La Flama del Canigó a Barcelona, cinquanta anys després

  • La Flama del Canigó ha estat decisiva en la conservació i incorporació de fogueres noves a la ciutat

Amadeu Carbó
17.06.2017 - 22:00
Actualització: 17.06.2017 - 22:01
VilaWeb

Aquest 2017 fa cinquanta anys que la Flama del Canigó va entrar per primera vegada a Barcelona. Tot just l’any abans havia creuat per primera vegada la ratlla fronterera entre l’estat francès i l’espanyol que, de manera ignominiosa, separa la nació catalana en dues partions ben diferenciades. Aquella primera entrada del 1967, la podem qualificar d’anecdòtica, ja que no té més transcendència o singularitat que el fet que va ser rebuda per Josep Maria Porcioles, el batlle franquista del moment, i ja no es va repetir els anys següents. Així, les rebudes de la Flama del Canigó posteriors a la del 1967, i fins a l’arribada de la democràcia, van esdevenir una expressió festiva i reivindicativa celebrada en la semiclandestinitat.

Però les dates i efemèrides rodones propicien de fer balanços, reflexions, aportacions, etc. Això és el que ens proposem en aquest article, fer una aproximació a l’impacte que la Flama del Canigó ha tingut en la conservació de les fogueres a Barcelona al llarg d’aquests cinquanta anys de presència continuada a la ciutat.

La celebració de la vigília de Sant Joan a Barcelona té característiques similars a la dels altres indrets dels Països Catalans. Els trets definitoris són l’encesa de fogueres, l’ús de la pirotècnia, les revetlles amb ball, els banys a les platges, la coca i, també podríem afegir, el paper que tenen els terrats de la ciutat com a espai festiu privat.

Tot i que intuïm que el costum d’encendre fogueres és molt antic a la ciutat, no disposem de documentació que ho demostri. Les informacions més antigues referides a fogueres de manera explícita són de final de la primera meitat del segle XVII i, en la majoria de casos, fan referència a prohibicions. Al Registre d’Ordinacions de 1645, hi consta una crida que diu: «Lo die de vuy, vigília de Sant Juan, y també la vigília de Sant Pere propvinent, ninguna persona de qualsevol estat o conditió, sie axi home com dona, tant gran com xica, no gos fer fochs per los carrers ni tirar cuets, ni rondar per la Ciutat ni exir de aquella als matins de dits dies de Sant Juan y Sant Pere per a cercar la ventura, a pena de déu lliures y trenta dies de presó irremissiblament exequutadora».

En termes generals, podem afirmar, encara que sembli contradictori, que fins a la recuperació del carrer com a espai lúdic i l’organització de la societat civil en associacions i organitzacions, les fogueres de Sant Joan són fruit d’una organització informal i de l’espontaneïtat del moment, i és, precisament, en aquest període –la dècada prèvia al restabliment de la democràcia– que a Barcelona s’encenen més fogueres que mai.

Se sol sentir dir que «hi havia una foguera a cada cantonada». Tot i que no és ben bé així, la dècada dels anys seixanta i setanta del segle XX, els barris de Barcelona gaudien d’una profusió de fogueres més que considerable. Manuel Delgado, a La Nit de Sant Joan a Barcelona, ens aporta dades d’hemeroteca que quantifiquen les fogueres de Sant Joan enceses a la ciutat. 823 l’any 1970, 622 l’any 1971, cosa que indicava el començament d’un declivi o decadència en el costum de fer fogueres. La tendència a la baixa va continuar, i de manera sostinguda, i els anys 2000 i 2001 tenim notícia de només catorze fogueres enceses.

Els motius d’aquesta decadència en el costum de fer fogueres són múltiples i no ens hi allargarem en aquest apartat, ja que no són el motiu de la comunicació. Però podem apuntar canvis d’hàbits importants a l’hora de socialitzar-nos, canvis en el consum d’oci, un tractament dels espais urbans desencertat, que els converteix en «no llocs», les dificultats a escala administrativa per a obtenir un permís de foguera, la desaparició de la quitxalla dels carrers i la pèrdua del carrer com a espai de relació natural de les persones.. En aquest sentit, recomano la lectura del capítol ‘Quan els carrers eren de la canalla’ de Manuel Delgado del llibre esmentat.

Paradoxalment, i paral·lelament a la decadència i recessió del nombre de fogueres, és precisament en aquest període que la Flama del Canigó s’implanta, arrela i s’expandeix pels barris de la ciutat. Un procés lent, però en constant expansió i creixement, en què ara, després de cinquanta anys, encara està immers, ja que els equips de foc que participen en la distribució de la flama i posterior encesa de fogueres són molt estables i, malgrat alguna desaparició, van incorporant-se de nous i incrementant-ne el nombre discretament. Cal dir que aquests darrers anys, aquest increment d’equips de focs ha estat arran del procés que viu el nostre país, ja que els protagonistes i impulsors d’alguns d’aquests nous equips són organitzacions territorials de l’ANC o d’Òmnium Cultural.

Per a aquest 2017, preveiem la participació de vint-i-dos equips de foc. Si sempre havíem considerat la Flama del Canigó un valor afegit o accessori a les formes tradicionals de celebrar la nit de Sant Joan i podíem fer una divisió clara de l’element foguera i de l’element flama, actualment a Barcelona, aquesta característica de la flama com a accessòria no està tan clara, i podríem considerar que, en certa manera, som davant un canvi de paradigma. Podem afirmar que les fogueres de Sant Joan a Barcelona estan totalment associades al fenomen de la Flama del Canigó.

És més, si ens hi fixem amb detall, veurem que aquells centenars de fogueres que entre final dels setanta i final dels noranta van minvant acabaran desapareixent. Eren fogueres de caire espontani i informat, amb un fort contingut lúdic, i el seu simbolisme es limitava a marcar l’arribada de l’estiu. Aquelles catorze fogueres resistents de tombant del segle XX, ja les trobem totalment vinculades a la Flama del Canigó i als equips de foc de la ciutat llevat d’una excepció.

Un altre aspecte que cal destacar és que, actualment, les fogueres que hi ha són del tot institucionalitzades; és a dir, són impulsades per col·lectius perfectament organitzats en entitats i que han complert un procés administratiu concret de permisos, mesures de protecció, assegurances, responsabilitats etc. Aquestes entitats són totalment heterogènies, i podem trobar-hi ateneus, escoltes, excursionistes, esportives, colles de diables, castellers, parròquies, etc.

Amb tot, la situació actual és esperançadora pel que fa a fogueres, tot i que considero que encara no és l’òptima. Per a aquest Sant Joan 2017, es preveu l’encesa de vint-i-sis fogueres, gairebé el doble de les que s’encenien l’any 2001. D’aquestes, només una no té cap relació directa i associada a la Flama del Canigó. Les altres vint-i-cinc estan totalment lligades a la Flama. Per tant, no és agosarat d’afirmar que la Flama del Canigó a Barcelona ha exercit un paper decisori en la conservació i implantació de noves fogueres a la ciutat.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any