Aquesta setmana s’ha presentat la desena Guia de vins de Catalunya. Tal com diu a la coberta del volum, es referencien 1458 vins de 284 cellers, de les dotze Denominacions d’Origen catalanes. La presentació es va fer a la sala Marqués de Comillas del Museu Marítim de Barcelona, i es van poder tastar els vins de gairebé tots els cellers que han tingut algun vi puntuat per sobre dels 9,50 punts.

Els vins més ben puntuats d’aquesta edició i premiats han estat: el millor vi negre i millor vi de l’edició és Vi D’Altura Les Manyes 2014, Terroir al Límit, DOQ Priorat amb 9,81 punts. Els millors vins blancs, ex aequo amb 9,80 punts, De Calpino 2016, Mas de l’Abundància, DO Montsant i Tiques 2016, Joan Rubió, vi sense DO. Pel que fa al vi escumós, Gramona Enoteca Brut Nature Gran Reserva 2002, DO Cava, Gramona amb 9,80 punts. El millor vi dolç ha estat per la Mistela Molt Vella del Masroig, sense anyada, Celler Masroig, DO Montsant. amb 9,74 punts. I el premi al millor vi rosat, per Fins Als Kullons, Celler Finca Parera, vi sense DO. amb 9,67 punts.

La guia és una eina útil. Ara bé, cal tenir en compte que està regida per uns criteris arbitraris, que condicionen la puntuació, però que són ben explícits en les reflexions inicials dels seus impulsors, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo. Perquè tal com expliquen d’una manera destacada, els tastadors de la guia no puntuen segons el gust personal sinó a partir d’un ideari amb quatre eixos fonamentals. Per exemple, aquesta guia no considera com a vi català tot aquell que és elaborat en el territori vinícola circumscrit a Catalunya, sinó que considera vi català aquell que no conté varietats foranes, “atès que encara tenim prou material històric per construir el concepte amb varietats tradicionals o autòctones.” Un altre criteri és que “les barreges entre vins d’aquestes varietats han de ser tradicionals i històriques o autòctones.”  Un tercer criteri, que “el vi català ha de ser vi, i per tant les aromes terciàries de la bóta no en formen part.” I, finalment, un últim eix que condiciona la puntuació dels vins referenciats a La Guia és que “l’R+D que condueix a noves expressions del vi i de la vinya catalana és una eina de futur, i com a tal ha de ser valorada en la puntuació de cada vi.”

Guanyadors de La Guia de vins de Catalunya 2018.

La guia és interessant per les reflexions que planteja, hi estiguis o no d’acord, perquè permeten aixecar debats rics. I tot i assegurar que no volen marcar tendències, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo ho fan, inevitablement, des del moment que es posicionen. En les pàgines de la guia es posa l’accent en el treball acurat i arriscat d’alguns cellers, també en denominacions d’origen en alça, enguany destaquen el Pla de Bages, i també denuncien pràctiques del sector que no ajuden en el camí de la qualitat sinó que la vulgaritzen.

Dit això, el que realment va enriquir la presentació de La guia fou descobrir les històries personals que s’amaguen en cada projecte vinícola, més enllà de les puntuacions. L’aposta pels vins naturals i els mosts del celler Mas Bonans, impulsat per un jove matrimoni fa menys d’una dècada a Piera; el treball del xarel·lo que Joan Rubió fa en agricultura biodinàmica a Cal Tiques, amb el suport de la seva dona; els vins de cellers diferents que neixen del Masroig, a la DO Montsant; el xarel·lo Cartoixà de Terroir al Límit i la potència del gran triomfador d’aquesta guia, Les Manyes; la perseverança i impuls de la Terra Alta amb projectes com el de Xavier Clua i Rosa Domènech, del celler Xavier Clua, dos enòlegs que formen part del moviment de renovació d’aquest territori vinícola…

Perquè, com diu el conegut Carles Xuriguera en unes Postals del vi català que també conté La guia, i que gira entorn de la pregunta ‘quin és el millor vi del món?’, respon: ‘(…) Un vi que parli de qui el fa i de com el fa. Un vi que em transmeti respecte. Un vi que sigui savi i que ens faci participar de la seva saviesa sense que ens n’adonem. Un vi que es rigui un xic d’ell mateix. Un vi franc. Un vi natural. Un vi d’un localisme exagerat. Un vi que sigui cultura i no pas mercaderia. Sobretot, que es pugui beure. Un vi que es pugui pagar i que pagant-lo, tu en puguis viure. Un vi que ens acosti. Un vi que sigui màquina del temps. Un vi que ens elevi i ens faci millors persones. Un vi que sigui vi.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]