferit

‘Realment estic estudiant ho suficient?’, sic, diu un text de la campanya ‘La selectivitat és violència’ impulsada per un sindicat d’estudiants. Ho vaig llegir a les xarxes i vaig haver d’anar a la font, com a boomer que sóc, perquè encara tenia l’esperança que fos broma –i que bona que seria: autoreferencial, rodona–, però no. Unes ratlles més amunt, el sindicat, que té per lema ‘lluitem per l’educació pública i de qualitat’, també diu: ‘Les estudiants portem molt de temps escoltant que si volen accedir a la universitat a estudiar el grau que volem han de treure una bona mitjana’, sic tot, també. Digueu-me primmirada, però trobo que si la seua lluita és per l’educació pública i de qualitat, no els faltarà camp per córrer.

‘Ui, “ho” que ha dit!’, ja sento l’eco, que no l”escolto’. És clar: arribats al punt que la salut del català ja només es mesura en termes de si es parla o no es parla –a l’aula, a la tele, al carrer, a l’àrea metropolitana–, el debat sobre com es parla ja es deu considerar intolerable, feixista, com goses. Se me’n fot, naturalment. Ara bé: entenc que no és just ficar el dit a l’ull d’una colla d’estudiants perquè siguin allò que se’n diu ara ‘un reflex de la societat’: què coi han de ser, sinó? Que els estudiants que avui acaben l’ensenyament obligatori no tinguin competència plena en l’idioma propi del país és un símptoma, més que una conseqüència. Bàsicament, és indicatiu que la desimmersió ha estat més ràpida i eficient que la immersió, un miratge desmantellat abans que arribés a consolidar-se enlloc.

Servidora, que sóc d’un altre ram, parlo de la llengua a nivell d’usuària amoïnada, perquè aquest diari ja en té experts per a escriure’n amb propietat. De Pau Vidal, per exemple, us en recomano ara i sempre l’article ‘Corregir mata‘ –i el llibre del mateix nom–, que ens ha canviat la perspectiva a molts amoïnats pel català per la via infructuosa i anquilosada. Gràcies als experts que miren més endavant que enrere, he après a entendre la llengua com una combinació de hardware i software, maquinari i programari, cos i ànima, i, pel que fa a la qualitat, ara sé que he de patir més pel software, el programari, l’ànima, que pel hardware, que el pots arreglar com qui diu amb un cop de martell. Veigos: els nostres padrins deien ‘sello’ i ‘bussón’, sí, però la seua ànima deia ‘no hi és, deu haver anat a comprar sellos’ o ‘mira el busson, no te’n descuidis’; en canvi els néts i besnéts diem un ‘segell’ i una ‘bústia’ de diccionari, però el nostre software articula artefactes com ara: ‘no està, haurà anat a comprar segells’, o ‘mira la bústia, no t’oblidis’, perquè és un simple googletranslator del castellà, o de l’anglès, o de vés a saber.

Explicat al revés tothom ho té clar: quan Loquillo va calcar de l’anglès ‘conocí por primera vez a Pau Donés’ tothom se li’n fotia que ‘ha, ha, quantes vegades el vas conèixer?’; però, a algú que es demana si està estudiant ‘ho suficient’ no li pots fer la broma de ‘ho!, ho!, ho!’, perquè no te l’agafarà, i si te l’agafa, et sortirà amb el xantatge emocional preferit dels bilingüicistes, que encara gràcies, que al final ‘fareu’ que ho diem tot directament en castellà i s’ha acabat el problema. I oh i tant, si s’haurà acabat: és que només li falta aquesta miqueteta, nano. I l’altra: oh, és que el castellà també no sé què, pobret. Mireu, senyora: quan el català tingui una potència de cinc-cents milions de parlants, ja em fareu un truc i m’ho explicareu.

Torno al hardware i al software, perquè hi ha entorns on és vital que el maquinari i el programari de la llengua vagin a l’una, com un rellotge. I tornem als universitaris, perquè estem d’acord que no en tenen cap culpa, de l’error del sistema, perquè el català ja se l’han trobat així. I llavors comencem a tirar enrere, perquè de la universitat ja ens diuen que no n’hem d’esperar res, que ‘si un sol alumne ho demana…’; i si baixem a l’institut ens diuen que tampoc, que avui pots fer-hi de professor de català sense ser-ne filòleg; i baixem a primària i ens trobem pares esparverats per les faltes a les notes dels mestres; i baixem a l’escola bressol i encara hi ha més pares esparverats, perquè hi van enviar xiquets que ‘queien’ i que deien els pronoms febles i els van tornar ‘caient-se’ i amb les butxaquetes buides de pronoms. I d’un cap a l’altre de la cadena educativa també t’ho diuen docents: la immersió és un animal mitològic, i t’ho confessen esgotats, vençuts, impotents al costat dels seus despreocupats companys del metall.

I què vols, criatura, si quan la incipient immersió començava a proporcionar-nos les primeres remeses de mestres –les que hom no podia deduir, per com parlaven, si sos pares eren catalanoparlants o no–, la desimmersió ja estava recuperant el terreny perdut i formant les seues, de remeses: els seus professors, els seus comunicadors, els seus mecànics, els seus metges, els seus paletes, cobrint en un temps rècord totes les facetes del món laboral. Dic docents i comunicadors com si fossin dues coses diferents, però és una redundància, perquè l’escola és el mitjà de comunicació per excel·lència mentre se’ns fa el cervell i se’ns fa el món a dins. Amb això no pretenc espolsar de responsabilitat els comunicadors audiovisuals, que ja els he tractat en altres articles. El que vull dir és que l’escola, com a mitjà de comunicació, no ha de ser reflex de llengua, ha de millorar la llengua, perquè fora de les seues parets ja ens suspendrà la vida, com diu el clàssic, i a fe de déu que ho fa.

I acabo: a la meua època, els estudiants ens autocorregíem els apunts dels professors universitaris, igual que corregíem els textos dels nostres pares i avis, i tot això s’entenia com una situació transitòria, perquè naltros veníem de la normalització i ells venien de l’escola de Franco. Ha passat el temps i no només no s’han actualitzat els papers, sinó que aquells alumnes hem anat perdent la qualitat de la llengua per falta de confirmació, i més en una època que la producció amateur de textos (‘ho’ important és que ja ens entenem), supera cada minut la corregida i editada en anys. Ara fa riure –és una manera de dir–, perquè tot s’encamina cap a un futur on haurem passat del ‘oh, és que jo vaig estudiar a l’escola franquista’, al ‘oh, és que jo vaig estudiar l’ESO’. I entremig haurà resultat que aquella transició vergonyosa i estranya, que els alumnes corregien apunts de professors i els fills ensenyaven a escriure als pares, haurà estat el millor moment de la llengua dels últims quaranta anys, i no haurà durat més que un batre de pestanyes.