08.09.2026 - 21:50
|
Actualització: 08.09.2026 - 21:51
Entre totes les xifres de l’informe PISA fet públic ahir, n’hi ha una que val per totes les taules de classificació juntes. Si ho he entès bé, vint punts equivalen, si fa no fa, a un curs escolar. Doncs bé, d’ençà del 2015 la comprensió lectora ha caigut vint-i-vuit punts de mitjana als països de l’OCDE. En conjunt. No en aquest o en aquell, sinó en conjunt. La conclusió la descriu sense eufemismes l’OCDE mateixa: això vol dir que la majoria dels estudiants de quinze anys –avaluats el 2025– lligen com s’espera que llegesquen els de catorze. Un curs sencer evaporat, i no en un país concret, sinó en el conjunt del món, diguem-ne, ric.
Ací hem llegit l’informe com llegim sempre aquesta mena de coses, és a dir, com un butlletí de notes domèstic. I amb motius, evidentment. La patacada al País Valencià és històrica, l’episodi protagonitzat pel govern de Catalunya és tan ridícul com indignant. Ara, dit això, i sense cap intenció de fer-ne excusa, crec que en vista dels resultats generals convé alçar la mirada. Perquè si la caiguda fos tan sols el resultat de les nostres polítiques, dels currículums, de les lleis educatives que canvien cada legislatura o de la gestió d’un conseller o d’un altre, seria molt difícil d’explicar per què s’observa exactament el mateix fenomen, i al mateix temps, a Islàndia i a Eslovènia, que perden més de cinquanta punts en lectura; a Alemanya, que torna a marcar el seu mínim històric; a França, a Noruega, als Estats Units, a Austràlia… Països amb sistemes educatius molt diferents els uns dels altres. I que presenten, malgrat això, el mateix resultat.
Dins l’informe hi ha una llista significativa. Els únics cinc llocs del món on la comprensió lectora ha millorat són Zàmbia, les Filipines, Cambotja, Brunei i Catar. No cal que ens enganyem: tots cinc continuen davall de la mitjana de l’OCDE. Però resulta també que tots cinc són societats on l’economia de l’atenció –això de les pantalletes– encara no ho ha envaït tot. La coincidència, tota sola, no demostra res –i val la pena de repetir que el PISA mesura correlacions i no pas causes–, però la dada reforça un pensament que ahir va circular abundosament entre els experts que provaven d’explicar què passava: allò que es degrada no és ben bé l’escola –o no és l’escola i prou–, sinó alguna cosa que hi ha aigües amunt.
L’OCDE mateixa ho apunta amb tota la prudència del món. Andreas Schleicher, que hi dirigeix l’àrea d’educació, admet que –tot i no poder-ne estar segurs– tot apunta cap a la caiguda dramàtica de la lectura per plaer i cap al desplaçament d’aquesta activitat a una lectura digital consistent a fullejar xarxes i processar informació de pressa, sense fons ni persistència. I formula una pregunta que segurament veurem repetida en els debats educatius del futur: uns aparells dissenyats expressament per a maximitzar l’atenció que capturen són compatibles amb l’atenció acadèmica, que ha de ser sostinguda i esforçada? Les dades hi responen d’una manera incòmoda. Allà on es permet l’ús lúdic dels dispositius als centres, el rendiment és substancialment més baix. I més d’un alumne de cada quatre diu que els seus companys es distrauen amb pantalles a la majoria de classes de ciències, o a totes.
La pandèmia –que ha estat la coartada còmoda de tots els governs per a explicar els resultats del 2022 ençà– sincerament ja no pot donar més suc. L’informe constata que no hi ha cap relació directa entre el temps que les escoles van estar tancades i els resultats en lectura, i recorda que en molts països el descens ja havia començat abans del 2020.
I encara hi ha la intel·ligència artificial, que ha entrat a les aules molt més de pressa –segons que diuen– que cap reforma que la tinga en compte. Més del 40% dels alumnes diuen que la fan servir per a redactar texts una vegada o dues per setmana, o cada dia. Tan sols entre un 20% i un 30% no la fan servir mai. I –d’una manera que no hauria de sorprendre ningú– els qui recorren als xatbots obtenen, de mitjana, pitjors resultats en ciències que els qui no. Novament, cal ser prudents. Això és una correlació i podria ser, simplement, que els alumnes que ja anaven fluixos hi recórreguen més. Però qualsevol que haja fet classe alguna vegada reconeix el mecanisme. L’esforç que no es fa no s’aprèn –això és així i no cal insistir-hi. La màquina no et lleva el coneixement, això és cert, però et lleva l’exercici. I l’exercici en una certa edat, quan encara t’has de formar, ho és tot.
Aquesta és, em sembla, la qüestió de fons. Llegir un text llarg no és una capacitat natural de l’espècie humana: és una tecnologia cultural, cara d’adquirir, que exigeix silenci, perseverança i una certa –com ho diria jo?– tolerància a l’avorriment. I que tan sols es manté si hi ha institucions i hàbits que la sostenen. Damunt aquesta tecnologia, els humans hi hem construït la filosofia, la ciència, el dret, l’economia, la literatura i la política moderna. I, si m’ho permeteu, els diaris també. Però en vint anys nosaltres mateixos hem desmuntat bona part de les condicions perquè puga continuar complint la seua funció, sense que ningú ho hagués decidit. No hi ha hagut cap votació, ni cap deliberació parlamentària sobre aquest tema. Ha passat perquè hi havia un model de negoci que necessitava trossejar i transformar la nostra atenció i ho ha fet.
Això a banda, l’informe també diu que els usos moderats dels dispositius per a aprendre es correlaciona amb més bons resultats en ciències, de manera que –potser– la qüestió no depèn tant de l’aparell com de qui en controla l’atenció. Diu que, de cada deu alumnes, quatre estudien en centres en què la direcció admet que falten mestres, i que la mancança és més greu als centres desfavorits i als públics que no pas als privats, cosa que descarta d’entrada que això es resolga amb pedagogia i sense pressupost. I diu també una cosa gairebé vergonyosa de tan senzilla que és: preguntar a un fill què ha fet a l’escola, una vegada per setmana o més, s’associa amb vint-i-sis punts més en ciències, descomptat ja l’origen social. Vint-i-sis punts. Més d’un any de curs. Simplement, si els pares es preocupen de què fa el seu fill.
Val a dir que els adolescents –i això sí que em fa tenir esperança– continuen dient que els agrada aprendre, que són curiosos i tenaços, i una majoria àmplia continua creient que la intel·ligència no és definida pel naixement, sinó que es cultiva. La matèria primera per a revertir la situació sembla, doncs, que hi és tota. Però el toc d’avís és seriós i reclama, sens dubte, decisions i discussions polítiques i la implicació de tota la societat.
PS. VilaWeb va començar ahir tota una setmana d’activitats amb els lectors i subscriptors per a celebrar la Diada. Us expliquem quines són i com podeu participar-hi, si ho voleu.
