Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Avui els nostres autors han de reconèixer que trepitgem un terreny fangós. Però sí que hi ha fets demostrables: ‘endívia’ és un mot documentat ja al segle XIV –cosa que no pot dir ‘escarola’– i fins no fa gaires anys es mantenia ben viu al País Valencià, a les terres de l’Ebre i a les Balears amb el significat que a la resta es dóna a ‘escarola’. Ara, després va entrar en joc l’endívia ‘franco-belga’ i ho va trastocar tot…

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

endívia   escarola

Cal assenyalar que fins fa poc aquest parell es distribuïa de la manera següent: escarola al Principat de Catalunya, excepte la zona sud; endívia, a les terres d’Ebre, al País Valencià i a Illes Balears. Per terres de la Plana es considerava que endívia era el mot genuí d’aquesta mena de lletuga arrissada, mentre que escarola n’era el nom castellà. Avui, però, amb la moda de l’artificial endive franco-belga, que és, segons Robert, la ‘pousse blanche de la chicorée de Bruxelles (witloof)’, s’ha produït una mena de revolució i el mot escarola (sigui el català o el castellà) s’imposa a poc a poc en les comarques on tenien endívia; aquest fet s’esdevé almenys en les grans ciutats.

Tornant a la distribució tradicional indicada més amunt, cal dir que aquests mots es presenten, pel que fa a llur història, bastant foscs. El català escarola (del llatí ESCARIOLA) només es testimonia cap al 1650 al diccionari de Torra, i hom pretén, malgrat aquest fet, que el terme s’ha imposat a les altres llengües romàniques, les quals, dit sia de passada, tenen reflexos en documentació molt anterior (castellà, francès, portuguès, etc.).

L’etimologia d’endívia no és gaire segura, malgrat l’existència del llatí INTYBUS; sembla que hi ha pogut intervenir també l’àrab o el grec bizantí. El mot apareix ja al segle XIV en texts valencians. Per a la seva pronúncia a les terres de l’Ebre i del nord de Castelló, vegeu l’Atles Tortosa, mapa 317 i l’explicació de la p. 657, i Veny (1960: 130).

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.