Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En Cirereta, l’algutzir tan shakesperià de Molt soroll per res, és un personatge divertit. I una bona part de la gràcia és que parla sense saber ben bé què diu, és a dir, que, per donar-se to, gasta un lèxic que li sembla altisonant. I ve’t aquí que confon suspecte amb respecte (‘És aquest el suspecte que et mereix el meu càrrec?’), oficiós amb odiós (‘Les comparacions són oficioses’), discernir amb concernir (‘us voldria fer una confidència que us discerneix de molt a prop’)…

A la literatura, n’hi trobaríem més, d’exemples d’aquesta mena –que, al capdavall, no són sinó jocs lingüístics. I si observem el nostre entorn veurem un fenomen semblant: allò que la Gran Enciclopèdia etiqueta amb la denominació d’etimologa popular i que no és sinó un anostrament de mots poc habituals. Anostrar —fer nostre— en aquest cas, és modificar un mot desconegut per fer-lo semblant a un de conegut. L’escriptor Gabriel Janer Manila, a ‘Un metge que va parlar clar’, se serveix d’aquest recurs i ens presenta un marit que, preocupat perquè no pot tenir fills, se’n va a cal metge. I heus ací la resposta del doctor, passada pel sedàs del pacient: ‘Si vosaltres dos feis vida marítima [marital] i no teniu condescendència [descendència], o ella és esmeril [estèril] o vós sou omnipotent [impotent].’

De segur que, a hores d’ara, ja us han vingut al cap un reguitzell de mots d’aquesta mena. Un bon dia vaig pensar que potser a Twitter en podria aplegar uns quants i vaig demanar ajut amb un piulet en què evocava un conegut de Tuixén, a l’Alt Urgell, que deixa anar ‘anostraments’ l’un darrere l’altre, amb una capacitat creativa i espontània fenomenal. Un dia diu que s’ha pres una aspirina fluorescent, l’endemà mira com desmunten l’envestida de les obres i l’endemà passat explica que a la veïna li han hagut de fer la necessària per treure-li la criatura. No hi ha cap mot estrany que li faci ni pessigolles.

Doncs bé, aquest article l’he confegit amb els centenars de respostes d’aquell piulet. Us presento, doncs, un text col·lectiu, en què la meva feina s’ha limitat a triar i endreçar una mica les aportacions de la gent. Gràcies.


Els noms dels aparells de vegades són ben estranys. En Quim Monzó, per exemple, recorda quan hi havia les estufes catalèptiques (catalítiques), en David ens parla de les antenes paranoiques i l’escriptor i periodista Joan Rendé i Masdéu ens presenta les gavines telefòniques que sovintejaven no fa pas gaires anys. Com si fos La nit dels ignorants, la Marta ens demana si encara es planten jeronis i es fan servir gabinets a taula; i la Jose, que és del món de la taràntula, vol saber si ‘alegria’ va amb ela germinada, tal com li ha dit en Ramon. Per mandra d’obrir el diccionari, truca a la Montse, llicenciada en filosofia catalana, però ve’t aquí que no li agafa el mòbil, perquè ha anat a fer submarinisme amb la Judit, totes dues abillades amb el vestit d’ibuprofè (neoprè). Les acompanya l’Esther, que quan surt de l’aigua exclama: ‘Estic platònica.’ També se sent ben pletòrica la veïna de l’escriptora Margarida Aritzeta, que sembla una sífilis (Sílfide). Si fa no fa com l’amiga de la Peroy, que, a còpia de fer règim, va acabar ben esterilitzada. Esterilitzats o no, hi ha gossos vulgars i gossos amb pelegrí, ens recorda l’Odile.

La Lena vol saber quan recuperarem aquell bell costum de projectar les vies positives després dels viatges. Ah, viatjar! Ja veurem quan ho tornarem a fer… Però el cas és que, fins l’any passat, no ens estàvem de res: l’avi de la Neus ja fa temps que va anar a Oli Brut (Hollywood), que l’Eva ens recorda que és als Estats Humits. L’Olga, quan pugui, anirà a Budapets i en Santi travessarà la península, fins al Pont de Pedra (Pontevedra). La Conxita i la Fàtima no es mouran d’ací: l’una anirà a Sant Manat i l’altra, a Caldes de Montjuïc. Parlant de pobles i viles dels Països Catalans, la sogra d’en Jaume, de Crevillent, s’exclama cada vegada que ensopega amb una generació (gernació), és a dir, una gentada, com la que anys ha es congregava dia sí dia també a la comprativa de Berga, tal com ens recorda el cantant Titot. Ara ja no s’hi compra, a les cooperatives: tothom fa com la sogra d’en Xavier, que va a Can Bravo i al Metadona. Avui, si voleu muntar una cooperativa, haureu de demanar una suspensió, com la Mercè, o bé una salvació, com el doctor Gabriel Bibiloni. I si no us en sortiu, potser no tindreu cap més remei que fer com l’àvia de l’escriptor Xavier Mas Craviotto: anar a demanar cèntims a la caixa d’oros (presentant el carnet d’entitat, és clar).

I xerrant xerrant s’ha fet l’hora de dinar. Què us ve de gust? La mare de l’escriptora Tina Vallès ens proposa arròs balsàmic (basmati), però potser abans la Mosama ens prepararà una amanida d’advocats amb el formatge elemental d’en Maurici i els canapets de la Marta. I per beure? En Ramon s’encarrega de la graciosa, però si voleu una beguda esotèrica parleu amb la Neus. Un dinar com aquest, ens adverteix l’Oriol, hem de mirar que no ens faci diarrera, com li va passar a en Lluís Agustí, que semblava que li havien posat un supositori de nitroglicerina. I això si la cosa no empitjora i acaba en un còlic frenètic, com ens explica la nostra bibliotecària de guàrdia; sobretot, és clar, si teniu àcid únic, diu en Roger. Ah!, i si sou diabètics, ja sabeu que us hauran de mirar la bobina (albúmina), com a l’avi del gran divulgador científic Claudi Mans. Parlant de salut, és evident que com més grans ens fem, més patim dels ossos: qui no té mal a les verticals, com l’amic Jem Cabanes, té asiàtica com la Roseta; qui no té el marisc masegat, com l’Eva, té una hèrnia fiscal, com l’Anna… I després hi ha les malalties dels homes: així que es van fent grans, quants n’hi ha d’operats de la crosta, com ens recorda la Roser, que és infermera? I qui diu de la crosta, diu de la prostituta, com exclama en Miquel Strubell pare. Les dones no tenen aquests maldecaps, però en poden tenir de pitjors: en Jordi ens recorda la importància que les embarassades es facin coreografies i l’Erika Casajoana ens parla del risc d’un embaràs utòpic (ectòpic). Ep! I si us passa com en Josep M., que sospitava que tenia el colló-de-virus, aneu de seguida al CAP (si pot ésser amb visita concentrada, com sempre fa la Rossy Marley); si més no, que us prenguin la pretensió, apunta la Carla. I si de cas no fos res, us receptaran un Xocolatil (Gelocatil), com a la Neus, i avall que trona. Esperem que no us passi com al professor Virgili, que li hagueren de fer un pai-pai (bypass) al cor i va estar ingressat una bona temporada. Sort de l’engranatge que li va posar la Nurinan i les cures amb aigua exagerada d’en Ferran, que no mira mai prim amb els recursos públics. Ara, mal, allò que se’n diu mal, no hi ha res que en faci tant com les pedres a la basílica, ens diu el filòleg Isidor Marí. I en Màrius Serra, sempre tan precís, ho remata: a la basílica balear!

Bé, amics, anar parlant de malalties, veig que s’ha fet fosc. És hora de dir-vos, com l’ex-conseller Josep Huguet, ‘Voranit!’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.