La frontera

El meu seient és al final de tot. A la fila del davant, en diagonal, una criatura seu a la falda de la mare. És una nena molt rossa, moguda, curiosa. No deu haver fet l’any. Té les galtes rosades i duu el xumet a la boca, i juga amb un cotxet de plàstic que sembla la carrossa de la Ventafocs. A la mitjanit, passarem la frontera de Polònia amb Ucraïna. L’autocar ens durà a Lutsk, a la Volínia, i després continuarà fins a Khàrkiv, al moll de la guerra. És un trasto una mica passat de moda, amb els seients estampats amb formes marmòries de tons blaus i marronosos.

És ple de dones. Moltes tornen per passar unes setmanes d’estiu amb les famílies. Fa quatre anys que fan vida lluny de casa, refugiades de la invasió russa. Moltes tenen els fills, els marits, els germans o els cosins al front. El govern de Volodímir Zelenski obliga per llei que es mobilitzin els homes entre vint-i-cinc anys i seixanta. Les imatges de soldats que recluten homes enmig del carrer o a casa seva i se’ls enduen en una furgoneta són un dels punts cecs del relat ucraïnès. El camí serà llarg. No veig nervis en els ulls dels passatgers, sinó una calma pacient, estoica.

A l’altura de Żyrzyn, perquè la mare de la nena descansi, l’àvia es posa la nena a la falda. Curosament, agafa nabius d’una carmanyola, un per un, els parteix per la meitat amb els dits i els els posa a la boca. La mare s’ha ajaçat bé contra la finestra per mirar d’agafar el son. Duu una samarreta rosa amb lletres blaves que diuen, en anglès: “Descobreix el teu destí. Confia en la teva intuïció. Desvela el futur.” Però el futur és incert. D’ençà que va començar la guerra, la natalitat ucraïnesa ha baixat en picat, per sota de l’u. Avui és una de les més baixes del món.

Hi ha un silenci espès. Durant quilòmetres i quilòmetres s’estén al nostre voltant una plana immensa. Ni un sol turó. Camps de conreu. Arbustos. De tant en tant, un bosc.

La gran planúria europea s’estén milers de quilòmetres sense gairebé cap obstacle. Potser per això he llegit tan sovint aquests darrers dies, mentre mirava d’informar-me, que el grec Heròdot, el primer historiador de la regió, ja descrivia l’antiga Escítia com un territori difícil d’acotar. Potser per això els territoris d’aquesta zona s’han mogut tant. Potser per això hi ha províncies que han anat canviant d’estat a estat, d’imperi a imperi, durant tants segles, i això encara recorre pel substrat i les arrels de tots aquests camps i de tant en tant erupciona.

La relació d’Ucraïna i Polònia no ha estat mai fàcil. Avui, l’expansionisme furiós de Vladímir Putin els ha fet escombrar les diferències sota la catifa, però sempre hi ha una mica de pols que se n’escapa. Al migdia, mentre passejàvem pels carrers amples de Varsòvia, l’Abel Riu, que m’acompanya i que és un gran coneixedor del país, m’ha explicat una polèmica recent. Fa tot just un mes, el president polonès, Karol Nawrocki, va retirar a Zelenski la màxima condecoració nacional perquè havia concedit el títol honorari d’Herois de l’UPA a un batalló de l’exèrcit anomenat Nord. El 1943, una milícia ucraïnesa que es deia exactament així va massacrar milers de civils polonesos a la Volínia, on ens dirigim. Zelenski va tornar l’àguila blanca en una capsa de cartó i va dir que treballaria amb els polonesos per “intentar d’evitar interpretacions conflictives dels capítols difícils i dolorosos del passat compartit”.

Ara que els russos ataquen Ucraïna amb interpretacions falses del passat, hi ha un pacte tàcit per a evitar debats que podrien infectar ferides que no han cicatritzat, però, com que és tàcit, de vegades el pacte grinyola.

Els pagesos polonesos fa dos anys i mig que tallen carreteres com aquesta i estronquen les duanes, de tant en tant, per protestar. Denuncien que les xifres de camions ucraïnesos que travessen la frontera cap a Polònia s’han multiplicat per set o per vuit arran del permís temporal que Brussel·les els ofereix. Hi veuen competència deslleial: els ucraïnesos no han de complir la mateixa normativa laboral i ambiental. I se senten víctimes d’un tractament desigual: els seus transportistes s’han d’esperar molt per anar cap a l’altra banda. De vegades se’ls han unit hongaresos, txecs, lituans. No és cap malentès puntual. Tenen por que, si Ucraïna s’acaba incorporant a la Unió Europea, els nous criteris de distribució del proveïment de gra no els perjudiquin.

Quan falten uns minuts per arribar a la duana polonesa, m’adono que el carril de la dreta de la carretera és ple de camions. N’hi ha desenes. Centenars. Esperen el seu torn.

Mentre travessem prats i camps i la nena del davant fa un somiqueig flèbil, cansada, llegeixo Les portes d’Europa, de l’historiador ucraïnès Serhii Plokhy. Just en aquest punt parla d’Adolf Hitler i de Ióssif Stalin. “Tots dos necessitaven la terra negra ucraïnesa i l’agricultura per aconseguir els seus objectius”, llegeixo. El carbó del Donbàs, territori ocupat avui per l’exèrcit rus, i el gra que neguiteja els polonesos. No és tan sols la casualitat del ritme de lectura o una manifestació esotèrica. El gra travessa els moments fonamentals de la història ucraïnesa.

Uns anys abans d’aquest fragment, Vladímir Lenin també deia en veu alta que ni la supervivència militar a curt termini ni la revolució a gran escala no es podrien aconseguir sense el carbó i el pa ucraïnesos. El 1932, el pla de col·lectivitzacions estalinista va fer que Moscou els confisqués les collites amb tanta voracitat que la fam va matar tres milions d’ucraïnesos. La gent no tan sols va passar fam al graner d’Ucraïna, la fam també va delmar la població a la riba del sud del Volga i al Casaquistan, però en el cas d’Ucraïna hi havia una voluntat explícita de destrucció nacional. Stalin va revertir l’anomenada política d’ucraïnització dels temps de Lenin, que havia entès millor que únicament retindria el suport de la regió si en reconeixia les aspiracions nacionals, i va fer coincidir la fam amb una purga dins la branca ucraïnesa del Partit. El gruix dels historiadors moderns i molts parlaments del món, entre els quals el de Catalunya, reconeixen aquell episodi com un genocidi. Els ucraïnesos en diuen Holodomor, que en la forma ‘Голодомор’ vol dir ‘matar de fam’.

Em torno a mirar els camions, embussats davant els controls. Com més a prop de la infrastructura de la frontera, més textura agafa la història, més s’encarna en els detalls.

A la duana polonesa, quan fa una bona estona que estem aturats, puja a l’autocar un agent vestit de verd oliva. L’acompanya un gos hiperactiu. Un pastor belga. El gos recorre el passadís amunt i avall, ensuma la motxilla on porto l’entrepà d’espetec, després s’atura davant un noi ucraïnès que deu vorejar la vintena. Se’l queda mirant i remena la cua. El soldat diu al noi que s’aparti uns metres. Vol comprovar si l’olor de droga ve del seient o de la ronyonera del noi. El gos el segueix. El fan baixar de l’autocar. Després baixem tots, i ensenyem un per un els passaports. Els agents de duana polonesos dediquen als ucraïnesos una mirada desdenyosa.

A la part ucraïnesa hi ha un silenci absolut. Hi ha una llum tènue i groguenca. Els cartells són tots en ucraïnès. L’Abel m’explica que fa uns anys encara n’hi havia en rus, però la guerra ha extirpat de la paret la llengua de l’enemic. “Comprovem els documents per protegir-vos”, fa un dels rètols.

Una volta superada la frontera, ens aturem en una benzinera. Parlo amb un periodista de passaport britànic i accent malagueny. Fuma una cigarreta de Marlboro i els ulls li guspiregen. Em pica l’ullet. “Ja ets en un país en guerra, eh?”, em diu. “Primera vegada?” Assenteixo. Per ell, aquesta és la dissetena. Hi va venir de seguida que va començar la guerra, el març del 2022, endut per una mena de magnetisme, i hi ha tornat cada vegada que ha pogut. Duu a l’avantbraç un tatuatge que diu “Slava Ukraïni” i, a sota, “Heròiam Slava”, glòria als herois, en ciríl·lic. Ha empeltat amb el país. Ell diu que primer va ser l’adrenalina, però de seguida va sentir una connexió més profunda.

L’entendré aviat. Hi ha alguna cosa més que l’adrenalina: és com endinsar-se en un món on, de sobte, s’acaba el teatre i les paraules respiren més. Com passar de la sala d’espera de l’hospital a la sala d’operacions: és una percepció de la pell, encara que siguis, com nosaltres, lluny del front, en una zona que gairebé no ha rebut atacs. El tòpic suat diu que la primera víctima d’una guerra és la veritat, però, de fet, la sensació física és més aviat la contrària. La frontera desbrossa el llenguatge.

La nostra destinació és un festival de literatura ucraïnesa que també es diu Frontera. Així: Frontera. És la que volen amb Rússia. Una frontera no tan sols física. Política. Cultural. Una separació històrica del país que els agredeix. Un tallafoc. La invasió és sobretot un atac imperialista, una guerra de destrucció cultural que els titulars bel·licosos de la resta d’Europa emmascaren. Hi ha un combat per les paraules. Per la llengua.

És negra nit. L’autocar avança de sobte per la gola del llop. No hi ha ni un llum, només de tant en tant el rètol d’una altra benzinera. De la mitjanit a les cinc de la matinada hi ha toc de queda. Sembla mentida, però del seient estant es nota com la rugositat de l’asfalt ha canviat. No hi ha res, enlloc. La nena del seient del davant, que no s’adorm per més que la bressolin, mira amb el mòbil la cançó del Baby Shark.

De sobte, l’autocar fa un gir brusc, tot trontolla, per un instant sembla que el conductor pugui perdre el control del vehicle. Ens mirem espantats, l’àvia agafa fort la nena. Ningú no crida. Sempre silenci. El conductor frena, baixa un moment de l’autocar i hi torna a pujar. Potser hem atropellat un animal. Arrenca. Em miro els triangles de la carretera que avisen que et pot envestir una vaca, recordo les turbulències de l’avió del matí. Ningú no ha cridat, ara: qualsevol altre perill sembla, també, més relatiu. No passa res.