15.07.2026 - 21:40
L’endemà d’haver-se sabut que Maribel López Zambrana seria la nova directora de la Fundació Joan Miró (FJM) de Barcelona, m’havia de trobar amb una bona amiga al museu. Mentre l’esperava, rememorava la importància que ha tingut –o que va tenir?– el centre en la vida cultural de Barcelona i de tot Catalunya. D’ençà de l’obertura, el museu de Miró va obrir finestres que ningú més no va saber oferir a la ciutadania, com a mínim a aquells sectors àvids de sortir d’una vegada de les limitacions de la dictadura i de la transició (més aviat, transacció). Les exposicions –no sé per què em vénen al cap la dedicada a Duchamp i aquella fascinant interpretació del vol d’Ícar de Peter Greenaway, però la llista podria ser molt llarga– i les activitats –el teatre per a infants, les conferències, el recurs de la biblioteca…– van servir per a formar unes quantes generacions.
Deixeu-me que faci una referència personal: per a aquella casa he comissariat quatre exposicions (òndia, quina sort que he tingut!), he participat en l’edició de l’epistolari Miró, he escrit articles i més articles per a catàlegs d’exposicions, vaig rebre una beca d’estudis l’any 1993, hi he portat alumnes, hi he travat amistats. Però alguna cosa ha canviat. Aquell aire de llibertat que s’hi respirava s’ha anat marcint. I ara ha tocat fons.
És una sensació meva? No diré pas que no pugui ser. Però hi ha indicadors objectius que fan témer que no m’erro: segons el meu parer, allò que distingia i feia únic aquell edifici dedicat a l’estudi de l’obra de Joan Miró (i la seva originària atenció a l’art del moment, dels respectius moments que, fins ara, expliquen l’art contemporani) s’ha anat perdent. I si no és només una sensació meva? I si la deriva de l’equipament és inqüestionable? Aleshores, cal preguntar-se què ha passat.
Primer, hi ha raons difícils de combatre. La FJM sempre s’havia sostingut econòmicament per les visites dels estrangers, amb una predominança molt alta dels francesos. (Cal dir que és una tendència habitual als museus capitalins: tots tenen més visitants forans que no pas autòctons. I tampoc no és estrany: el 2025, el Louvre va rebre un 74% de visitants estrangers i la resta eren francesos, que no vol dir parisencs.) Però la conducta de la massa turística és imprevisible. I ja fa temps que l’atracció per Antoni Gaudí ha fet ombra a la resta d’equipaments, excepte el Museu Picasso. I, ja de força abans de la pandèmia, la Fundació Joan Miró va notar un descens alarmant de visitants.
El fet és que, quan les coses van bé, ningú no es preocupa del futur. I quan la crisi econòmica va enganxar la Miró, les respostes van començar a ser empresarials en compte de culturals. Empresarials en el pitjor sentit de la paraula (si és que en té una de bona, dins el capitalisme): acomiadaments de personal, com el de la curadora de l’exposició recent Miró i els Estats Units i coordinadora d’exposicions, segons que informava Laura Serra al diari Ara; reestructuracions salvatges; el treball per projectes –amb incentius– com si fos una fàbrica de dolços industrials… I, mentrestant, els membres del patronat han anat acceptant que això fos així, o pitjor.
I, ara, el nomenament de Maribel López Zambrana com a nova directora de la Fundació Joan Miró ha despertat, ni que sigui una mica, aquell vell esperit de l’equipament a què m’he referit abans. No per anar en contra de l’elegida, sinó per allò que significa: una persona que ve de dirigir la fira d’art ARCO i que, per tant, deu dominar el negoci artístic, però no consta que sigui especialista cultural en l’obra de Joan Miró. (És un eufemisme: no és que no consti, és que no n’és especialista. Ni tampoc com a comissària d’exposicions o en la gestió d’un equipament especialitzat en un artista monogràfic com és l’equipament de què parlo.)
La cosa va explotar arran que l’especialista mironià –aquest sí– Robert Lubar va presentar la dimissió com a membre del patronat i, pocs dies després, va fer una declaració pública dels motius que li havien empès. Les seves declaracions són un manifest que l’honora. Entre més coses, diu: “La meva estimada Fundació Miró no és en venda. El desplaçament descarat del mercat de l’art cap al nucli administratiu d’una institució artística de prestigi internacional és més del que qualsevol persona amb principis hauria de tolerar. Això destrueix qualsevol il·lusió d’independència intel·lectual i situa els interessos econòmics per damunt d’allò que jo entenc que és l’interès públic.” Bufa!
La bomba que Lubar ha deixat anar té uns destinataris (això que ve ara és interpretació meva): d’una banda, els membres del patronat i, sobretot, la presidenta, Sara Puig; uns altres membres del patronat que no provenen del món empresarial, però que han acceptat la deriva economicista de la FJM d’aquests darrers temps i que ni s’han adherit al manifest de l’investigador nord-americà ni n’han dit ni ase ni bèstia (parlo dels artistes Ignasi Aballí i Frederic Amat, per exemple); Rosa Maria Malet, antiga directora del museu, ara membre del patronat i que va formar part del jurat que va elegir la nova directora de quasi trenta candidats, entre els quals se suposa que no hi havia cap proposta de direcció en sintonia amb la línia cultural que ella mateixa havia practicat durant gairebé quaranta anys.
Això de Sara Puig i dels empresaris que poblen el patronat de la FJM (com també quasi tots els patronats dels altres museus, públics o privats, amb alt finançament públic) clama al cel. Lubar ho diu millor que jo: “És trist i moralment inadmissible que la mentalitat que hi ha darrere d’aquest tipus de cop econòmic –la lògica freda tant de les elits com de les classes administratives, que insisteixen en la necessitat de recaptar diners, però n’aporten ben pocs de la seva pròpia butxaca– hagi estat ara institucionalment avalada.” Bufa, un altre cop.
No és sols que Sara Puig (que forma part de la família de perfums) dicti una manera empresarial de dur la FJM i, com diu Lubar, no hi aporti diners, per ser conseqüent. És que, a més, l’any 2024 va adquirir una obra de Joan Miró, La nuit (1974), aprofitant-se de la seva posició privilegiada a l’entitat. Antoni Ribas Tur va informar, també al diari Ara, d’aquesta compra. L’obra formava part d’un dipòsit de Joan Punyet, nét de Joan Miró, i quan Punyet va decidir d’emportar-se-la, casualment la família Puig la va comprar. I, segons que sembla, ni la Generalitat ni l’Ajuntament de Barcelona ni el Ministeri de Cultura espanyol no van sospitar que aquí hi havia un procediment que, encara que fos legal, era èticament reprovable. (Per cert, Sara Puig, a més de presidir el patronat de la FJM, d’ençà de l’any passat representa la família Puig a la Fundació Princesa de Girona, quan tothom sap que Catalunya és antimonàrquica, els independentistes i els que no ho són.)
I acabaré amb un altre problema greu que arrossega la Fundació Joan Miró: Joan Punyet. Perquè la Successió Miró és una fàbrica de fer diners amb els drets del seu avi. I, per tant, si la família Miró vol mantenir l’esperit amb què Joan Miró va fundar aquell museu, aquell esperit de llibertat, de creació i democràcia, no hauria de deixar que els problemes econòmics impedeixin la prossecució de l’ideari inicial. Com suggereix Lubar, aquí tothom surt a la fotografia, però ningú no desembutxaca doblers.
Qui no entengui que la cultura no ha d’advocar pels guanys econòmics, sinó per la construcció d’un imaginari de llibertat, és que forma part de l’altra banda, o bàndol.
