Terrenys cultivats a L'Hort d'en Pau, al Baix Maresme.

Cristina Armengol, llicenciada en Humanitats per la UPF, especialista en l’època medieval i el llibre antic, i el seu company, Pau Gutiérrez Pedemonte, pagès jove que fa agricultura ecològica al Baix Maresme, han reflexionat sobre la importància de fomentar la pagesia. Perquè ‘la gent és el lloc’, que diu una acció de l’artista visual Jordi Boldú. El testimoni d’Armengol i Gutiérrez és determinant, perquè són dues persones que viuen en la realitat pagesa, viuen de la terra!, i, per tant, en són testimonis d’excepció.

Si en l’article ‘La fragilitat dels espais agraris del Baix Maresme‘ ens centràvem en la necessitat de prioritzar la preservació d’aquests espais i ens fonamentàvem en les propostes, criteris i accions desenvolupades en el ‘Catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de Barcelona’, els protagonistes que conreen els espais agraris centren l’interès en els pagesos, en els qui generen l’activitat agrària. Diuen que és un problema de país, que depassa l’àmbit local: ‘La mirada local ens serveix, però no ho explica tot. La pregunta principal és: volem pagesos?’

Diuen Cristina Armengol i Pau Gutiérrez:

«Un element molt important per a la conservació dels espais agraris és l’existència de pagesos. Es parla molt de paisatge agrari, però què és important, el paisatge o l’activitat? Perquè hi hagi activitat, no n’hi ha prou amb la disponibilitat de finques. De fet n’hi ha moltes, d’abandonades (la Miralda mateix, afectada per un altre pla parcial), i això és perquè en l’imaginari col·lectiu és molt arrelada la idea que el valor del sòl és només crematístic i quan en demanen un preu és per plantar-hi totxos i no enciams. Per tant, l’accés a la terra és un dels esculls principals al manteniment de tot plegat. I un cop hi accedeixes, cal rendibilitzar el negoci.

És pràcticament impossible pagar el que es demana per les finques, perquè s’estimen més tenir-les abandonades durant trenta anys i saber que potser d’aquí a quaranta hi plantaran cases, que no pas llogar-les a un preu realista. Fins i tot la política de subvencions (en la qual personalment no creiem) ens discrimina, perquè el programa ‘Leader de desenvolupament rural’ no té en compte cap dels territoris de la província de Barcelona (en canvi, sí que subvenciona l’obertura d’una formatgeria al Solsonès, d’un obrador a l’Alt Urgell o la instal·lació de ruscs d’abelles al Pallars). No ho dic en termes de cobrar res, sinó només que ni tan sols ens consideren com a territori rural, quan hi ha zones que haurien de ser-ho, sense que la proximitat de la ciutat hi tingui res a veure (bé tenim PEIN i parcs naturals, oi?).

La mirada local no ho explica tot

I aquí ja entrem en un tema de país. La mirada local ens serveix, però no ho explica tot. La pregunta principal és: volem pagesos? Tal com està el món, un pagès de Catalunya difícilment podrà competir amb algú de fora. Per tant, al marge que s’ho creguin els consumidors, com a país cal apostar molt fort per un model territorial diferent, equilibrat. Estem tips de moure’ns per Catalunya i veure pobles abandonats, pobles fantasma que fins fa una dècada encara eren ben vius. La gent se’n va: la ciutat exerceix de xuclador de tot i tothom. No parlem de nuclis especialment aïllats, que també, sinó de poblacions de Lleida que estan en venda gairebé en la seva totalitat i absolutament degradades. És a la perifèria d’aquests nuclis on les multinacionals agroalimentàries s’estan aprofitant de la situació i adquirint i acumulant grans quantitats de terra a preus de saldo: és un escàndol de proporcions i conseqüències devastadores, i se’n parla ben poc.

A més, la política agrària europea no potencia gens un model equilibrat i no té en consideració les peculiaritats de cada territori: fou així com, fa uns quants anys, es recomanà i se subvencionà l’establiment de granges lleteres, amb l’excedent de llet consegüent i l’endeutament de tots els grangers que s’hi havien afegit. I igual amb la vinya (ara subvenciono per plantar, ara per arrencar) o amb els fruiters (ara donen subvencions per a arrencar presseguers, quan abans n’havien promogut la plantació). Tot plegat, anem fent tombs i emprenyant la gata. Sempre hi ha hagut canvis, és evident (a Alella teníem tarongers, després vam passar a la flor, després amb la vinya ja sabem què va passar, etc.), però havien estat marcats pel decurs dels esdeveniments (glaçades, fil·loxera…) i no pels dictats del mercat global.

A més, és molt difícil bregar amb la paperassa i els permisos per a tot. A França et trobes productors al mercat que hi van amb tres o quatre productes, o dos, és igual. Venen allò que tenen en aquell moment i ningú no se’n fa creus: no cal que tothom tingui de tot. A més, a cada porta o cantonada trobes cartells de ‘vente à la ferme’, venda directa de productor: formatges, patés, patates, pomes, què sigui. I els francesos hi compren. I molt. És clar que també viuen molt de les subvencions, i en aquest sentit hi hauria molt a dir, però almenys les regulacions són una mica més laxes i permeten que més o menys tothom s’hi pugui guanyar alguna cosa.

Per a nosaltres, també és un contrasentit que l’Observatori del Paisatge, promogut per la mateixa administració, estableixi uns dictats com els que defensa i que després els Plans Parcials, Plans Especials i Plans d’Ordenació Urbanística Municipal i més siguin aprovats amb el vist-i-plau del departament de torn. Si tot anés bé i tinguéssim un rumb ben fixat a escala de país, quan arribés una agressió d’aquestes només caldria tombar-la i no se’n parli més. Els interessos, com sempre.

El país és desequilibrat

El país és desequilibrat, i localment reproduïm el desori. Tots plegats hem desaprès a observar: paisatge i valors es fomenten amb la capacitat d’observació, de gaudi i de meravella per tot allò que integra aquest paisatge: conreus, construccions tradicionals, però també arbrat, flora i fauna. M’indigna que cada cop que arreglen el torrent de casa fotin la sorra a un dels marges i la deixin allà dies i dies. Ningú no sap que per allà hi transita una serp blanca que l’altre dia s’esforçava a pujar pel monticle. No sembla que importi a ningú, perquè ni tan sols no es concep. És com si fóssim sols, individualment.

I això és un mal a gran escala: si ni tan sols parlem amb el veí, com hem d’amoïnar-nos per la resta? Sé els ocells que hi ha a casa, com es diuen les plantes, els arbres, qui fa niu i on, que ja s’han despertat els eriçons i les vespes, que han aparegut les primeres roselles. Quan tallo un arbre, sóc conscient dels ocells que ja no s’hi podran posar. També sé que tothom (els animals també) s’adapta, però treure’ls terreny, esquarterar-lo, és fer malbé corredors, rutes, rebosts. Per apreciar això cal no haver perdut la capacitat d’observació, cal educar en aquests valors a casa, a l’escola, al municipi. Però si ens creiem que tots som agents educadors i el municipi opta per la recollida porta a porta, s’omple la boca amb l’agricultura ecològica i després arruixa els marges amb glifosat, no devem haver perdut el nord?

Un parell de coses més: de fet, lligant amb el contrasentit de l’administració, a escala local també és sorprenent que Alella destini unes subvencions al manteniment del paisatge i l’activitat agrària i després el trinxi amb projectes com el pla parcial la Serreta-el Pla.

El paisatge agroforestal (no m’agrada parlar-ne només en termes d’agricultura) no és només un valor en salut, per allò de caminar, ni per als aliments i prou. Ho és també per a salut mental i creativitat. Em va marcar, un dia, veure una dona badant a la vinya de Can Sans (una vinya que toca el centre urbà d’Alella). Se la mirava i prou. De primer em vaig pensar que parlava amb el mòbil, però no. Pels mateixos dies havia llegit que a Silicon Valley hi ha gent que pren LSD per fomentar la creativitat. Coi! Bada davant una vinya, suca els peus al mar, deixa’t estassar per la tramuntana i et dispares mentalment. Això no ho aconsegueixes davant els edificis: hi ha estudis sobre això, sobre l’impacte de les línies rectes en el nostre benestar mental. És molt interessant i alarmant alhora.

Pobles i ciutats en transició

Són unes quantes reflexions de les quals fa molt temps que en parlem a casa. Projectes com el de ‘pobles i ciutats en transició’, a Totnes (Regne Unit), on han creat fins i tot moneda pròpia (i la gent s’ho creu) ens agraden. Ens agraden perquè són un moviment que pregona una concepció transversal dels espais i les interaccions, no solament en l’àmbit de paisatge i agricultura, sinó d’educació, economia, energia, etc. Així tot agafa sentit.

Estem acostumats (les circumstàncies ens hi duen) a defensar-nos, i anem reproduint plataformes i col·lectius de defensa d’X aquí i allà, sempre a la contra, per intentar preservar uns mínims. És esgotador. Ens hi hem cremat les celles, fent al·legacions i estudiant documents a escala de municipi i comarca, cadascú el seu. Crec que ‘pobles en transició’ és un moviment en positiu. Ara, potser perquè són nuclis sobre els quals no planen amenaces com ara la pressió urbanística, els monocultius extensius, la instal·lació de parcs eòlics o abocadors, etc.»

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb