Si avui es confirma que hi tornarà a haver eleccions al congrés i al senat espanyols, el balanç d’aquests darrers quatre anys polítics a l’estat, com expliquem fil per randa en aquest informe, serà de quatre eleccions, dues mocions d’investidura fallides, una moció de censura també fallida i una altra de reeixida; voldrà dir que la meitat del temps Espanya ha funcionat amb un govern provisional i que el darrer pressupost aprovat és el del 2017. Això, més la condemna per corrupció del partit governant durant la primera meitat del període, l’abús en l’aplicació del 155 i la declaració d’independència feta pel Parlament de Catalunya, després del referèndum d’autodeterminació.

He cercat si hi havia cap exemple semblant d’inestabilitat institucional a Europa i l’única cosa que s’hi acosta és la situació de Grècia, on, entre el 2012 i el 2015, es van fer quatre eleccions –tot i que dues foren en dos mesos seguits, perquè el resultat no permetia de formar cap govern. Tots deveu recordar que en aquell moment Grècia era considerat unànimement un país immergit en una crisi monumental. Fins al punt que la cosa va acabar amb les eleccions del setembre del 2012, després d’un referèndum en què la població va dir a Tsipras que fes exactament la contrària d’allò que va fer i amb la formació d’un govern insòlit de l’extrema esquerra de Syriza amb l’extrema dreta de l’Aliança Nacional Patriòtica.

La comparació amb Grècia és adequada perquè obrim els ulls i siguem conscients de la situació espanyola. Certament, és tan increïble com sorprenent l’habilitat que tenen els espanyols per a disfressar la realitat. La gran crisi espanyola és un fet, però ells fan com si no passàs res. I de frenar la inquietud social, ja se n’encarrega l’estol vastíssim de professionals de l’encàrrec públic ad personam i l’absoluta majoria d’aquells qui operen en el sector de l’elaboració de les idees i el consens –seguint la brillant definició que Ernesto Galli de la Loggia fa en el context paral·lel italià.

Per això, el contrast entre la histèria desfermada durant els mesos en què s’havia de formar govern a Catalunya i la parsimònia amb què ara l’estat i els mandarins de tota mena es prenen aquesta crisi institucional mastodòntica és tan feridor com significatiu.

Recordeu que ací, després de les eleccions del 21 de desembre, tot eren pressions i nervis, fins a l’extrem que semblava que el país no resistiria ni un dia més sense govern. Els polítics independentistes catalans van ser pressionats, i acusats constantment d’irresponsables, malgrat que ells van haver de formar govern amb la negativa, primer, d’investir el president legítim i, després, amb la prohibició de les candidatures de Jordi Sànchez i Jordi Turull. Els unionistes fins i tot van tenir la santa barra de posar el crit al cel i clamar en nom de l’estabilitat mentre el candidat Turull era dut a la presó enmig de la sessió d’investidura, un dels moments més increïbles en termes polítics que he viscut en tota la vida.

I ara què?

Doncs ara Espanya es troba clavada en la crisi institucional i política més gran de la seua història recent. Passa exactament això. Passa que vivim la gran crisi espanyola. I que això ho hauríem de remarcar una vegada i una altra, proclamar-ho als quatre vents i repetir-nos-ho exultants, entre més motius perquè la raó principal per a explicar-la és el conflicte començat amb la sentència del Constitucional sobre l’estatut i agreujat fins a l’infinit amb la reacció despòtica i tirànica a la declaració d’independència.

Espanya viu una crisi tan profunda que acabarà probablement amb la formació d’un govern de coalició entre el PP i el PSOE. Caminen cap ací perquè ara ja no és una qüestió de repartir-se el botí, com una operació ordinària, sinó de salvar el règim en un moment extraordinari. I aquesta és l’única fórmula salvapàtries en què poden confiar a ulls clucs els qui manen de debò, el poder profund de l’estat espanyol.

De manera que això passarà tard o d’hora i amb això podrem considerar liquidada aquesta trampa de la transició. Avui, potser en el darrer minut, algú s’empescarà una manera d’evitar la convocatòria electoral, però tant hi fa. Perquè la inestabilitat es mantindrà i no tindrà solució mentre Espanya es prenga el dossier català com una guerra a guanyar i no com un debat polític a resoldre.

Dit això, permeteu-me dues reflexions introspectives. Els catalans, i concretament l’independentisme català, tenim un caràcter extraordinàriament feble i una capacitat d’autoestima ínfima, que cal millorar molt. Fa temps que hauríem d’evidenciar a crits que Espanya viu una crisi, que aquesta és de fet la Gran Crisi Espanyola (amb majúscules, per favor) i que difícilment trobarem cap moment millor per a anar-nos-en. Però en canvi ací ens teniu barallant-nos nosaltres amb nosaltres de manera irresponsable, com si fóssem uns autèntics idiotes.

I segona reflexió. En el món d’avui la presentació dels fets és socialment determinant i el paper dels mitjans, més cabdal que mai en termes polítics –eixa és una de les claus del fenomen que descric. I, per tant, parafrasejant el famós ‘som allò que mengem’, també som els mitjans que consumim.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb