La identitat de Barcelona, entre la història, la vida i la llegenda

  • 'Barcelona: Anatomia històrica d'una ciutat', de l’historiador Enric H. March, publicat per Viena Edicions, descobreix infinitat d'històries, mites i secrets dels espais, costums, vida i miracles de les múltiples generacions de barcelonins que han anada configurant al llarg dels segles

VilaWeb
La Font del Gat, 1914 (fotografia atribuïda a Frederic Ballell, si bé podria ser de Josep Maria de Sagarra).
Xavier Montanyà
23.12.2018 - 21:50

Saber qui som és saber d’on venim. No som aquí per atzar ni perquè sí. Hi ha una identitat barcelonina, que no és tan sols la que reflecteixen les partides de naixement o de baptisme, el cadastre o els records infantils de les festes del barri. Hi ha un caràcter forjat al llarg dels segles a còpia de vèncer els accidents geogràfics i històrics, d’arrabassar salvatgisme a la natura, d’ensinistrar les muntanyes, la mar, les rieres i els elements meteorològics i mitològics. A Barcelona hi ha una forma d’estar i de viure, d’entendre la cultura, el comerç, la música, l’oci, els plaers, la cuina, la beguda. És una suma de caràcters, una identitat complexa, un món que sempre ha volgut ser cosmopolita i modern, sensual i valent.

Coberta del llibre ‘Barcelona. Anatomia històrica d’una ciutat’.

No és el dels llibres d’història clàssics ni el dels tractats d’arquitectura i urbanisme. El món de la ciutat, la identitat de la gran encisera i dels barcelonins s’han forjat a força de petites històries de la gran història, ingredients sovint ocults rere els grans esdeveniments històrics i polítics. L’historiador Enric H. March acaba de publicar Barcelona: Anatomia històrica d’una ciutat, una obra imprescindible per a submergir-se en indrets i episodis ignots, un viatge iniciàtic als orígens i els perquès de les coses que avui ens envolten i que han anat esculpint el caràcter de la ciutat i els habitants.

Entre el visible i l’ocult, entre el conscient i l’inconscient, entre la història, la vida i la llegenda, Enric H. March ens porta de la mà a passejar per camins i rieres, carrers i avingudes, platges i muntanyes, estacions de tramvia i de metro, galeries comercials, passatges, jardins, circs i places de toros, balls i rings de boxa, cinemes, encants i mercats, esglésies i cementiris, horts i tavernes… Ens guia per segles d’història, d’ençà dels romans que van fundar Bàrcino fins avui, mostrant-nos senyals, visions, sons, olors, el significat del rastre que hem anat deixant enrere per arribar fins on som ara. I ens explica dites i fets, anècdotes i personatges, ens assenyala les cicatrius del passat, les marques de naixement o dels traumes de malalties i catàstrofes.

En allò que ens assenyala, ens mostra i ens revela, hi ha la petja inequívoca de l’evolució de Barcelona i els barcelonins, les essències del nostre ADN, la fortalesa i la feblesa del nostre caràcter.

Lluis Rigalt i Farriols, facana del convent de les Magdalenes el 1877 i riera de Sant Joan, desaparuguda en obrir la Via Laitena (RACBASJ)

L’autor cita Walter Benjamin i el seu Llibre dels passatges en explicar-nos detalls, història i evolució dels passatges i galeries de Barcelona. És una manera de mirar l’entorn, un enfocament del camp visual, una reflexió sobre la història de la cultura i la modernitat, sobre l’evolució humana, ciutadana, barcelonina, en aquest cas. És la descoberta d’unes altres claus, d’uns altres indicis per a explorar i repensar el passat i la realitat.

No és en va que Enric H. March cita i introdueix Benjamin en el seu estudi anatòmic de la ciutat. És tot un punt de vista, una actitud envers la història de l’exploració del passat dels fets i de les persones. En aquesta línia, al llibre li escau a la perfecció un pensament de l’alemany que a mi, personalment, sempre m’ha semblat fonamental: ‘És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers humans anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.’

I és que en aquest recorregut per l’anatomia històrica de la ciutat, l’erudició de l’autor fa que ens fixem en espais i persones que solen acabar en la part invisible de la història. Els cecs, les castanyeres, les remeieres, els mags o els llibreters de vell i les prostitutes han fet tant o més que els burgesos, els arquitectes i els bisbes per a configurar la ciutat actual. Muralles, recs, urinaris, tavernes, banys públics, berenadors i bordells són tan importants o més que esglésies i palaus a l’hora de descobrir episodis que la història oficial i acadèmica ens ha negat.

És un llibre molt ben editat i il·lustrat. El text i la textura de la narració d’Enric H. March és amena i àgil, visual i viva. Combina hàbilment la història i l’anècdota, i a cada pàgina fa revelacions que, de ben segur, a cada lector, a cada barceloní, l’endinsen en els seus jocs de miralls personals, fantasmals o familiars. Pots arribar a sentir una estranya nostàlgia per allò que no has viscut.

Fóra impossible de detallar aquí l’univers d’evocacions i records que a mi m’ha provocat la lectura del llibre. A grans trets i sense ambicions cronològiques, només provaré de fer una idea de l’amplitud de temes i històries que evoca.

Classe al castell de les Quatre Torres. 1967. (AHCBM)

Bàrcino, entre l’arqueologia, el mite i la llegenda
Si ja existien Baetulo (Badalona), Empòrion (Empúries) i Tàrraco (Tarragona), quin sentit tenia de fundar Bàrcino? Segons March, a la plana del que avui és la ciutat, el mont Tàber era envoltat de rieres i rierols, horts i camps de cultiu; devia de ser un lloc idíl·lic, una cosa semblant a la que uns altres colonitzadors, segles més tard, devien trobar a la Costa Brava. Així fou com entre els anys 15 i el 13 aC va ser fundada Bàrcino, una colònia per als legionaris llicenciats del cèsar August, una vil·la per a ciutadans romans exempts de pagar impostos. Van construir-hi cases i hortes entre oliveres i vinyes i hi van trobar el sol i la pau ideals per a retirar-se.

La ciutat va anar creixent i desenvolupant-se amb els segles, va anar dominant la terra i els accidents geogràfics i meteorològics. D’entrada el llibre ens endinsa en el món dels altres turons i monestirs, palaus, esglésies i ermites que funcionaven com a petits nuclis poblacionals, i també en les llegendes i curiositats de què vivia el saber popular i condicionava les formes de vida ciutadana. El creixement de la ciutat durant els primers segles va anar lligat al dels edificis religiosos i les supersticions oficials, contràries a les del poble.

Hi havia tradicions, costums i llocs que condicionaven l’establiment de segons quins pobladors. Per exemple, el portal de l’Àngel era l’última porta que tancava perquè és per on entraven moltes mercaderies. Allà s’hi reunien barraques de cecs que demanaven caritat i castanyeres quan venia Tots Sants, perquè hi sortien els barcelonins per anar a visitar els cementiris d’extramurs. I els gitanos es van establir al voltant del carrer de la Cera pel seu esperit comerciant. Allà hi havia la porta de Sant Antoni, amb un mercat incipient que els va atraure per muntar-hi les parades.

Són molts els detalls històrics aportats pel llibre que estableixen connexions curioses amb l’actualitat. Al cor de la ciutat hi havia el Convent de les Magdalenes, que acollia prostitutes penedides o afectades de malalties venèries. També hi hagué més llocs de reclusió per a prostitutes arreu de la ciutat, com també galeres i presons. A les putes, les amagaven: estaven recloses als bordells o al convent. Avui el terreny de les Magdalenes l’ocupa en part la comissaria de policia de Via Laietana.

En paral·lel també van anar creixent els mercats públics per tot arreu, que van generar les places públiques. D’aquí ve que encara avui diguem ‘anar a la plaça’. La Boqueria, el Mercadal, el Born, Sant Antoni, el Ninot, Santa Caterina, Sant Agustí Vell eren espais envoltats també de carrerons estrets, veritables atzucacs on els venedors deixaven els carros de les mercaderies la nit abans. I l’origen i el creixement dels altres mercats, com ara els Encants, les Fires de llibres de vell o la Fira de Sant Ponç.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
El mercat del llibre del Parallel. 1936. (AFB-Perez de Rozas)
El teatre-cinema del Saturno Park, davant del que sera el Parlament de Catalunya, 1915. (Col. part. Enric H.March)
Galeries Astoria de la Rambla. 1958. (Barcelona Foto Antic- Joan Miquel Quintilla)
Carrusel al Turó Park el 1914 (ANC, fons Branguli)

El comerç del bacallà i l’aiguardent i el 1714
El comerç del bacallà, l’aiguardent i el tèxtil eren el fonament de l’economia de la ciutat i de Catalunya els segles XVII i XVIII. Es construïen al voltant d’aquestes fonts de riquesa. Sobre la història del 1714 encara no ho sabem tot. Enric H. March hi afegeix el paper del comerç de bacallà i aiguardent dels barcelonins amb Anglaterra i els Països Baixos. Els vaixells anglesos i neerlandesos venien a Barcelona carregats de bacallà de Terranova i tornaven carregats d’aiguardent català del Baix Camp, un producte que no podien comprar a l’enemic, França. Quan Anglaterra i els Països Baixos van deixar la causa austriacista, van abandonar Catalunya a la seva sort i finalment va caure el 1714 sota el domini borbònic.

Font d’en Conna. 1913-1917. (AFB- fons Branguli)

Rieres, recs, fonts, banys, termes i la mar
És molt interessant de resseguir la història dels recs i rieres per veure quines indústries i tallers s’hi anaven creant al llarg del curs: els oficis d’assaonadors, blanquers, carders o corders donaren després noms als carrers. O saber els orígens i el caràcter popular de moltes de les fonts de la muntanya de Montjuïc, que van creant força espais d’oci a les classes obreres durant molts anys.

És especialment curiosa la història de la Font d’en Conna, al capdamunt del carrer nou de la Rambla. Una foto d’època en mostra l’entrada amb un rètol de ‘obert tota la nit’. Un establiment d’aigua, obert tota la nit? Sí. O la gent era de naturalesa molt alegre i patien d’insomni o els líquids que regalimava la muntanya no eren simplement aigua. Però en realitat tenia pista de ball i molta mala fama: era un lloc de trobades sexuals entre els militars del castell de Montjuïc i les dones que pujaven del Paral·lel.

És molt significativa també la història de l’aigua per a la higiene i l’esport: els banys públics, els petits establiments balnearis, els banys de mar, les termes i els banys turcs, etc. O la història dels parcs i jardins del segle XIX. Per tot l’actual Eixample, a banda i banda de l’actual passeig de Gràcia, o per la Diagonal i el Turó Parc hi havia gran quantitat de jardins, amb fonts, estanys, cafès a l’aire lliure, atraccions i parcs per a jugar, escoltar música i corals, o prendre la fresca i festejar a l’estiu.

Tot aquest món fabulós d’oci i diversió va ser arrasat definitivament quan es va construir el Pla Cerdà de l’Eixample, tan racionalista i quadriculat.

També hi va haver la conquesta del Tibidabo, més burgesa, o de la muntanya de Montjuïc, més popular, ambdues amb els seus indrets d’oci i atraccions. Com diu molt agudament Enric H. March, ‘una població entretinguda no fa revolucions.’ Per cert, l’antic manicomi de Nova Betlem és avui el CosmoCaixa.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Font dels Tres Pins, 1913-17. (AFBfons Branguli)
Font T, 1913-17. (AFB, fons Branguli)
Font de la Torre Forta, davant de l'actual placa Dante, 1913-1917. (AFB, fons Branguli)

Amants dels plaers i l’oci avui políticament incorrecte
En diferents moments el llibre ens il·lustra espectacles, plaers i diversions. En un món sense televisió i amb un accés reduït del gran públic al cinema i al teatre o les sales de concerts, tot esdevenia espectacle en un sentit molt ampli i avui potser incorrecte.

Partint de l’espectacle de les execucions públiques a les forques, moltes de les quals instal·lades als portals de la ciutat, amb els anys es van anar perfilant unes altres diversions: els toros, el circ, la màgia, les llanternes màgiques, els putxinel·lis, les ombres xineses; o bé, llegendes i tradicions paganes com els Tres Tombs o les carasses de sarraïns, una mena d’autòmats que representaven el cap tallat d’un sarraí i que tenien dues funcions: espantar els nens amb l’amenaça que vindria el Moro ‘Mussa’ o bé repartir caramels i llaminadures.

Va ser molt famós el Circ de Buffalo Bill, instal·lat en un descampat entre Aribau, Muntaner i Rosselló, amb dos-cents indis americans de debò, dos-cents vaquers mexicans i el mateix nombre d’animals entre cavalls, búfals i bisons. La companyia advertia, per  fer més xou, de la perillositat dels indis: son temibles y cometen toda clases de desmanes al llegar a probar bebidas alcohólicas.

També hi havia zoològics humans, eufemísticament anomenats ‘jardins d’aclimatació’. Eren exhibicions de famílies africanes indígenes reals per la ciutat. S’hi va exhibir una tribu aixanti, una de mahometana i l’harem, un poblat senegalès amb els seus ‘diminuts habitants’, i una tribu fula de Guinea Equatorial.

Tribu aixanti (Ghana), prop plaça Catalunya, 1897. (AFCEC Frederic Bordas i Altarriba)

És impossible d’abastar en un article el món immens que ens descriu Barcelona: Anatomia històrica d’una ciutat. Entre mil coses, qui vulgui també pot trobar explicacions per al monopoli de les tavernes que exercien els italians i el de les perruqueries dels francesos, el món dels passatges, galeries, drugstores i centres comercials, les clíniques de nines o l’intercanvi de cromos, o el de l’alba del negoci del turisme. Podeu veure aquí el primer documentari turístic de la ciutat, Barcelona. Perla del Mediterráneo (1912-1913), trobat per sort als Encants, com explica l’autor.

També hi ha relació amb el moment present si ens fixem en les onades migratòries successives (amb lleis d’expulsió policíaca de murcians i andalusos quan no hi havia feina en la construcció) i el barraquisme que es va estendre per tota la ciutat. En paral·lel, hi ha els intents que havia fet la república espanyola d’higienitzar i modernitzar la ciutat i la vida amb l’ajut dels arquitectes del GATCPAC, tot un projecte perdut, com tants més, arran de la derrota el 1939.

La Casa Bloc de Sant Andreu és una bona metàfora de la història. És un projecte d’habitatges per a obrers del 1933 encarregat als arquitectes Torres, Subirana i Sert. Després de la guerra, hom hi va afegir un nou edifici, popularment el Bloc Fantasma, destinat a allotjar policies nacionals i les seves famílies. L’interior de la plaça es va privatitzar i els policies hi feren dues cavallerisses i instal·lacions pròpies de les casernes. L’immoble es va anar deteriorant perquè els ocupants no hi van fer mai cap esforç de manteniment. Ben avançada la transició, quan la policia va ser desplaçada, es va rehabilitar i finalment el van enderrocar el 2008 .

El barri de La Perona. 1978. (Pepe Encinas)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any