A Catalunya hem fet de la cohesió social un dels nostres mites col·lectius. Però, d’un temps ençà, i com més va més, l’espai d’aquest mite el va ocupant un de nou que s’hi contraposa, el de la fractura. Es diu que el procés independentista ha fracturat la societat catalana. Es diu que la proclamació de la República ens fracturarà per sempre més. I jo em demano si qui ho diu, en realitat, no ho diu perquè ho desitja (en el millor dels casos, com una profecia autocomplerta). Perquè, què hi ha de cert d’aquella cohesió i d’aquesta fractura? No sabria parlar-ne sense fer dos breus apunts de memòria, abans de tornar al present.

Primer apunt. Recordo quan era nen que per Nadal hi havia un moment alhora temut i esperat. Sempre, quan hi érem tots, oncles i cosins, i mira que érem colla, hi havia un punt que els torrons i les nadales i la xerinola es torçaven en una discussió agra. Sense que poguéssim presagiar quin en seria el motiu, sempre, cada any, alguna espurna projectava sobre el menjador on ens aplegàvem l’ombra de la guerra civil, de la persecució dels catòlics, de tantes derrotes i contradiccions mal païdes. La festa era a punt d’esguerrar-se, i algun dia s’havia esguerrat del tot i n’havíem sortit, uns més, d’altres menys, tots escuats. No ho voldria magnificar: la concòrdia familiar era la tònica general; però, per sota, no deixaven de fer xup-xup algunes cicatrius tothora a punt d’aflorar.

Ara que ho explico, però, m’adono que aquesta doble realitat, la de la concòrdia i la fraternitat i l’amor sincer, d’una banda, i la tensió latent de la cicatriu mal tancada, del greuge i del malentès, d’una altra, han estat i són una constant de la meva experiència de trobades familiars i d’amics i de tota mena de colles. Potser sóc una raresa? No, potser, més aviat, és que la vida col·lectiva és feta justament d’aquest estira i arronsa entre la necessitat de cohesionar-nos i la càrrega de les fractures que arrosseguem.

Segon apunt. Recordo quan anava a escola, devia ser abans del 1975, que un dia una de les mestres de qui tinc més bon record em va agafar per banda i em va suggerir que de tant en tant fes algun treball en castellà. Per si venien els inspectors. Naturalment, no li vaig fer cas… Jo vaig tenir la sort d’anar a una escola activa i catalana, i més aviat en recordo un esforç de contenció dels nostres impulsos subversius que no pas cap afany adoctrinador. Una contenció que devia tenir a veure amb la consciència que érem minoria en un entorn hostil.

I m’he fet gran sentint-me sempre minoria en moltes adscripcions: la política, la nacional, la de consciència lingüística, potser fins i tot l’espiritual i la moral… No em veig amb cor de fer-ne teoria, però tinc la impressió que quan has crescut sabent-te minoria el caràcter se’t fa alhora pacient i rebec. Pacient, de vegades dòcil i tot, perquè saps que tens les de perdre i que cal que esperis el teu moment. Rebec perquè, tanmateix, no pots renunciar a allò que ets: si hi renunciessis et sentiries brut i buit i mort. Podem refer-nos d’una derrota, però la traïció ens destruiria.

I això ha estat així fins fa relativament poc, que he vist amb sorpresa i alegria com aquella minoria nacional s’estenia i s’estenia fins a esdevenir una majoria. No parlo ara de resultats electorals o dels corrents sociològics més o menys profunds, sinó de l’experiència quotidiana. La que ens ha portat de no gosar parlar de la independència a compartir desacomplexadament l’ideal i la feina per a fer-la realitat amb els companys, amb els parents, amb els veïns. A compartir sense por la pròpia llibertat.

I un apunt de present. Cada vegada que sento parlar de la fractura de la societat catalana a causa del procés cap a la República em vénen al cap aquests records. Que és que som una societat tan feble, que és que som tots plegats tan volubles i espantadissos, que no podem discutir –a casa, a la cafeteria, a la sala de professors o al menjador de la feina– sobre el país que volem? Que és que no podem tenir posicions fins i tot contraposades i malgrat això respectar-nos i escoltar-nos? Que és que no hem viscut tota la vida tenint punts de vista de vegades irreconciliables amb aquells amb qui ens fem, i no per això hem deixat d’anar fent poc o molt plegats? Aleshores, on és el problema?

El problema: deixar d’ocupar el centre de l’espai públic i cedir-lo a l’altre fa de mal portar. No fracturem nosaltres. Segur que no pas més que qui s’aferra a l’hegemonia que un dia va tenir. Segur que no gens, al costat dels qui pretenen d’imposar la seva hegemonia per la força.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]